La sala de les nines

“Jo no tenia prou ulls. Nines dretes, ajagudes al llit, al bressol, assegudes... Nines grans amb nines petites a la falda. [...] N’hi havia una que anava de reina amb vestit de domàs de color blanc, brodat, del pit a la cintura amb perles grises. Amb capa també de domàs folrada de seda de color de sang calenta i, al capdavall de la capa, setze rengles de serrells daurats. [...] Llavors em va fer seure al davant de tres nines altes, les senyoretes, totes tres vestides igual: de seda flonja amb farbalans de blonda a la faldilla i llaços de seda vori i poms de flors de taronger embolicats pels farbalans i un pom de flor de taronger al mig del pit. Em va explicar que aquells vestits ja eren vells i que les nines ja n’estaven tipes perquè eren presumides de mena i tenien el deliri de canviar.”

Mercè Rodoreda va dedicar la narració La sala de les nines, d’on he extret els fragments anteriors, “A Llorenç Villalonga, per Bearn”.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest text a les sales de la col·lecció de nines de Lola Anglada, al Museu Romàntic de Sitges, el mes de maig de 2010.

Atles Literari 2.0

Vam ser pioners. Primer vam crear l’Atles literari de les terres de Girona, que va publicar la Diputació de Girona en dos volums de 1200 pàgines, el mes d’abril de l’any 2003.

El portal digital d’aquesta obra atlesliterari.cat va ser consultable a la xarxa a partir del mes de març de 2008, a través d’un projecte de la mateixa Diputació i la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona.

Des de l’Atles i amb l’Atles, podem recórrer camins literaris, per llocs, per autors, per arbres, per ermites, per marededéus, per turons, per obres de molts autors o d’un sol autor, amb mapes literaris. O simplement ens podem fer la nostra pròpia antologia literària.

Ara, a la xarxa, es poden trobar diversos llocs que relacionen literatura i territori. Però cap no té, encara, les dimensions de l’Atles. És de justícia que recordem, avui, aquesta obra de més de 7 anys de vida, que es va fer des de Girona i amb un gran equip d’especialistes. És de justícia que la saludem com la primera que va existir.

Metròpolis i derivats

És un fet: menys els animals, racionals o no, tot ressuscita. Sense anar més lluny, acaba de ressuscitar l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’adjectiu metropolità/ana deriva del substantiu metròpolis. En el seu origen grec, metròpolis significava una ciutat mare, una ciutat que havia fundat o colonitzat d’altres ciutats, i també la capital d’una regió, així és que va ser el nom d’algunes ciutats gregues; va ser especialment important una Metròpolis de Tessàlia.

Si hi ha una ciutat en la qual aquest adjectiu és ben viu avui, aquesta és New York, metròpoli on n’hi hagi. A New York és metropolità el gran museu, el gran teatre de l’òpera, el gran equip de beisbol. I, a NY, abreugen el mot, de manera que ens podem passar el matí al Met, la tarda a veure els Mets i la nit a la Met.

Ah, però el Metro, que és tan Metropolitain a París sobretot, a New York és MTA (Metropolitan Transportation Authority) New York City Subway, conegut no com el Met(ro) sinó com el subway.

El mot encara, Metropolis, és el títol de la pel·lícula de Fritz Lang de l’any 1927, que la meva mare va veure quan tenia només 9 anys, ben poc després d’estrenar-se, i la va mitificar, per a ella mateixa i per a tota la família. Un altre dia parlaré de la pel·lícula.

Vaig fotografiar Manhattan, des d’Ellis Island, l’agost de 2009.

De la memòria

Més el temps suma en el nostre compte personal, més la memòria resta llocs, dies, fets, persones. Sumar i restar sempre van de la mà. I tot sempre és provisional.

Més les persones estimades marxen, menys armari de la memòria compartida queda. Ens hem d’espavilar sols, quan els que ens han vist néixer o ens han vist créixer se’n van.

Aquest sentiment de pèrdua de memòria s’afegeix al sentiment de pèrdua, en sentit absolut, que deixen els que se’n van. Sempre és massa aviat perquè se’n vagin. Sempre és massa aviat per restar sol amb la teva pròpia i poca memòria.

Abans d’ahir vaig fotografiar, per a la memòria, les antigues hortènsies del jardí de la memòria.

Conte perfumat (i ensucrat)

Quan Chloé va sortir per la Red door del Nº 5 dels Champs Elysées, amb La petite robe noire, va exclamar J’adore! Era primavera i es trobava al bell mig de Paris. De cop va ensopegar amb l’Allure de Giò. Alguna cosa per dins la va trasbalsar. I va dir-li Insensé! Però els ulls d’un Bleu intens d’ell i L’air du temps van despertar el seu Desire. Es va deixar emportar per aquell Love in Paris. I va desitjar que durés fins a l’Eternity.

Totes les paraules o grups de paraules en lletra cursiva d’aquest post són noms de perfums, alguns dels quals es poden veure a la meva fotografia.

Autoretrat amb collaret d'ambre

Durant tota la seva vida havia volgut ser mare. El dia 2 de novembre de 1907 va tenir una nena, Mathilde. Divuit dies després, la pintora Paula Modersohn-Becker va morir a conseqüència del part. Tenia 31 anys. El seu amic Rainer Maria Rilke va escriure un Rèquiem per a ella, pocs mesos després. Un fragment d’aquest poema il·lustra “L’autoretrat amb collaret d’ambre” que s’havia pintat un any abans de morir. La poeta Teresa d’Arenys va traduir aquesta peça l’any 1996.

És així que et voldria retenir: pregona,

dins el fons del mirall tal com t’hi reflectires,

lluny de tothom. ¿Com és que véns ben altrament?

¿Per què et desdius de tu mateixa? ¿Per què em vols

persuadir que, encara, les grogues boles d’ambre

del collaret amb què et vas retratar contenen

un bri de pesantor, d’aquesta pesantor

que ja no escau a les assossegades formes

del més enllà?

La imatge prové de Wikimedia Commons.

Glacier Express

He viatjat en el Glacier Express de Saint Moritz a Zermatt algunes vegades. I he viatjat en tota mena de maquinària ferroviària suïssa, des de telefèrics a cremalleres, durant uns quants estius. Tots els viatges van ser sempre perfectes: a la puntualitat, comoditat, atenció als passatgers i netedat dels trens, fossin quins fossin, s’hi afegia la bellesa extraordinària i la pulcritud paisatgística que travessàvem.

Les rutes no eren fàcils, pujàvem alts cimals amb precipicis vertiginosos a l’altre costat de la finestra, ens entortolligàvem per descensos espectaculars i ens entreteníem a mirar la cua del tren enmig d’un giravolt en espiral de 360 graus. Els enormes finestrals panoràmics dels trens suïssos mostraven al mateix temps els cels tacats de neus perpètues i les gorgues de rius d’aigua glaçada. Una autèntica meravella. No passava mai res de dolent. Els trens suïssos, pensava jo, són els artefactes d’un gran parc d’atraccions natural, tota la Suïssa. Ja no em calia anar ni al Dragon Khan, ni a Space Mountain.

En pocs dies de diferència la caiguda d’una atracció del parc del Tibidabo ha provocat la mort d’una joveneta més tres ferits i abans d’ahir hi va haver un mort i més de quaranta ferits en el descarrilament del Glacier Express a Fiesch, al mig del Valais suís, aquella vall deliciosa de trepitjar, en ple estiu.

Vaig fer la fotografia des del tren suís, el mes d’agost de l’any 2005, en el moment de la sortida d’un túnel i enmig d’un revolt, quan tot el vagó s’abocà a les finestres per atrapar un moment irrepetible.

Europa no és el melic del món

En la mitologia grecollatina, s’explica que des de l’Olimp celeste Zeus, el pare dels déus i dels homes, va llençar dues àligues (l’animal consagrat a ell) en direccions oposades amb la predicció que allà on s’ajuntessin seria el centre del món, el melic. És sabut que les àligues es van unir a Delfos i, per això, allà s’hi va construir aquella mena d’ONU de l’antiguitat entorn del temple-oracle d’Apol·lo.

És, com a conseqüència d’aquesta nostra antiguitat, que a Europa ens creiem, des de fa segles, el centre del món occidental, fins i tot el melic del món. I, si ens mirem un planisferi a l’ús, Europa és en el centre.

M’ha costat de trobar un planisferi que mostrés un altre centre per il·lustrar la impressió que em vaig emportar del meu viatge a Taiwan, l’any 2006. A les conferències, a les visites a Universitats, Acadèmies i Museus, però sobretot a les converses dels àpats, em vaig adonar, voltada de científics com estava, que per a ells (tots eren homes!) Europa es trobava en un extrem del món, que el seu planisferi era un altre: aquells físics es movien entre Àsia i Amèrica, de Taiwan a Califòrnia, de New York a Hong Kong, sense cap necessitat, cap, de passar per Europa.

És clar que tot canvia.

Despuig lloa Tortosa

L’elogi de les ciutats és un gènere literari que s’inicià en el món antic i que té la seva màxima expressió durant l’època del Renaixement. No totes les ciutats tenen la sort d’haver estat matèria literària de primer ordre. La ciutat de Barcelona va ser objecte d’atenció de l’humanista més important del segle XV català. Efectivament, Jeroni Pau va escriure una obra sobre Barcelona, en llatí, és clar, mogut pel seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio.

Un altre dia parlaré de Jeroni Pau, avui, però, el que voldria és afegir-me a la commemoració en xarxa del cinc-cents aniversari del naixement del tortosí Cristòfor Despuig, que ha promogut el bloc Tens un racó dalt del món.

Semblantment a com havia fet Jeroni Pau, Despuig va escriure un elogi de la seva ciutat natal “per a llustrar y defensar la naturalesa pròpia” i ho va fer sota la forma d’un gènere tan clàssic com el diàleg. Sembla que els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa van ser acabats l’any 1557, però no van veure la llum fins que el Pare Fidel Fita va decidir publicar-los l’any 1877. I a fe que Despuig ja no va escriure l’obra en llatí, perquè “no pareguera ser tan generalment tractada y entesa per los de nostra nació com yo volguera, per honra y contentament dels quals se és escrita.”

Vet aquí tres virtuts de la Tortosa de Despuig: “bon clima, bon siti, molt comersi per la mar”.

Amb personatges il·lustres com Despuig no és gens estrany que Tortosa celebri cada any la Festa del Renaixement.

La llum de Grècia

Durant els anys setanta vaig ser una assídua lectora de les obres d’Henry Miller. Les dec tenir quasi totes. Amb el pas dels anys, només he freqüentat sovint una de les seves obres primeres The colossus of Maroussi, que tinc en versió castellana ben subratllada. En vaig arribar a escriure un paper d’aquells que van acabar tancats en un calaix sense veure mai la llum.

Miller va escriure aquesta obra l’any 1941, després d’haver visitat Grècia, convidat pel seu amic l’escriptor, Lawrence Durrell, que vivia a Corfú amb la seva família. A Grècia es va fer amic del poeta Georgios Katsimbalis, la figura central, el colós, que Miller descriu així: “Tenia la corpulència d’un toro, la tenacitat d’un voltor, l’agilitat d’un guepard, la tendresa d’un xai, i la timidesa d’un colom.”

El viatge a Grècia li va deixar una empremta forta. Fa la sensació que l’objecte de l’erotisme de Miller deixa de ser la dona i passa a ser la terra grega. Tan intensa és la comunió de Miller amb el paisatge, la gent, la història, la mitologia, l’art, la llum: “Ha parat de ploure, s’han trencat els núvols; la volta celeste s’obre com un vano i el blau es descompon en aquesta darrera llum violeta que fa que tot allò grec sembli sagrat, natural i familiar. A Grècia es té el desig de banyar-se en el cel, de treure’s la roba, córrer i d’un salt llançar-se al blau. Es té el desig de flotar a l’aire com un àngel o d’estirar-se rígid a l’herba i gaudir d’un èxtasi catalèptic. Aquí, pedra i cel s’uneixen en matrimoni. Aquí, hi ha l’aurora eterna del despertar de l’ésser humà.”

Vam fotografiar aquestes lluminoses pedres de l’Erectèon, a l’Acròpolis d’Atenes, l’any 1975.

Henry Miller a la platja

Era l’any 1979, el mes d’agost. Vam agafar el cotxe, un Chevrolet Camaro de color vermell, i vam enfilar un d’aquells inacabables carrers de Los Angeles, direcció mar, oceà Pacífic, vull dir. Miràvem els carrers transversals, perquè volia trobar la casa de l’escriptor Henry Miller. No tenia clar què hauríem fet d’haver reeixit en la nostra cerca.

No hi va haver manera d’encertar. Així és que vam decidir d’arribar fins a la platja, em sembla recordar que era Pacific Palisades. Vam aparcar i vam passejar per la sorra. Allà, assegut al costat d’una dona oriental, hi havia l’Henry Miller. N’estic segura.

Me’l vaig mirar, ell va adonar-se que el mirava. Què faig ara? De fet, jo només volia veure la casa i potser preguntar-me mil vegades si tocava el timbre o no. Però tenir-lo davant meu, a la sorra de la platja, no ho havia previst. I potser era algú que se li assemblava, però no era ell. I què li dic? I no puc pas continuar palplantada davant seu. Però, o és ara o mai. Doncs, mai.

El mes de juny de l’any següent, Henry Miller va morir a la seva casa de Los Angeles. Fa trenta anys. Però jo vaig creuar la meva mirada amb la seva, un migdia d’agost de l’any 1979. Després vam fer un bon dinar en un restaurant de Malibú, tot mirant els surfistes com trencaven les ones.

Vam fotografiar la façana del Chinese Theatre a Hollywood Blvd, amb l’anunci de la pel·lícula que feien aquell dia: una de Nick Nolte.

Enamoraments (femenins, madurs i de cine)

Algunes actrius, quan es fan una mica grans, protagonitzen històries d’amor, a la pantalla, amb un partenaire jove. S’acaba d’estrenar The rebound (Mi segunda vez), amb Catherine Zeta Jones de senyora estupenda de 40 anys que s’enamora del cangur dels seus fills, un jove de 24 anys.

L’enamorament d’una dona més o menys madura amb un noi jove va esdevenir matèria cinematogràfica per excel·lència a The graduate (1967). Una Mrs. Robinson, esplèndida, protagonitzada per Anne Bancroft, sedueix el fill d’un amic de la família, que ha de ser per a la filla de la Bancroft.

Dues pel·lícules més sobre el tema. L’any 2005, a Prime (Secrets compartits), una bellíssima Uma Thurman s’enamorava del fill de la seva psicòloga. I l’any 2007, a El novio de mi madre (I could never be your woman), Michelle Pfeiffer és una professional de TV que s’enamora d’un aprenent d’actor que ella descobreix.

De les pel·lícules que he vist, m’atrau sobretot el desenllaç de Prime: l’amor no és una raó suficient perquè dues persones decideixin viure juntes, és a dir, tenir un projecte comú.

Algú ha anat a veure Mi segunda vez i em pot dir com acaba?

He passat algunes tardes a l’encantadora sala Paris, prop del mític hotel The Plaza de New York, que vaig fotografiar el mes d’agost de 2009.

Canvis 2.0

Confesso que en això de la tecnologia sóc una aficionada autodidacta. Però la necessito en la vida professional, ara ja no es pot ser professor a cap nivell, si no es tenen uns mínims coneixements d’informàtica; i em serveix en la vida personal.

Segueixo alguns blocs d’amics i col·legues, experts en aquestes qüestions: Edunomia, Amb lletra de pal i Comsultor 2.0. A vegades entenc el que expliquen i a vegades em perdo. I en ocasions segueixo enllaços que suggereixen en els seus posts.

És així que, tot seguint un enllaç, vaig llegir una entrevista a Xavier Ferràs, Director del Centre d’innovació empresarial de la Generalitat ACC10. I em vaig aturar en aquesta resposta: «El món havia estat sempre previsible: tu naixies el segle XII i eres pagès com els teus pares. Avui dia no sabem què serem el dia de demà, però sí que sabem que tenim grans oportunitats que, bàsicament, es basen en la tecnologia. La tecnologia pot resoldre qualsevol problema de l’ésser humà.»

Una mica és com si, amb la tecnologia, haguéssim trobat la pedra filosofal. I deu tenir part de raó. La tecnologia no resol els grans misteris de l’ésser humà, d’on venim, on anem, la mort, la vida, l’ànima, el més enllà... però ajuda a resoldre problemes de la vida quotidiana de l’ésser humà. Encara que, a vegades, afegeix problemes nous, inaudits fins avui.

A la fotografia, la traducció llatina de la Cosmographia de Ptolemeu, bellíssim manuscrit il·lustrat de 1456, conservat a la Biblioteca universitària de Salamanca, que vaig fotografiar a Girona, durant l’exposició “El bisbe Margarit i la seva època”. La invenció de la impremta va resoldre molts dels problemes dels humanistes del segle XV.

Els plaers i els dies

L’any 1894, Marcel Proust recordava el llac de Sils-Maria (una fotografia del qual presideix aquest bloc des dels seus inicis) en un dels capítols de la seva obra Els plaers i els dies, el titulat “Presència real”, que comença i he traduït així: “Ens vam estimar en un poble perdut d’Engadina de nom dues vegades dolç: el somni de les sonoritats alemanyes es moria en la voluptat de les síl·labes italianes. A l’entorn, tres llacs d’un verd desconegut banyaven boscos d’avets. Glaceres i pics tancaven l’horitzó. Al vespre, la diversitat de plans multiplicava la dolçor de les llums. Oblidarem mai les passejades a la riba del llac de Sils-Maria, quan la tarda acabava, a les sis? Els cedres, d’una tan negra serenitat quan s’acosten a la vora de la neu brillant, estenien vers l’aigua blau pàl·lid, quasi malva, les seves branques d’un verd suau i brillós. Un vespre l’hora ens fou particularment propícia; en uns instants, el sol ponent, feu passar l’aigua per tots els matisos i la nostra ànima per totes les voluptats.”

Vaig fer la fotografia dels tres llacs de Saint Moritz, Silvaplana i Sils, des de Muottas Muragl a 2453 metres d’altitud, en un dels nostres estius a Sils, el de 2006.

El so de l’estiu

No he tornat mai més a Tarquinia i Cerveteri, però cada estiu, quan sento l’insistent cant de les cigales enmig del bosc, sigui a Romanyà, o a qualsevol altre lloc, em trasllado amb la imaginació fins aquell passeig etrusc de l’any 1976 o 1977, enmig dels túmuls de les tombes mig enfonsades a terra, i aquells banquets deliciosos pintats a les parets dels interiors. Com si fos ara. Tants records ens poden desvetllar les imatges i les paraules, com els sons i les olors, o el tacte.

Quan em ve el so d’Etrúria, agafo de la meva biblioteca un llibret de tapa dura, editat a Argentina l’any 1961, Paseos etruscos de D. H. Lawrence, l’autor britànic famós sobretot per L’amant de Lady Chatterley. L’he tornat a treure avui, perquè l’altre dia les cigales cantaven a la vora.

Podran escoltar repetidament el cant de les ales vibrants de les cigales aquells que facin l’itinerari literari Rodoreda Romanyà que, cada dissabte de juliol i agost a les 6 de la tarda, ofereix l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro. I podran tornar a sentir les paraules de Rodoreda, quan deia l’any 1976, “les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.”

La fotografia recull el llorer, la magnòlia, els geranis, els suros... dels nostres estius a Romanyà, de data indefinida, com sol ser la felicitat.

Match Point

Ahir a la nit vaig tornar a veure Match Point, el film de Woody Allen. Sabia que la primera vegada que havia vist la pel·lícula era en un avió, però no recordava cap on viatjava. Vaig fer una cerca entre els meus papers: va ser el 20 de maig de 2006, en el vol (memorable vol!) de China Airlines entre Frankfurt i Taipei.

Tenia algunes anotacions sobre el film, per exemple que em van entusiasmar les àries d’òperes de la pel·lícula, encara que no n’hi hagués cap de Puccini. I havia anotat també la frase de Sòfocles que el protagonista diu quasi al final del film, més o menys això “no néixer és a vegades una gran sort”.

Reflexionar sobre l’atzar i sobre l’oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú o en el lloc equivocat en el moment equivocat no sé si és la millor companyia per un viatge en avió. Sigui com sigui, vaig contemplar fins al final aquella tragèdia moderna.

I ahir vaig passar de la pel·lícula a recordar aquell viatge. Qualsevol cosa serveix per despertar la memòria, encara que de vegades no podem controlar-la del tot: em pensava que l’escena final era una altra.

Un altre dia parlaré de Taiwan, ara que he trobat els papers de la memòria. A la fotografia, el cel de núvols sobre Taiwan des de l’avió, encara que sigui el de la ruta Hualien-Taipei, em sembla.

Turistes de l’ànima

Escric aquest post a propòsit d’un poema d’Ángel Guinda, que vaig trobar transcrit en un bloc que freqüento, i perquè feia dies que em tornaven a rondar, per dins, les paraules de Petrarca en la carta en la qual descriu la seva ascensió al Mont Ventós, potser perquè eren (o són) dies de Tour de França.

Bé, és igual, d’una cosa vas a una altra i el viatge esdevé infinit. Però, al final, el viatge sempre acaba sent un viatge interior: som turistes de l’ànima.

I això és el que volia deixar escrit avui aquí, a través dels mots que Petrarca va llegir a les Confessions de Sant Agustí, just quan va fer el cim al Mont Ventós i va obrir el llibre que portava i que li havia regalat el seu mestre, destinatari de la famosa carta: “I van anar els homes a admirar els cimals de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabdals dels rius i la immensitat de l’oceà i l’òrbita dels estels i es van oblidar de mirar-se ells mateixos.”

Petrarca va pensar que allò que havia llegit al cim del Mont Ventós havia estat escrit per a ell i per a aquella ocasió, i va girar els ulls vers el seu dedins. Tots els viatges acaben sent el viatge del nosce te ipsum.

Vaig sorprendre aquest Petrarca petri, mentre escrutava el cel de Florència, des de la façana de la Galleria degli Uffizi, el mes de juny de l’any 2007.

Una mica de glamour

Em deia un amic meu, professor de la Universitat de Barcelona, que hi ha qui considera que l’anglicisme glamour prové del grec gramma, que significa lletra, d’on ve gramàtica, per exemple. Qui sabia de lletra -escriure i llegir- en els orígens més remots de la humanitat, era considerat una mena de mag, una persona que fascinava. Una persona amb glamour té també el poder de captivar, d’atraure.

Vestits de deessa grega i sandàlies de gladiador romà: vet aquí com el món grecollatí es fa present, també a la moda, als carrers i a les revistes, al glamour del segle XXI.

El món global deu ser això, un gran revival, un gran poti-poti.

La deessa maniquí grega que il·lustra el text la vaig fotografiar en un aparador de Madison Avenue, el carrer més ple de glamour de Manhattan, el mes de setembre de l’any 2009.

Estudiar el passat per entendre el present

Em vaig subscriure a la informació digital “Efemèrides de Girona del dia” que ofereix el Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. En l’enviament d’avui s’hi recorda un fet que em plau d’evocar: “2002- El professor Robert Brian Tate fa donació de més d’un miler de volums d’historiografia humanística a la UdG, coincidint amb la celebració del quart Col·loqui Internacional sobre Literatura Catalana Antiga.”

Efectivament, els dies 8-11 de juliol de l’any 2002, l’equip de recerca Studia Humanitatis de la UdG vam celebrar un Col·loqui Internacional, de gratíssima memòria, que vam titular “Història i llegenda al Renaixement”. Hi érem tots: els membres de l’equip d’Itàlia, del Regne Unit, d’Alemanya, de Bèlgica i els catalans, a més de professors convidats d'Espanya. Vam treballar de valent: en la preparació del congrés, en les ponències que vam presentar, en les actes que després vam editar.

El material que l’irlandès Robert Brian Tate, professor emèrit de la Universitat de Nottingham, ens va donar és un dels fons especials que conserva amb cura la Biblioteca de la UdG. El nucli del fons prové dels estudis que Tate va fer sobre Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, durant el segle XV, que va publicar en anglès a Manchester, l’any 1954. Al fons, hi ha molt més que llibres: un miler de cartes i un centenar de carpetes d’apunts, de conferències, de classes. El fons serveix per a l’elaboració de treballs de recerca i de doctorat, sobre l’humanisme català. I és també una font inèdita que mereix ser estudiat en profunditat, per ell mateix.

Aquell dia de juliol, Tate va acabar el seu discurs amb els primers versos dels Quatre quartets de T. S. Eliot:

Present i passat

tal vegada són presents en futur

i el futur contingut en el passat.

Si tot temps és eternament present

tot temps és irredimible.

La casa de la literatura

Ahir a la tarda vam mostrar la Facultat de Lletres als 60 estudiants de batxillerat que participen al 3r Jove Campus de Recerca de la Universitat de Girona. I ho vam fer a través de la literatura, a partir de l’itinerari “La casa de la literatura” que vam crear, ja fa uns anys, a la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari.

Eixampla el cor veure els rostres extasiats de 60 joves de batxillerat davant del mural de Narcís Comadira, tot escoltant amb silenci atent les paraules de l’autor:

« El mural faria memòria de Sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç. [...]

Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut- de Dante: Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de Sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a Sant Dalmau Moner. »

Tot i que la major part del grup vol estudiar una carrera científica, alguns van expressar aquest desig: “Jo vull estudiar aquí.” Certament, ens sentim privilegiats els que treballem a l’antic convent de Sant Domènec, la casa de la literatura per excel·lència.

Vaig fer la fotografia el primer de març de 2010.

El festeig

Suposo que és el colom mascle el que exposa els seus atractius per convèncer una femella que es fa la distreta o que realment estava assedegada, només d’aigua. No sé si és època de festeig per als coloms o si totes les èpoques són bones perquè els coloms festegin. Tampoc no sé si les femelles dels coloms es fan pregar gaire pels mascles. I desconec quins són els atributs que els mascles han d’exhibir per convèncer les femelles. Ara, el lloc que han escollit aquesta parella de coloms ciutadans és un veritable locus amoenus dignus amore.

He fet la fotografia aquest matí, al jardí Mercè Rodoreda, al primer pis de l’Institut d’Estudis Catalans.

Jove recerca a la UdG

A la Universitat de Girona dediquem una atenció especial a estrènyer relacions amb els centres de secundària. Uns exemples, ben vius aquests dies.

S’acaba de resoldre la vuitena convocatòria de les Beques Botet i Sisó que es concedeixen a estudiants de primer curs de batxillerat per ajudar-los a fer el seu treball de recerca. A més del tutor de l’institut, l’estudiant que obté la beca té un segon tutor que li assigna la universitat triat entre els seus professors. Se n’han concedit 50. Aquests dies comencem a rebre les seves visites.

Aquesta primera quinzena de juliol, 60 estudiants que han acabat el primer curs de batxillerat fan estada a la universitat en el que s’ha anomenat Jove Campus de Recerca. Aquest any ja es celebra la tercera edició. Els estudiants que hi participen tenen l’oportunitat de treballar dins dels grups de recerca de la universitat, afins al seu treball de recerca, amb un professor universitari que fa de suport d’aquesta recerca.

Ambdues iniciatives poden ser coronades amb un altre èxit: els Premis a Treballs de Recerca d’Estudiants de Batxillerat, convocats pel Consell Social de la UdG amb la col·laboració del Col·legi d’Arquitectes. Fa pocs dies es van atorgar 21 premis i 2 accèssits. Era l’onzena edició.

La fotografia que il·lustra aquest text és de l’any 2008 i correspon a l’inici de les conferències de llatí i de grec que, des de fa 17 anys, ofereix la Secció Catalana de la SEEC amb la col·laboració de la càtedra de llatí de la UdG, als estudiants de selectivitat. La Sala de Graus es fa petita per acollir-los!

Efectes terapèutics

Jo també pateixo la síndrome de les natilles. La descrivia ahir en Sergi Pàmies a La Vanguardia com l’addicció a unes determinades pel·lícules que veiem repetidament: “Somos como el viejo anuncio de natillas. Nos encantan las natillas, pero nos gusta aún más repetir.”

Així és. Confesso que no em canso de veure An affair to Remember, -Algo para recordar o Tu y yo, com es deia quan la van estrenar-, revisió de Love affair de Leo McCarey, de 1939, i totes les versions que hi ha hagut d’aquesta pel·lícula. Abans d’ahir a la nit, per exemple, vaig anar a dormir tard perquè una cadena va emetre la versió de 1994 amb en Warren Beatty i l’Annette Bening.

Però la que m’agrada més és la versió de 1957 amb en Cary Grant i la Deborah Kerr, An affair to Remember. I també Sleepless in Seattle, de Nora Ephron, perquè m’identifico amb les protagonistes femenines de la pel·lícula que ploren sempre que veuen la versió mítica de 1957. Com em passa a mi, vaja. A vegades em recepto aquesta pel·lícula. Pels efectes terapèutics.

Pensava en l’escena de l’Empire State, quan el vaig fotografiar el mes d’agost de 2009.

Obeliscs

Les dues fotografies protagonistes del post d’avui provenen de llocs i de temps diversos. Una la vaig fer a Florència, l’altra la vaig fer a New York. Una la vaig fer el mes de juny de l’any 2007, l’altra el mes d’agost de l’any 2009. Tenen alguns trets en comú. Per exemple que el subjecte fotografiat en tots dos casos és un obelisc. Però el que em va interessar, també en tots dos casos, va ser l’animal que sosté, fictíciament, és clar, l’obelisc. En el cas de l’obelisc florentí són quatre tortugues, en el cas de l’obelisc newyorker són quatre crancs o llagostes, no ho sabria dir ben bé, perquè només vaig veure les bones pinces de l’animal. L’obelisc de Florència es troba a la plaça de Santa Maria Novella, davant de l’església. L’obelisc de New York està situat a Central Park, just darrere del Metropolitan Museum. El de Florència va ser fet l’any 1570, el de New York ve d’Egipte i va ser erigit l’any 1600, però abans de Crist.

Un colom descarat s’entreté a fregar-se les plomes damunt del cap sofert d’una tortuga italiana.

Els índexs

Al segle XXI, si no surts als índexs, malament: pots acabar marginat, anorreat. Em refereixo als índexs de citacions que mesuren les publicacions científiques, és clar.

Al segle XVI, si sorties als índexs, malament: podies acabar cremat a la foguera. Em refereixo als índexs de llibres prohibits per la Santa Inquisició, és clar.

Cada dia cal fer una cursa nova, a vegades per ser-hi, a vegades per no ser-hi. Vet aquí la contínua i sorprenent meravella de ser al món.

Fer un post

Seus en una terrassa, camines pel carrer, et dutxes, mires la televisió, viatges en tren, trobes algú, llegeixes el diari, condueixes. I, de sobte, hi ha alguna cosa que et ve a la ment, una guspira, una connexió, i dius faré un post sobre la calvície, posem per cas. Perquè ets a la perruqueria, et renten el cap i et ve un flaix sobre Juli Cèsar i les classes de llatí i la biografia de Suetoni.

No hi havia res que Cèsar suportés més malament que la calvície. Però va tenir sort: li van concedir la corona de llorer pels seus triomfs. Es va veure salvat, portaria la corona de llorer, a perpetuïtat! Així, ni que es girés tramuntana, ni que bufés xaloc, els pocs cabells que tenia no s’esbullarien mai més, mostrant la calvície. No goseu treure-li la corona, ben clavada a la closca, sobre els cabells, pentinats des de la coroneta.

Vet aquí la màscara del Cèsar, el primer, el que va donar nom a la sèrie. I al tsar, i al kàiser. Qui més qui menys té un taló d’Aquil·les.

El dia 9 de febrer de l’any 2005, quan vam anar a fer una classe viva de llatí a Roma, ens vam aturar, a la Via dei Fori Imperiali, davant l’estàtua de Juli Cèsar, sobretot per comprovar la seva calvície. Ho recorda la fotografia d’aquest post.