Del francès i les llengües de França

He rebut una carta de França, una proclama a favor de l’ús del francès. També tenen por els francesos de perdre la seva llengua. I han decidit que cal fer una intensa campanya per la llengua. La carta en qüestió em donava la possibilitat d’anar a l’enllaç “Délégation générale à la langue française et aux langues de France”. Ja anem bé, he pensat. I he llegit l’inici del document: “Com que la mundialització dels intercanvis i els progressos de la construcció europea no cessen de fer-la evolucionar, els poders públics són cridats a reafirmar una política de la llengua que, tot vetllant per garantir la preeminència del francès en tot el territori nacional, participa en l’esforç de cohesió social i contribueix a la promoció de la diversitat cultural a Europa i en el món.” Continuem bé, he pensat. 

Vet aquí que arribem al punt “Promoure i valorar les llengües de França”. Hi llegim: “Entre els centenars de llengües presents al nostre país, anomenem llengües de França aquelles que són parlades per ciutadans francesos en el territori nacional des de temps suficient per formar part de les riqueses comunes, i que no són llengua oficial de cap estat: llengües ‘regionals’ com el flamenc, el basc, el cors, els criolls o el tahitià; llengües minoritàries ‘no territorials’ com l’àrab dialectal, el romaní, el berber o el yiddish.” Aleshores he conclòs que no anàvem pas prou bé. 

Els ajudarem a mantenir viu el francès davant de l’anglès, és clar que sí, però que no oblidin ni el bretó, ni el català, ni l’occità...

Fa just un any que vaig fer la fotografia de la façana del Centre d’Études Catalanes de París que il·lustra el post d’avui.