Em miro les entrades més llegides d’aquest bloc, des que existeix, segons les estadístiques. De les cinc primeres, tres contenen la paraula “bloc” en el títol. Així és que em proposo de fer un experiment amb el post d’avui. Ja veieu el títol. Serà un dels posts més llegits? Pel que fa al contingut, només volia dir que em penso que la xarxa és com un peix que es menja la cua: principalment llegeix sobre ella mateixa. I, com a la vida real, també a la xarxa és més fàcil fer compartiments estancs que vasos comunicants.
Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera, a finals de juny.
Entrades
Sembla que les divinitats mitològiques que pul·lulen per aquest teu raconet de la xarxa, una xarxa on veritablement és més fàcil de fer compartiments estancs que no pas vasos comunicants, hagin volgut fer de mitjancers fent que avui, precisament, parlessis dels blogs, ja que en aquest enllaç al meu hi tens un petit obsequi que m'il·lusiona pensar que t'agradarà.
ResponEliminaUna abraçada.
Penso que cada vegada menys estancs, però El fet de publicar el que escrivim (o transcrivim) aquí, fa que la taca d'oli s'escampi i que cada cop hi hagi més gent que ho comparteix. La xarxa creix i creix.
ResponEliminaEn tinguem consciència o no, estem comunicats d'ençà aquells primers pares primordials i metafòrics, Adam i Eva. Som a la xarxa, tant si hi som visibles com si no. La xarxa és una imatge viva de la nostra realitat, com dius.
ResponEliminaEnric, m'ha fet molta il·lusió el teu post, un regal de debò! Et dóno les gràcies, ben de cor. M'has fet tornar a reviure aquells anys i els meus arbres. Gràcies per la teva generositat! Una abraçada.
ResponEliminaGràcies pel comentari, Lluís.
Real o virtual, és vida. Gràcies, Teresa!