Dèdal reencarnat

Heus aquí Kaspar Mohr, el Dèdal del segle XVII, immortalitzat en el sostre de la biblioteca del monestir barroc de Bad Schussenried, prop de la riba alemanya del llac de Constança. Hàbit blanc, ales blanques de plomes i cera, com les d’Ícar i el seu pare, per poder escapar del laberint. Va fer un vol de prova llençant-se des de tres pisos d’alçada, del dormitori del monestir fins al jardí, que no representava cap laberint. Era l’any 1600. Kaspar tenia 25 anys, just es trobava a la meitat de la seva vida. Va abandonar els enginys i es va doctorar en teologia. No va poder evitar, però, de passar a la història com “el monjo volador”, títol també d’una peça teatral que el té de protagonista escrita per Simon X. Rost.

Crisi

Diuen els diaris d’avui que probablement les universitats no podran assumir la demanda social de places i alguns milers de joves no podran estudiar l’any que ve. També diuen els diaris d’avui que possiblement ha augmentat el nombre d’estudiants universitaris a causa de la crisi.

Tot s’atribueix a la crisi, les coses bones i les no tan bones. De debò hem de creure que la crisi és en el fons de tot el que ens envolta i de tot el que passa? De fet, a la primavera la succeeix sempre l’estiu, que morirà bon punt arribi la tardor, que durarà just fins a l’aparició de l’hivern, i tornarà a florir la primavera. No pas per culpa de la crisi.

La il·lustració d’aquest text prové d’un manuscrit del segle XV que representa les quatre estacions i que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France.

De la lluna a la terra

Fa quaranta anys que un home, nordamericà, va trepitjar per primera vegada la lluna. Lucreci, l’escriptor llatí del segle I abans de Crist que volia conèixer les causes de les coses de la natura, no va arribar a saber mai si la lluna brillava amb llum pròpia o per efecte dels raigs del sol, si moria i naixia cada dia o era un cos celeste perpetu amb fases canviants, no va arribar a conèixer quines mides tenia. L’any 1969, la lluna va deixar de ser un enigma. Aquell mateix any, a Girona, començava a canviar alguna cosa amb la creació dels estudis universitaris a la Casa de Cultura. Aquell mateix any, Joan Sales des de Barcelona es planyia a Mercè Rodoreda, encara a Ginebra, que hagués donat a Edicions 62 la nova versió, i definitiva, de la seva novel·la Aloma. Aquell mateix any, Maria Àngels Anglada començava a col·laborar com a crítica literària a la revista El Pont i al setmanari Canigó. Ja feia 10 anys que Carles Riba havia mort. I havia passat un any des d’aquell maig del 68, a París. A la fotografia, una lluna d'abril damunt del Panteó, a París.

Ball de màscares

La ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona 1889-Arenys d’Empordà 1974) va brillar als escenaris de mig món, durant els anys vint del segle XX, amb unes danses que ella anomenava “Cants plàstics”. S’acompanyava de la música de composicions d’autors com Grieg, Schumann, Granados, Chopin, Bach, Beethoven, entre d’altres. I es transformava en personatges, sempre femenins, és clar, que havien estat motiu d’inspiració artística o literària, com la Santa Teresa de Bernini o la Salambó de Flaubert. Ben al començament de la seva carrera es va inspirar també en un quadre del pintor Carlos Vázquez per escenificar una dona valenciana, com si fos “una fina figulina” de Sèvres.

En la fotografia podem veure Àurea amb el pintor Carlos Vázquez i la famosa cupletista Raquel Meller, en un ball de màscares organitzat pel Círculo Artístico de Barcelona, l’any 1917. L’any abans, el rei Alfons XIII havia concedit al Cercle el títol de Reial. Anys més tard, Vázquez va pintar el retrat del rei destinat al ja Reial Cercle.

I pini di Girona

No són del Gianicolo de Roma els pins del fons d’aquesta imatge.

Vet aquí el Gianicolo de Girona.

Ítaca, Kavafis, Riba

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Le Tour, la tour

Bugada a Sant Feliu. Primer aigua, després sabó.

O és al revés? Matí de Tour a Girona.

Lessive à Sant Feliu. D'abord l'eau, ensuite le savon.

Ou c'est en revers? Matin du Tour à Girona.

El Carrilet

Fa quaranta anys que van aturar el tren petit de Girona a Sant Feliu de Guíxols. La llarga espera del semàfor de Llambilles permet avui fer fotos com aquesta, des del cotxe, i recordar aquella corranda popular que deia "com qui menja galetilles, s'atura un xic a Llambilles / i amb un segon de retard ara és al poble de Quart".

Parets amb heura

Una paret amb heura surt a gairebé tots els llibres de Maria Àngels Anglada, com ella mateixa confessa en el seu treball A l’entorn de la Poesia. Notes sobre la inspiració i techné, i com es pot comprovar en aquest fragment de la narració No em dic Laura: “Tota una paret plena d’heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s’obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres.” La que il·lustra el text es troba al passeig arqueològic de Girona.

També van atreure Mercè Rodoreda els murs amb heura, com aquest a tocar del Parc des Bastions, a sota de la Promenade de la Treille, als peus de la Vieille Ville de la Ginebra emmurada, que l’autora recorda al seu conte Paràlisi amb aquestes paraules: “Travessaria els Bastions, veuria la muralla coberta d’heura que fa de fons als senyors de la Reforma. Ginebra: l’àliga, la clau. Agafo un taxi fins a casa. Cridaria.” L’heura de la fotografia mig cobreix la placa que recorda l’antiga murada de Ginebra, fixada per Rodoreda.

L’altíssima paret amb heura, atrapada en aquesta tercera imatge, fa desitjar més la bellesa del Palau Farnese al bell mig de la ciutat de Roma.

Pobre Onyar!

Havia estat un riu prou digne al seu pas pel Pont de Pedra, no gaire anys enrere. Ara, però, allà on tothom s’atura per contemplar la postal més fotografiada de Girona, l’Onyar no acaba de ser ni riu, és una bassa bruta enmig de dues llenques de terra plenes de verd. Torna a ser aquell riu de fa tants anys, descrit per Josep Maria Espinàs el 1958 com

“un riu dubtós, de mirada enterbolida, un riu que sembla arrossegar una estranya malaltia”, on ja no poden navegar les barquetes de paper, perquè les seves aigües no llisquen. Ben lluny de l’Arno, al qual algú voldria que s’assemblés.

Que hi torni a passar més aigua deu ser una tasca que no depèn de nosaltres, però no deu ser tan difícil netejar-lo. O no embrutir-lo, és clar.

Baltasar Porcel

El vaig conèixer personalment l’any 1986, el dia que va presentar el meu llibre Els arbres, en versió Braille, al Palau de la Generalitat. Era el mes de juliol. D’això ja fa 23 anys. La seva prosa viva m’havia pres del tot quan vaig llegir Difunts sota els ametllers en flor, l’any 1970. Vaig mitificar el seu món mediterrani, de Sant Telm, d’Andratx. Admirava les seves descripcions de paisatges, les seves al·lusions a la mitologia grecollatina, les seves connexions amb totes les cultures que havia procurat viure en viu i en directe al llarg de la seva vida, amb l’etern retorn a la Mediterrània original i estimada, la vida viscuda a fons i escrita amb vehemència. L’estiu de l’any 1989 em va mostrar el mico de Pula i l’illot de Molta Murtra, els de debò. Sempre he pensat que la imatge d’Eneas en fugir de Troia, amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Ascani de la mà, els déus de la llar arrapats al pit i l’esposa Creüsa tot darrera, esqueia molt a la natura de Baltasar Porcel, feta de responsabilitat envers els seus.