The Borgias

Fan a la TV, aquests dies, una sèrie dedicada a la família Borja, amb l’actor Jeremy Irons com a protagonista. Vaig veure una part del primer capítol, un dia que estava cansada, i em vaig adormir. De fet, no m’han agradat mai les pel·lícules històriques. És curiós. M’hi esforço, però desisteixo sempre. M’agraden les històries ambientades en el món d’avui i, a tot estirar, al segle XIX. 

Torno als Borja. No m’hauria imaginat mai Jeremy Irons en la pell d’Alexandre VI. I la veritat és que no li sé veure. Abans d’adormir-me, aquell vespre, encara vaig ser a temps d’atrapar a la pantalla un home que escrivia els fets que tenien lloc al Vaticà. Vaig suposar que els guionistes van voler posar en escena el nostre amic Johannes Burckard, el mestre de cerimònies de cinc papes, en el tombant del segle XV al segle XVI, època de contrasts. 

L’any 2003, un equip de la Universitat de Girona, que vaig tenir la sort de dirigir, vam traduir i publicar una selecció del Liber notarum de Burckard que, per necessitats del guió, diríem, va acabar sortint amb el títol de Dietari secret. Burckard hi descriu fil per randa totes les cerimònies que s’esdevenen al Vaticà i “alguna cosa més” que ha donat lloc a la famosa llegenda negra dels Borja.

La Setmana Santa passada, mentre passejava per la Cinquena avinguda de New York, vaig fotografiar l’autobús que il·lustra aquest post. Per dos motius: hi ha l’anunci de la sèrie dels Borja i s’hi pot llegir la data del meu naixement. Nexus rerum.