Tenia una capsa plena de fotografies emmarcades, a les golfes. Va decidir fer neteja i va pensar que ja era arribada l’hora de llençar els marcs i guardar les fotografies, soles, que ocupaven menys espai.
Abans d’acabar en aquella caixa, a les golfes de casa seva, les fotografies estaven exposades al menjador, i a la sala, i al dormitori, i al passadís, de la casa familiar en la qual es va quedar a viure el seu primer marit, després del divorci. Les havia emmarcat ell. Les va trobar, uns anys després, quan ell va morir i ella va tornar a la casa. Ell havia triat de viure envoltat de fotos sense ella, però amb els fills, va pensar. Se les va emportar totes.
El dia de la neteja de les golfes de casa seva, decidida, va obrir el primer marc i quan va treure la fotografia, li va caure a terra una altra fotografia. El mateix va passar amb el segon marc, i després amb el tercer, i amb un altre, i un altre. Darrere de cada fotografia d’ell amb els fills, hi havia una fotografia d’ella tota sola, amagada.
La fotografia de fotografies que il·lustra aquest text la vaig fer al Gran Café Tortoni, a Buenos Aires, el mes de desembre de 2016.
Entrades
De fet, tot i amagada, ella era molt present. I com què l'amor ens fa actuar com a xiquets, doncs...
ResponElimina