El 13 d’abril de l’any 2003, vam llegir per primera vegada Rodoreda a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva. Feia 20 anys que havia mort. Vam triar una de les obres que Mercè Rodoreda havia escrit a Romanyà, Quanta, quanta guerra..., perquè acabava de començar la guerra de l’Irak. L’any 2007 hi vam tornar a llegir Rodoreda a Romanyà, era l’any abans del centenari del naixement de l’autora barcelonina. Aquell 2007 vam llegir Viatges i flors. I va arribar l’any 2008, 25 anys de la mort de Rodoreda i Any Rodoreda, pel centenari. Vam llegir Mirall trencat i vam inaugurar l’itinerari literari Rodoreda Romanyà.
Avui tornem a llegir Rodoreda a Romanyà, perquè volem recordar l’autora en el trentè aniversari de la seva mort. Ressonaran novament aquells mots de “Viatge al poble de la por”: “El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues...”
A la fotografia, un moment de la lectura de l’any 2003.
Entrades
Que vagi molt bé la lectura!
ResponEliminaEm dol a l'ànima no haver pogut assistir a aquesta lectura...
ResponEliminaAbraçades
“I quan a les meves amigues els sembla que només visc pensant en el Miquel, que se n’ha anat a correr món, jo pensó en l’Àngel que se’m va fondre com el fum. I no pateixo, no. Mentre hi pensó el tinc.”
ResponEliminaUn dia ben feliç que Mireia recordarà amb plaer (i jo més).
Gràcies Mariàngela!
Ahir vaig tenir el plaer de llegir Rodoreda a Romanyà.
ResponEliminaSóc de Sant Vicenç dels Horts, m’agrada escriure i escric narrativa. Encara que ja coneixia el poble de Romanyà (el passat estiu vaig venir a la passejada literària) ahir vaig sentir molta emoció en participar activament a l’homenatge, atès que la Mercè ha estat per a mi un referent literari de primer ordre.
Asseguda en la darrera filera de cadires, ara al sol ara a l’ombra, vaig parlar amb vostè, sense saber amb qui parlava, li demano excusi la meva ignorància. Un cop a casa, mirant el tríptic, se’m va ocórrer que qui el signava podria ser... tafanejant per la xarxa he quedat gratament sorpresa amb el seu blog. Ara que ja la conec millor, tenint en compte que el món literari, es petit a casa nostra, potser en una altra ocasió tinc el gust de retrobar-la, llavors sí que ja podré saludar-la amb coneixement.
Moltes gràcies, una abraçada.