Truman Capote

El darrer habitatge on va viure Truman Capote es troba al número 870 de la United Nations Plaza entre el 48 i el 49, a east Manhattan. És un edifici nou, de l’any 1966, tot de vidre, i de luxe. Ben diferent dels altres apartaments que van acollir l’escriptor, quan va arribar a New York amb disset anys. Com Holly Golightly. No hi ha cap record de l’escriptor a l’edifici, cap literary landmark.

No n’hi ha tampoc, ni falta que fa, a la façana de la joieria més fotografiada de la cinquena avinguda: Tiffany & Co, allà on Holly-Audrey somiava una vida millor, sense voler saber que no podria abandonar els seus sentiments, ni el seu gat. Breakfast at Tiffany’s és encara en l’imaginari de les moltes dones que cada dia es fotografien davant dels aparadors de la joieria, per la pel·lícula més que per la novel·la.

La darrera fotografia d’aquest post és una “true literary landmark” de la petjada que Truman Capote va deixar a Palamós, en una casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, la placa informa de l'estada de l'escriptor a Palamós i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.

A Capote li devia agradar de viure a la riba, de la Mediterrània o de l'East River, tant li fa.

A la recerca de L. L.

“Gotham Book Mart is a true literary landmark”, diu Bill Morgan, l’autor de la meva guia de literary landmarks of New York. Però la Gotham Book Mart, al carrer 47 oest, ja no existeix. Ara és una més de les joieries del carrer de les joieries, ple de jueus ortodoxos i de diamants. Van tancar la llibreria l’any 2006 i la meva guia és de 2003. Ho hem sabut per la senyoreta newyorker-ben vestida de la Mercantile Library Center for Fiction, al mateix carrer 47 però a l’est. Té la seu en l’edifici antic i preciós de la fotografia i el seu objectiu és celebrar, donar suport i encoratjar la creació i el plaer de l’art de ficció en totes les seves formes. És un centre privat que viu dels membres i dels benefactors, que organitza clubs de lectura, trobades i converses literàries, que ven llibres procedents de donacions a preus molt baixos, que manté una bona biblioteca, sempre de ficció. Interessant.

Continuem la recerca. Pugem fins a Central Park, però sense entrar-hi, ens dirigim a 240 Central Park South a tocar Columbus Circle, a l’edifici d’apartaments on Antoine de Saint-Exupéry va passar els seus dies durant la segona gran guerra, on va escriure i dibuixar Le petit prince. L'edifici no és res de l'altre món, les vistes al parc, des de l’apartament del pis 23, deuen ser espectaculars i inspiradores. Res, ni una placa. Sort que a la llibreria francesa de Rockefeller Plaza sempre tenen un exemplar de Le petit prince a l’aparador. Però liquiden existències, la llibreria tancarà el mes de setembre. Agafem la línia 1 davant de l'estàtua de Colom, des de casa la posta de sol torna a ser roja.

The Algonquin Hotel

El trobem al carrer 44, entre la Cinquena i la Sisena avingudes. Ja es veu que parlem de Manhattan. Probablement és l’hotel més literari de New York. I té una magnífica placa a la façana per recordar-ho a tothom. El van obrir l’any 1902, gran any d’hotels a Manhattan. Però no va ser fins l’any 1919 que va esdevenir l’hotel literari de la ciutat. S’hi van començar a reunir escriptors i periodistes entorn d’una Taula Rodona, en majúscules, perquè va esdevenir la segona gran famosa taula rodona de la història occidental.

L’autor de Tender is the night, F. Scott Fitzgerald feia de rei Artús.

Anys després hi van fer estada Gertrude Stein i Alice B. Toklas, quan van tornar als Estats Units. I escriptors com Gore Vidal, John Updike, Thorton Wilder (ah, el pont de Sant Lluís rei!), Tennessee Williams o Graham Greene van passar per les seves habitacions. A l’hotel tenen un gat que ja en fa cinc que porta el nom de Hamlet (of course!).

Riverside Drive (IV)

Setena estampa

Sol d'agost que va cap a la posta darrere de New Jersey, el Hudson llangorós que la banya i Riverside Park ple d'arbres caiguts per la forta tempesta de dimarts passat. Des de la finestra cantonera, a Manhattan.

Sense literatura.

Un poema llatí a la porta del Rectorat

A l’edifici del Rectorat de la Universitat de Girona, conegut com “Les Àligues”, a la plaça de sant Domènec, damunt de la porta dovellada de la façana del segle XVI, es pot veure l’escut dels Àustries amb les dues àligues que donen nom a l’edifici, l’escut de la ciutat que sostenen dos àngels i, enmig d’ambdós, una inscripció a imatge i semblança de les làpides antigues, és a dir amb lletra capital romana. Se la coneix pel nom d’Onofre Enric, l’artesà que la va fer.

Aquesta inscripció, en llatí, està formada per un text en vers: es tracta de quatre estrofes de dos versos, un hexàmetre i un pentàmetre, és a dir quatre dístics elegiacs, de perfecta factura. És per aquest motiu que els versos parells de la inscripció estan sagnats respecte dels versos senars, tal com reprodueixo en aquesta transcripció:

MILLE ET QVINGENTIS ET SEXAGINTA SVB VNO

ANNIS A SVMMI NATIVITATE DEI

QVVM SVA PER VARIAS TERRAS POPVLATOR AVERNI

IN SANCTAM SERERET DOGMATA FALSA FIDEM

SACRA GERVNDENSES CONDVNT GYMNASIA QVANTA

CONSCRIPTI POSSVNT AEDIFICARE PATRES

AT TV SVMME DEVS SVB CVIVS NVMINE NOSTRVM

CRESCIT OPVS CRESCAT TEMPVS IN OMNE IVBE

L’arxiver i canonge de la Catedral de Girona, mossèn Jaume Marquès i Casanovas, en va fer aquesta traducció ben fidel a l’original: “Essent l’any mil cinc-cents seixanta més un d’ençà del naixement del fill de déu etern com per alguns països en la fe de quiscun sembrés falses doctrines el cabdill de l’Avern, els gironins fundaren eixes santes escoles tan grans com fou possible als Pares del Senat Vós, gran Déu, que les coses feu créixer totes soles, feu que creixi aquesta obra en la posteritat”

Quasi quatre-cents cinquanta anys després, la Universitat de Girona ha crescut tant com l’autor del poema demanava a Déu, en el moment de la seva creació.

Clàssics d'estiu?

Obro La Vanguardia d'avui. Antoni Puigverd, a la seva columna diària d'aquest agost, glossa i posa al dia la història de la deessa Venus, a "Venus veranea en soledad". A la pàgina del costat, l'article de Xavier Bru de Sala invita a llegir les Qüestions naturals de Sèneca a "El diluvio según Sèneca". I a La Vanguardia Girona, "El mirador" de Joaquim Giol s'atura en la història del poeta llatí Ovidi, al seu article "Exilis".

Lectures d'estiu dels nostres articulistes? Recurs als clàssics per manca de notícies? Sigui quina sigui l'estació de l'any, benvinguts els clàssics.

El llac de Sils i Nietzsche

Cels clars, aires purs. Si hi ha un lloc que s’adiu amb aquestes característiques és Sils-Maria a la vall de l’Alta Engadina, al cantó dels Grisons, a la riba del llac de Sils, a Suïssa, a l’estiu. Ah, sí, de ben segur. Un locus amoenus poc més o menys a 1800 metres d’alçada, al centre d’Europa, al bell mig dels Alps. El llac de Sils, és el darrer de tres llacs que ocupen la vall d’Engadina, primer el de Sant Moritz, després el de Silvaplana, finalment el de Sils, el més arraconat i també el més verge.

Hi ha una petita península, la Chasté, que s’endinsa pel llac de Sils. A l’extrem de la península, ens sedueix la memòria literària d’un dels visitants que ha deixat més empremta al lloc: una pedra llisa fixada a unes roques i voltada de negres avets conté una llarga inscripció, el poema final de l’obra de Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra, que tradueixo:

Oh home, vigila !

Què diu la profunda mitjanit ?

‘Jo he dormit, jo he dormit,

d’un profund somni, jo m’he despertat:

el món és profund,

més profund que no ha pensat el dia.

Profund és el seu mal,

la voluptat més profunda que la pena del cor.

El dolor ha dit: passa!

Però tota voluptat vol l’eternitat,

vol la profunda, profunda eternitat’.

Friedrich Nietzsche va viure en una casa, al costat de l’Hotel Edelweiss, que recolza l’esquena a la Marmoré, la muntanya plana amb forma de llom d’animal marí que tanca el poble per l’est. Com explica la placa a l’entrada, Nietzsche hi va passar els estius des de 1881 fins a 1888. Ara és un museu de l’escriptor, on s’hi poden també fer estades d’estudi, on s’organitzen simposis i conferències sobre el filòsof.

A Sils-Maria, com molts, Nietzsche va trobar el plaer de viure, hi va viure i hi va escriure. I és que allà “tout n’est qu’ordre et beauté, / luxe, calme et volupté”.

P.S. El llac de Sils presideix el meu bloc, des del seu naixement, a començaments d’aquest any.

21, Rue du Cherche Midi

Per a la nostra memòria, dels catalans vull dir, aquesta adreça ens porta el record de Mercè Rodoreda i els seus anys de París en aquella chambre de bonne que la família de Nicolau d’Olwer els havia deixat per viure a ella i a Armand Obiols.

Centre de París, Quartier Latin, baixes pel Boulevard Raspail i, a l’alçada de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, t’endinses pel carrer du Cherche Midi, direcció Saint Germain. El número 21, ja hi som, ah, una placa al portal, Mercè Rodoreda? Decepció. La placa, com es pot veure en la fotografia, és dedicada a Pierre Lafue. És clar, francès. Pierre Lafue, escriptor, historiador, periodista, germanista i sobretot cavaller de la Legió d’Honor, va viure en un dels apartaments, on ara hi ha la Fondation Pierre Lafue que vetlla per la seva memòria. Al mateix edifici, també hi ha l’Institut Universitari Sant Pius X i l’Obra de Sant Francesc de Sales.

Es van creuar alguna vegada Mercè Rodoreda i Pierre Lafue? Rodoreda hi va viure entre 1946 i 1954, amb visites esporàdiques fins a 1977. Pierre Lafue, com ens diu la placa, va residir-hi des de 1942 fins a la seva mort l’any 1975.

L’any 1995, la meva admirada hel·lenista Jacqueline de Romilly va guanyar el XIXè premi de la Fundació Lafue pel seu estudi sobre Alcibíades. Però aquesta ja és una altra memòria.

Hotel Istria

Entre Montparnasse i els jardins de Luxembourg, s’aixeca l’edifici que acull l’Hotel Istria. L’hotel, amb nom de península adriàtica, va esdevenir als anys vint punt de trobada d’artistes i escriptors que en van fer la seva casa. Erik Satie i Rainer Maria Rilke, per exemple, hi van fer estades.

França estima els escriptors i els artistes. Hi ha associacions que vetllen pel patrimoni artístic i literari dels llocs. A la fotografia que acompanya aquest text n’hi ha un exemple. L’associació anomenada “La mémoire des lieux”, -l’ordre dels mots la diferencia de Les lieux de mémoire, el monumental treball de Pierre Nora- és una de les moltes que es preocupa que els llocs de referència cultural, allò que anomenem el patrimoni intangible, puguin ser identificats a través de plaques com la de la fotografia.

L’escriptora Elsa Triolet va ocupar l’habitació 12 de l’Hotel Istria, des de 1924 fins a començaments de 1929. Els seus veïns d’habitació van ser el fotògraf Man Ray o el pintor Picabia, els escriptors Tristan Tzara i Vladimir Maiakowski; i Louis Aragon, és clar, amb qui Elsa va començar una història d’amor que va durar fins al final dels seus dies. Tots dos estan enterrats al jardí del molí de Villeneuve, la casa de camp del matrimoni a St-Arnoult-en-Yvelines-Sonchamp, al sud de París. Però aquest ja és un altre lloc de memòria literària.

P.S. Quan no em poso les ulleres, a vegades escapço les fotografies.

Àurea i Pep Ventura

Fins el dia de Tots Sants, es pot visitar al Museu Empordà de Figueres una exposició dedicada al músic Pep Ventura. S’hi pot veure el programa de mà del “Gran festival a la memòria d’en Pep Ventura”, que es va celebrar a Figueres els dies 19 i 20 d’octubre de 1927, organitzat pel Foment de la sardana, secció del Casino Menestral. Per al dia 19 a les 10 de la nit, al “gran Saló” del Casino Menestral, s’anunciaven conferències dels professors Joan Estelrich, Bosch Gimpera i Farran Mayoral “parlant dels orígens hel·lènics de la Sardana i la seva influència en la cultura popular. Acabarà la vetllada amb una audició de Sardanes originals d’En Pep Ventura tocades per la llorejada cobla Antiga Pep”. Per al dia 20 es va programar una “Ballada de Sardanes originals d’En Pep Ventura a la Rambla” a dos quarts de set del vespre i a les 10 de la nit “Gran vetllada d’art selecte al Gran Teatre El Jardín, amb la cooperació de la famosa dansarina, la gran tràgica de la dansa, creadora dels cants plàstics Àurea interpretant el programa adjunt acompanyada per un trio de corda”. Així, Àurea va ser “La favorita de Ramsés”,“Salomé” o Santa Teresa a “Consolació”, que és com apareix en la fotografia.

L’escriptor Carles Rahola, en la biografia que va fer d’Àurea, comentava així aquest esdeveniment: “Al cor de l’Empordà, no fa pas gaire temps, com a Tarragona, Àurea associa l’exquisidesa del seu art a un acte cívic, com és el festival a la memòria d’un precursor intuïtiu, d’un creador humil i senzill: d’En Pep Ventura; i també allí senyoreja els cors dels qui la veuen dansar.” Àurea i Pep Ventura, units per la ploma de Rahola.

Ciutats enamorades: Ginebra i Borges

Hi ha ciutats que s’enamoren dels escriptors que, al seu torn, s’han enamorat d’elles. Jorge Luis Borges es va enamorar de Ginebra ja l’any 1914, segons ell mateix explica. Un any abans de morir, Borges va publicar el seu Atlas particular, en col·laboració amb la seva esposa Maria Kodama. Una de les entrades d’aquest atles és dedicada a Ginebra i comença amb aquesta frase: “De todas las ciudades del planeta, de las diversas e íntimas patrias que un hombre va buscando y mereciendo en el decurso de los viajes, Ginebra me parece la más propicia a la felicidad.”

L’ajuntament de la ciutat suïssa va cisellar la frase, traduïda al francès, en una placa de pedra que es pot contemplar just al lloc on Borges va viure en les seves primeres estades a la ciutat, al bell mig de la Vieille Ville. El text dedicat a Ginebra acaba amb aquesta altra frase: “Sé que volveré siempre a Ginebra, quizá después de la muerte del cuerpo.” Borges va morir a Ginebra l’any 1986 i allà reposa per sempre.

Ginebra es podria enamorar de Mercè Rodoreda, si la conegués i sabés que l’escriptora va donar a Teresa Valldaura els ulls de la dama del Leman, a tocar de La perle du Lac.

Germà Gilbert

Ha mort de vell. Tenia 97 anys i encara el darrer Nadal obria l’exposició de diorames, el museu de pessebres, la nineta dels seus ulls, puntualment cada dia a les 11 del matí. Durant un piló d’anys, el germà Gilbert era el primer en donar la benvinguda als que arribaven al monestir de Solius, enmig d’aquella vall closa excepcional i de bellesa increïble, en plena Costa Brava. El seu somriure sorneguer, els seus ulls de mustela, la seva veu potent, les paraules amables i vives, convidaven el visitant a conversar i a revisitar una vegada i una altra aquelles escenes de la vida de Jesús que havien sortit de les seves mans, amorosament i sàvia, any rere any.

Aquest matí, a l’església de Santa Maria de Solius no s’hi cabia. Tants són els amics de Solius que han volgut acompanyar la comunitat cistercenca en el darrer adéu al seu germà Gilbert. El pare Enric ha evocat moments de la vida del germà Gilbert i aquell vers del Cant espiritual de Joan Maragall “Sia’m la mort una major naixença”. L’organista ha tocat una selecció de nadales tradicionals. Reposi en pau el germà Gilbert, en la pau del petit cementiri, rere l’absis de l’església, sota l’ombra amable d’un estol d’alzines.

Planxes

El meu amic (i col·lega) Àngel Duarte, en el seu imprescindible El tinglado de Santa Eufemia, fa pocs dies va fer un post amb una fotografia d’unes planxes antigues. Per allò de l’aemulatio, recurs retòric utilitzat a bastament en la literatura llatina, o per allò dels nexus rerum, i no només, avui he retratat aquestes planxes de carbó a l’antiga sastreria de can Vilallonga, on són curosament conservades.

Nostàlgies d’estiu. O no. Quina calor que devien passar els sastres, un dia com avui, esforçant-se per allisar pantalons i americanes, d’alpaca o de milratlles!

Dèdal reencarnat

Heus aquí Kaspar Mohr, el Dèdal del segle XVII, immortalitzat en el sostre de la biblioteca del monestir barroc de Bad Schussenried, prop de la riba alemanya del llac de Constança. Hàbit blanc, ales blanques de plomes i cera, com les d’Ícar i el seu pare, per poder escapar del laberint. Va fer un vol de prova llençant-se des de tres pisos d’alçada, del dormitori del monestir fins al jardí, que no representava cap laberint. Era l’any 1600. Kaspar tenia 25 anys, just es trobava a la meitat de la seva vida. Va abandonar els enginys i es va doctorar en teologia. No va poder evitar, però, de passar a la història com “el monjo volador”, títol també d’una peça teatral que el té de protagonista escrita per Simon X. Rost.

Crisi

Diuen els diaris d’avui que probablement les universitats no podran assumir la demanda social de places i alguns milers de joves no podran estudiar l’any que ve. També diuen els diaris d’avui que possiblement ha augmentat el nombre d’estudiants universitaris a causa de la crisi.

Tot s’atribueix a la crisi, les coses bones i les no tan bones. De debò hem de creure que la crisi és en el fons de tot el que ens envolta i de tot el que passa? De fet, a la primavera la succeeix sempre l’estiu, que morirà bon punt arribi la tardor, que durarà just fins a l’aparició de l’hivern, i tornarà a florir la primavera. No pas per culpa de la crisi.

La il·lustració d’aquest text prové d’un manuscrit del segle XV que representa les quatre estacions i que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France.

De la lluna a la terra

Fa quaranta anys que un home, nordamericà, va trepitjar per primera vegada la lluna. Lucreci, l’escriptor llatí del segle I abans de Crist que volia conèixer les causes de les coses de la natura, no va arribar a saber mai si la lluna brillava amb llum pròpia o per efecte dels raigs del sol, si moria i naixia cada dia o era un cos celeste perpetu amb fases canviants, no va arribar a conèixer quines mides tenia. L’any 1969, la lluna va deixar de ser un enigma. Aquell mateix any, a Girona, començava a canviar alguna cosa amb la creació dels estudis universitaris a la Casa de Cultura. Aquell mateix any, Joan Sales des de Barcelona es planyia a Mercè Rodoreda, encara a Ginebra, que hagués donat a Edicions 62 la nova versió, i definitiva, de la seva novel·la Aloma. Aquell mateix any, Maria Àngels Anglada començava a col·laborar com a crítica literària a la revista El Pont i al setmanari Canigó. Ja feia 10 anys que Carles Riba havia mort. I havia passat un any des d’aquell maig del 68, a París. A la fotografia, una lluna d'abril damunt del Panteó, a París.

Ball de màscares

La ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona 1889-Arenys d’Empordà 1974) va brillar als escenaris de mig món, durant els anys vint del segle XX, amb unes danses que ella anomenava “Cants plàstics”. S’acompanyava de la música de composicions d’autors com Grieg, Schumann, Granados, Chopin, Bach, Beethoven, entre d’altres. I es transformava en personatges, sempre femenins, és clar, que havien estat motiu d’inspiració artística o literària, com la Santa Teresa de Bernini o la Salambó de Flaubert. Ben al començament de la seva carrera es va inspirar també en un quadre del pintor Carlos Vázquez per escenificar una dona valenciana, com si fos “una fina figulina” de Sèvres.

En la fotografia podem veure Àurea amb el pintor Carlos Vázquez i la famosa cupletista Raquel Meller, en un ball de màscares organitzat pel Círculo Artístico de Barcelona, l’any 1917. L’any abans, el rei Alfons XIII havia concedit al Cercle el títol de Reial. Anys més tard, Vázquez va pintar el retrat del rei destinat al ja Reial Cercle.

I pini di Girona

No són del Gianicolo de Roma els pins del fons d’aquesta imatge.

Vet aquí el Gianicolo de Girona.