Ha tornat. Primer es va anunciar amb una imatge, després van ser un parell de paraules, un compàs musical va venir després, tot seguit es va despertar un record. Aquest matí se m’ha assegut al costat a la taula de l’esmorzar i s’ha posat a menjar cireres amb mi. La conec de fa molt temps, de sempre, diria, i sé que, quan es convida, es queda dies.
Quan fotografiava aquesta pluja de flors i fulles a Central Park, el mes d’abril de l’any passat, també es va asseure al meu costat.
Entrades
Compte Mariàngela que, en un tres i no res, aquesta senyora et deixa sense cireres...
ResponEliminaQue son de cor de colom?
http://mariangelavilallonga.blogspot.com.es/2011/06/cireres-del-temps.html
Quina riquesa de comentaris en el post que m'has enllaçat, Ignasi! Una abraçada.
EliminaLa dama és amable i conversa en veu baixa, a veure què et diu, aquesta vegada. Quan ve a casa l'escolto, perque no sé què ho fa, però sempre té algun missatge d'aquells que van al fons del cor.
ResponEliminaVal la pena d'escoltar-la, li surt de dins tot el que diu.
EliminaElla mateixa et va invitar a fer la fotografia en la que no hi surt però hi és.
ResponEliminae vegades cal parar-li els peus, si es pot, és clar.
Un petó!
O fer-se'n amiga, no trobes? Abraçada.
EliminaTambé és companya meua moltes vegades. Quan es cansa s'allunya. Jo la deixe fer.
ResponEliminaEm penso que fas bé, novesflors.
Elimina