Fa massa dies que em volta pel cap. Així és que serà millor posar-ho per escrit, al bloc. Sento que formo part del que he anomenat la “generació Omega”. M’explico. Sóc professora universitària des del mateix any que vaig acabar la carrera, el 1974. He passat per tots els esglaons de l’escala acadèmica. Vaig començar sent professora no numerària, allò que en deien els penenes, que vindria a ser el nivell més inferior, a peu pla, per entendre’ns. Aquests darrers anys s’ha materialitzat el terme mileurista per denominar més o menys això de ser soldat ras. Però un mileurista no té gaire res a veure amb un PNN. Quan vaig començar a donar classes a la universitat cobrava l’equivalent a 80 euros al mes. Res a veure, doncs, amb un mileurista. Després, amb el temps i a mesura que anava pujant els esglaons, van venir anys de vaques grasses. Vist amb els ulls d’avui em sembla que els de la meva generació hem viscut una bombolla. Amb tot, el futur que espera als de la meva generació potser encara serà una mica millor que el de les generacions posteriors. Però l’efecte Omega no me’l puc treure del cap. Per la forma de la lletra, vull dir. I és que, ja ho escriví Horaci, més altes són les torres, més dura serà la caiguda. No sé si m’explico.
Entrades
I tant que t'expliques,així que vaig acabar el magisteri, a l'any 1973, em van venir a buscar per treballar, tal com t'ho dic, van venir a casa, vaig cobrar 12.000 pts. al mes l'equivalent com tu dius de 80 euros més o menys i això en una escola privada que els de la pública cobraven molt més.
ResponEliminaTal com tú bé dius aquesta generació nostra ha viscut una bombolla.
A mi també em van oferir la feina, Camil·la, i encara hi estic! Vides paral·leles, i no només per generació, em penso.
EliminaJustament avui, després d'una taula rodona sobre els prejudicis que pateix la nostra llengua, hem dinat tota una colla de gent, la majoria pertanyenys a la generació Omega, terme ben trobat. Perquè ha sortit això de la bombolla. Per magre que ho passéssim, hi havia expectatives. Ara sembla que no n'hi ha, i creieu-me que voldria equivocar-me. Tinc dos fills de més de trenta anys i no es poden plantejar tantes de les coses que nosaltres sí que ens vam poder plantejar. No obstant això, encara som al peu del canó per a donar-los confiança, això que a fora no troben.
ResponEliminaTu i jo sembla que vivim en la sincronicitat, Teresa! Continuarem al peu del canó fent-los costat o deixarem pas a les joves generacions que ho tenen tan difícil, quan sigui necessari.
Elimina