dimecres, 3 de gener de 2018

Tot de cop, la meva mare

Tot de cop, sense motiu aparent, penso en la meva mare. M’ha passat, aquest vespre. Es fa present més sovint, amb aquestes llambregades, quan s’acosta el 6 de gener. Farà vuit anys dissabte, el dia de Reis, que va morir.

Lectora infinita, crítica lúcida, va escriure poemes al llarg de tota la vida. Els guardava en un calaix. Per això, quan el seu net i jo els vam recollir en un petit volum, el vam titular Al calaix. Li vam oferir, per sorpresa, una edició de 10 exemplars. Els va anar regalant a familiars i amics, escollits. El que es va quedar per a ella el va tocar, mirar i llegir molt sovint. Li va agradar de tenir els seus poemes ben nets i endreçats en aquella edició delicada que el seu net va crear.

Les darreres imatges en vida, dolces imatges, que tinc d’aquell dia 6 de gener de l’any 2010: jo li llegia els seus poemes, ella els anava dient de memòria, rere la mascareta. Fins que la seva mà em va dir prou, amb aquell gest tan seu.

Em va voler passar la seva força. Com li ho agraeixo. I que m’acompanyi.

5 comentaris:

  1. I vinga plorar, amb aquest apunt on recordes la mare...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquesta sensibilitat ef fa crear aquells poemes... Gràcies, amiga!

      Suprimeix
  2. De mare només n'hi ha una i penso que qui més qui menys ha viscut una experiència similar i tots la guardem com un tresor. En el fons és una sort, encara q a vegades agredolça. Em veig una mica retratada a les teves paraules, Gràcies!

    ResponSuprimeix