Jeroni Pau: una revisió

El títol del post d’avui és també el de la conferència que faré aquesta tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la Jornada “Literatura llatina i humanisme català”.

El dia 22 de març farà 515 anys de la mort de l’humanista barceloní Jeroni Pau. De fet, és una data absurda per commemorar res. Com totes les dates, d’altra banda. Hauria d’haver estat l’any 1997 quan s’hauria d’haver dedicat l’any a Jeroni Pau. La grandesa de la seva personalitat intel·lectual bé que s’ho mereix. Pau va escriure la primera història de Barcelona, per exemple. En llatí, és clar. Però diversos factors van frustrar qualsevol iniciativa. Que en aquells moments encara no s’havia instaurat la moda de celebrar centenaris d’escriptors, podria ser una raó. Que Jeroni Pau no ha estat mai un autor còmode, és una altra raó, de més pes. A Jeroni Pau, no li conec ni una sola línia en català, encara que el volen autor de les ja famoses, als nostres dies em refereixo, Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols. I, en aquest país, sempre hem hagut de fer país. De manera que aquells escriptors que només van escriure en llatí són sants de poques devocions. En realitat, aquell any, vaig oferir un article en profunditat sobre l’autor a una revista cultural catalana. No els va interessar. Una flor no fa estiu, és clar. Però, justament aquell estiu del 97 se celebrava a Àvila el Tenth International Congress of Neo-Latin Studies de la International Association for Neo-Latin Studies, i allà vaig poder commemorar el Vè centenari de la mort de Pau, amb un treball que després va ser publicat per l’Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies, als USA. Els camins de l’humanisme català són universals, i a la vegada inescrutables. 

A la fotografia un fragment de la darrera pàgina de l’obra de Pau més editada, Practica Cancellariae Apostolicae, en l’edició incunable romana de 1493.