Sempre n’hi ha hagut. Però Paul Van Tieghem va identificar un tipus de poemes, a la literatura llatina del Renaixement, que va posar en el calaix “de circumstàncies”. Es tracta, és clar, de poemes escrits per deixar constància de fets diversos, commemoratius, d’encàrrec, sense gaire suc ni bruc, per entendre’ns. Amb els posts s’esdevé una mica el mateix. Hi ha temporades que hi deixes l’ànima en el bloc. N’hi ha d’altres de temporades, en canvi, que amagues l’ànima rere les circumstàncies més banals, o més profundes (no ho sabria dir). Perquè l’has posada a recer, l’ànima. O fa vacances. Com és ara en els posts de l’estiu.
Les atzavares florides, que vaig fotografiar a finals de juliol, no creixen a recer de la muralla gironina, sinó a l’embat de vents i tempestes.
Entrades
Un indi cri (els indis cri tenen la seva reserva al nord del Canadà) diu a Clara Valverde, que va fer una estada de quatre anys en aquest territori: "L'espiritualitat és en la vida quotidiana." Així, els poemes de circumstàncies tenen la seva animeta.
ResponEliminaLa fotografia del teu post és ben significativa: la flor de l'atzavara neix quan l'atzavara agonitza. Una bella, esplèndida imatge de la vida vista en cercle. I això no és gens banal, no...
Doncs, el que dius té molta molla, suc, substància… Jo diria que l'ànima mai no fa vacances, però és ben cert que la calor, i més la d'aquests dies, afecta a tothom. Si ja costa respirar, imagina't sentir o pensar, i, a més, tot alhora. M'agraden les piteres, tenen alguna cosa de planta gegantina, prehistòrica. I com diu Teresa de cant del cigne, de Schwanengesang del meu benvolgut Schubert.
ResponEliminaÉs que les circumstàncies són quines són, pels moviments de l'ànima de qui les descriu, o se les ha fet seves, o ha anat a cercar-les, vaja.
ResponEliminaAquest tipus de poemes, afegeix Van Tieghem, no ens deixen penetrar profundament en l'ànima del poeta. Amb tot, continua, expressen sentiments sincers i íntims d'una ànima que es replega en ella mateixa. O per dir-ho d’una altra manera, segons el temps que estem, dic jo, se’n va de vacances.
Aquesta extrema bellesa vertical de l’atzavara, quan mor, sempre m’ha atret molt, com a gran metàfora de la creació, sigui quina sigui. He anat escoltant la peça de Schubert, bella entre les belles, mentre us responia, Teresa, Lapsus calami. Una abraçada.