Pius Aeneas

Del llibre II, 707-720 de l’Eneida de Virgili, en la traducció de Miquel Dolç: “Doncs apa, pare estimat, aferra’t al meu coll; jo mateix et portaré damunt les espatlles i aquesta càrrega no em serà feixuga. Passi el que passi, a l’un i a l’altre ens seran comuns els perills, ens serà comuna la salvació. El petit Iulus em vingui al costat i ens segueixi de més lluny, sense perdre’ns de vista, la meva dona. Vosaltres, servents, poseu bé esment en allò que us vaig a dir. Hi ha, en sortir de la ciutat, un turó i un temple vetust de Ceres, isolat, i, a la vora, un antic xiprer protegit de molts anys pel culte dels nostres pares. En aquest indret per camins diversos ens aplegarem tots. Tu, genitor, pren amb les mans els objectes del culte i els Penats de la pàtria; jo, que acabo de sortir d’aquestes terribles batalles i d’aquest carnatge, fóra sacríleg que els toqués abans d’haver-me purificat amb una aigua viva.”

Xiprers aeris del jardí de la casa de Romanyà, que vaig fotografiar el mes de maig de l’any 2007.

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

Odi et amo

Aquest matí he tornat a llegir a classe el dístic de Catul, el poema 85. I m’he tornat a escruixir. Com cada vegada que el dissecciono per als estudiants. El copio aquí, per tornar a reviure’l, mentre les muntanyes es retallen en el cel de capvespre, de tants colors com verbs té el poema:

Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.

    Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

M’agrada la traducció que en va fer a l’italià el poeta Salvatore Quasimodo (1901-1968) i especialment la del llatinista Francesco Della Corte (1913-1991):

Odio e amo. Forse chiederai come sia possibile; 

    non so, ma è proprio così, e mi tormento. 

Odio e amo. Forse mi chiedi come io faccia.

    Non so, ma sento che questo mi accade: è la mia croce.

Elogi del llatí

El curs acadèmic 1520-1521 s’obria, a la Universidad Complutense, amb un discurs de l’impressor Juan de Brocar, en llatí, és clar. Es tracta d’un elogi de la filologia, com a ciència imprescindible per a totes les altres ciències, perquè, diu Brocar, totes les disciplines tracten de paraules o de conceptes. Es lamenta dels errors que s’han produït i perpetuat al llarg dels anys, en totes les ciències, per la descurança de la llengua, de la filologia. I posa exemples d’errors en medicina, dret o geometria. D’algun dels errors en parlaré un altre dia. Avui em plau de destacar que Brocar acaba el discurs amb una vehement recomanació als joves, que tradueixo: “No només us exhorto i us aconsello, sinó que us demano i us suplico que us consagreu amb estudi i atenció a la llengua llatina. [...] L’eloqüència és necessària en les qüestions humanes, perquè així com les naus són governades pel timó, així el gènere humà és governat per l’eloqüència. [...] La llengua llatina ens proporcionarà l’eloqüència. Si algú menysprea la llengua llatina, menysprearà totes les arts i totes les ciències.”

Vaig fotografiar la inscripció llatina a Roma, el mes de juny passat. 

L’om dels Somnis

Sempre m’ha fascinat la presència d’un om just a l’entrada de l’Avern, el món dels morts de la mitologia grecollatina. Virgili ens ho explica a la seva Eneida, VI, 282-284, amb aquestes paraules: “Enmig del vestíbul un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. M’agrada aquesta imatge de l’om carregat de Somnis, que imagino mig amagats sota de cadascuna de les seves fulles. 

Hi ha un altre om que se’m fa present, que he vist amb els meus propis ulls, però ja desaparegut, així és que ara també pertany al terreny dels Somnis. Era un om frondós, enorme, que desplegava les seves branques per damunt de tots els altres arbres de Riverside Park, a Manhattan. L’om de sota la finestra cantonera, cara al riu, era un senyor om. La capçada més ampla de totes les capçades de Riverside Park. I s’il·luminava amb el primer raig de sol matiner. Ell, tot sol, només ell, perquè el raig venia del carrer perpendicular, un carrer d’aquells de número, amb el qual l’om estava alineat, un dels carrers travessers, dels que donen al riu, al parc, a Riverside Drive, l’ondulada. A la tardor tornava a tots els colors, del groc al vermell de foc. 

A la fotografia, del mes de maig de l’any 2007, un dels oms esponerosos que encara romanen dempeus a Riverside Park.

Passió insaciable

Escriu Petrarca al seu amic Giovanni dell’Incisa, l’any 1346, en una carta que he traduït del llatí: “Em posseeix una passió insaciable, que fins avui ni he pogut, ni he volgut frenar, ben cert: em faig il·lusions que el desig de coses honestes no és deshonest. Vols saber quina mena de malaltia és? No puc saciar-me de llibres. I potser ja en tinc més dels que necessito. Però com amb les altres coses, també amb els llibres passa això: l’èxit de la cerca és un estímul de l’avarícia. És més, hi ha alguna cosa especial en els llibres: l’or, l’argent, les pedres precioses, els vestits de porpra, els palaus de marbre, els camps cultivats, els quadres, els cavalls ben guarnits i totes les altres coses d’aquest estil donen un plaer mut i superficial; els llibres plauen fins al moll de l’os, parlen, aconsellen i s’uneixen a nosaltres amb una viva i penetrant familiaritat, i no només cadascun dels llibres penetra en els seus lectors, sinó que a més els suggereix el nom d’altres i l’altre porta el desig d’un altre...”

Vaig fotografiar els noms d’autors grecs i llatins, incisos a la façana de l’edifici de la biblioteca de la Columbia University, l’any 2009.

La feminitat dels arbres

Fa anys que repeteixo a les meves classes de llatí a la Universitat de Girona que els noms dels arbres en llatí són de gènere femení, fins i tot aquells (molts) que es declinen segons el paradigma de la segona declinació, de noms masculins, com a norma general. La regla general dels gèneres en llatí diu que: “Són femenins els noms de dona, d’arbres, de ciutats, de països i d’illes”. El mateix nom comú arbor arboris també és femení. Hi ha unes excepcions que són mostrades en aquestes regles:

Arboris est nomen muliebre, sed excipiantur

mas Oleaster, Acer neutrum, cum Subere Robur.

Així és que les excepcions de feminitat arbòria en llatí corresponien a l’olivera borda o ullastre que resultava ser masculí, i l’erable, el suro (o alzina surera) i el roure que eren neutres, i alguns altres. També en llatí els noms d’arbres eren femenins, perquè l’arbre és considerat un ésser que té i dóna vida i s’oposa al nom del fruit generalment neutre, perquè és considerat un producte inert, com deia el professor Joan Bastardas. 

Complaguda per aquesta feminitat arbòria llatina, vaig anar donant voltes a la pèrdua d’aquesta feminitat al seu pas a les llengües romàniques. I vaig fer aquest treball. “Què se n’ha fet de la feminitat dels arbres”, Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Girona (25 i 26 de maig 2001), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2002, pp. 77-88. 

A la fotografia, suros del jardí de la casa de Romanyà, el mes de març passat.

Orfeu, pare dels cants

Al darrer llibre de les Geòrgiques, acabades l’any 29 abans de Crist, Virgili parla així de l’Orfeu que ja ha perdut Eurídice per segona vegada: “plorà i contà les seves dissorts sota les coves gelades, amansint els tigres i arrossegant amb el seu càntic els roures.”

Vint anys més tard, Horaci, a la seva Art poètica, parla d’Orfeu en aquests termes: “El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons.”

I l’any 8 després de Crist, Ovidi comença el llibre onzè de les Metamorfosis, el del desenllaç de la història d’Orfeu, amb aquests mots: “Mentre amb aquest cant el poeta traci [Orfeu] arrossega en seguiment els boscos i els cors de les salvatgines i les roques, vet ací que les dones dels cícons, cobert el pit delirant de pells de feres, des del cim d’un turó veuen Orfeu que acordava els seus versos a les cordes polsades.”

Rainer Maria Rilke en el primer dels seus Sonets a Orfeu, escrits l’any 1922, diu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació! / [...] Surten ocells i feres del silenci / del bosc alliberat; fora el catau / els esdevé de retrobar la pau.”

Les traduccions dels tres autors llatins són les de la Fundació Bernat Metge. La de Rilke és d’Alfred Badia. Els arbres a contrallum de la fotografia són del mes d’agost a Camprodon.

Les fulles mortes

Al meu poble, la festa major és al final de la primavera. És un poble rialler. A Girona, les fires, la gran festa de la ciutat, són a la tardor. És ben conegut que poetes de tots els temps han cantat Girona a la tardor. Girona tardoreja. L’ocre de les fulles de la tardor estreny l’ànima, i l’òxid, ja se sap, rovella. 

Vet aquí la tornada d’aquella cançó, Les feuilles mortes, amb lletra de Jacques Prévert, que torna cada tardor.

C’est une chanson qui nous ressemble

toi, tu m’aimais et je t’aimais

et nous vivions tous deux ensemble

toi qui m’aimais, moi qui t’aimais

mais la vie sépare ceux qui s’aiment

tout doucement, sans faire de bruit

et la mer efface sur le sable

les pas des amants désunis.

Sort que, amb les fires, també arriben els moniatos. Encara que tenen el color de la tardor, ens ensucren les fulles mortes.

Poesia de les senyoretes (i II)

La segona i última part del text que vaig publicar ahir “L’art de majories”, extret de les Notes disperses (1969) de Josep Pla: 

“En la literatura catalana hi ha poquíssims poetes per a senyoretes –potser no n’hi ha cap. Fins les senyores d’ací que han escrit versos han tendit al masculinisme. Carner n’hauria pogut ser un –però Carner és un home devorat per la ironia i el sentit del ridícul. Màrius Torres també, però morí molt jove, tísic. És una llàstima que no hàgim tingut cap poeta d’aquests. La literatura hauria penetrat més. Em sembla que l’estranya sorpresa que produeixen les converses femenines en ambients d’aquí prové del fet que només han llegit poesies traduïdes –o en altres llengües. La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida. Aquestes són coses eternes, universals i importantíssimes. Si Maragall ha penetrat una mica és degut a les seves –tan escasses– poesies femenines. Un dia de primers de segle, Maragall trobà Baroja a Madrid i li digué que el més gran poeta de l’època era, al seu entendre, Verlaine. En les Memorias de Baroja ho trobareu explicat.” 

Vaig fotografiar, just fa un any, l’estàtua de la deessa Atenea, a l’inici de l’escala de l’Ateneu Barcelonès, que Pla visitava tan sovint.

Poesia de les senyoretes (I)

Extrec de les Notes disperses (1969) de Josep Pla aquest primer fragment titulat “L’art de majories”, sobre un gènere literari que Pla va identificar i definir: 

“Perquè un poeta arribi a la popularitat màxima –perquè sigui llegit, apreciat i la seva influència en la societat sigui visible– ha de fer la poesia de les senyoretes. Els historiadors literaris no han donat, al meu entendre, prou importància al fet, i si n’han parlat ha estat molt per sobre, malgrat que l’observació és, al meu entendre, d’una obvietat claríssima. Els poetes herculis, els que han fet, vull dir, una obra mascla, han estat certament llegits, han tingut una importància en les escoles i en la política, però la seva penetració en la vida que hom viu cada dia ha estat relativa. Lamartine és un poeta per a senyoretes, com ho és en castellà G. A. Bécquer, com ho és certament Heine, com ho fou Verlaine. Aquests poetes escriuen la poesia per a majories. No n’hi ha pas gaires. A Itàlia potser és allà on n’hi ha més, perquè un dels temes més persistents de la literatura italiana és l’Arcàdia, que és una il·lusió de l’esperit molt apreciada per les senyoretes. No tothom és bo per a fer-la, perquè sovint s’ha de forçar el sentit del ridícul, i l’operació s’ha de saber fer si no es vol fer riure. Escriure en vers –la musiqueta– és ja una mica ridícul (de vegades, força), però és un ridícul que ha entrat en el convencionalisme. En canvi, el ridícul que a traves de determinades representacions pot produir la tendresa els glaça l’empenta.”

Als bancs de la fotografia hi poden seure senyors i senyoretes, indistintament, encara que ara només hi ha un gat, de color taronja. 

Joan Solà

Altres lloaran Joan Solà per les seves essencials aportacions a la lingüística, a la filologia, a l’estudi de la llengua catalana. A mi em plau d’evocar la persona. El veig al seient del meu costat de l’avió que portava la Secció Filològica de l’IEC a celebrar unes jornades de treball a Menorca. Tinc presents encara moltes de les paraules que vam intercanviar, sobre la vida, els anys passats, l’experiència. Va ser un any dur aquell 2007. I ell, amb aquells ullets vius i murris, savi com era, escoltava, observava, parlava just, sincer i clar. 

El continuo veient en aquell mateix viatge amb una petita llibreta a les mans pels camins pedregosos de l’illa, fent anotacions per a l’article setmanal al diari. I em quedo amb el segon paràgraf de l’article que va publicar el 20 de juny del 2009,“Què és emoció”, una crònica de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li acabaven de concedir: “aleshores llegeixes dos fulls i tot el palau s’aixeca sense fer soroll i aplaudir aplaudir i tu allà al mig què em passa què els passa què passa i tota la infància i l’adolescència els pares i germans la dona i les filles la universitat i les muntanyes no et vénen al cap no no t’hi poden venir perquè les cames i els genolls no ho resistirien i sents una goteta calenta que et sobreïx dels ulls i un altre blom aquí al cor perquè això és emoció”

Li vaig fer la fotografia durant les darreres jornades de la Secció Filològica, a Sitges, el mes de maig passat. 

La biblioteca de Pessoa

Quins clàssics grecollatins tenia a la seva biblioteca particular Fernando Pessoa? Ara, fins i tot podem fullejar els llibres de l’escriptor portuguès, des de casa. La Casa Fernando Pessoa, amb seu a Lisboa, ha digitalitzat els llibres de l’escriptor. Són quasi tots els que formaven la biblioteca que Pessoa havia anat acumulant al llarg de la seva vida, des de 1898 fins a 1935, excepte els que encara són a mans de la família i els que són a la Biblioteca Nacional de Portugal. 
No hi he trobat Catul, ni Lucreci, ni tampoc l’Eneida de Virgili. Hi ha les Metamorfosis, les Heroides i els Amors d’Ovidi, les obres completes d’Horaci, les Geòrgiques de Virgili, tres edicions de l’Odissea d’Homer, dues de la Ilíada, les Odes de Píndar, les obres dels tres grans tràgics grecs Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les tragèdies de Sèneca, el Satiricó de Petroni i L’ase d’or d’Apuleu. Sempre són edicions bilingües amb traduccions al francès o a l’anglès. Totes les edicions franceses pertanyen a la col·lecció “Les meilleurs auteurs classiques français et étrangers”. En alguns dels exemplars hi ha anotacions de Pessoa. Al volum de les Geòrgiques, per exemple, hi va escriure la data i el lloc d’adquisició “Durban High School February 1904”. En aquell moment, l’escriptor de molts noms tenia 16 anys i vivia a Sud-Àfrica. Havia nascut l’any 1888 i va morir l’any 1935, entre una data i l’altra “todos os dias são meus”, va deixar escrit.

El logo de la Casa Fernando Pessoa, que he conegut a través del bloc Mi Siglo, presideix el text d’avui.

Passeig gironí matinal

Aquest passeig gironí matinal del títol d’aquest post és el que faig per pujar a la Facultat de Lletres, a donar classes de llatí. Ahir tenia més d’un atractiu: bufava la tramuntana, l’atmosfera era límpida i la lluna no volia marxar del cel. Així és que vaig agafar la càmera. Vaig fixar les fulles mortes, arrecerades per la tramuntana a la vorera del tardoral pont de pedra de la primera fotografia. 

I em vaig girar per fotografiar la dama blanca, que es resisitia a anar-se’n a jóc. La vaig atrapar damunt de l’edifici de la Caixa. S’hi distingeix lleugerament la inscripció llatina que Rafael Masó va fer gravar sota la cornisa. Són uns versos d’Horaci, Sàtires I, 1, 28-35. Dolors Condom els va traduir així: “Aquell que amb la dura arada remou la terra feixuga, aquest hostaler fementit, el soldat i els mariners que, agosarats, travessen tot el mar, diuen que ells suporten el fatic de llur treball per aquesta raó: perquè en llur vellesa es puguin retirar a un repòs segur, després d’haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga —ella els serveix d’exemple- arrossega en la seva boca tot el que pot i ho afegeix al munt que va construint, coneixedora i previsora del futur.”

Era l’any 1922 i l’entitat es deia aleshores “Caixa de pensions per a la vellesa i d’estalvis”. Masó no podia haver triat millor.

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”

Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 

Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

Ribes contemplades

El text d’avui porta el títol d’un dels molts poemes, que Anna de Noailles (1876-1933) va dedicar al llac Léman, lligada com estava a aquelles ribes que, deia, li havien donat tot. He traduït el poema del recull Els vius i els morts (1913) per il·lustrar aquestes ribes del llac Léman que vaig contemplar i fotografiar durant uns quants estius, per exemple el de 2007 de la fotografia, davant de La perle du lac.  

Ribes contemplades a través de l’amor,

horitzó familiar com una sala rodona,

on els nostres ulls embriagats s’interrogaven sempre,

dins quin sensible atlas, sobre quin mapamundi

tornaré a veure els vostres vespres precisos i encesos,

els suaus camins per on s’han perdut els nostres passos,

i que els nostres cors, plens d’ardor trist i pregon,

havien tornat més bells que la bellesa del món?

Housman i Stoppard

Alfred Edward Housman (1859-1936), l’il·lustre professor de Cambridge del qual parlava en el meu post d’ahir, segurament no es va imaginar mai que seria protagonista d’una obra de teatre. La va escriure l’any 1997 el dramaturg Tom Stoppard, guionista de la premiada pel·lícula Shakespeare in love. La peça es titula The Invention of Love. 

A través de la biografia de Housman, Stoppard posa en escena l’Anglaterra victoriana i reflexiona sobre la creació de la poesia amorosa, a partir de Catul i Horaci. És a la darrera part de l’acte primer quan Stoppard fa aparèixer l’oda IV, 7 d’Horaci que tant emocionava al llatinista, en un diàleg-monòleg entre el Housman de 20 anys i el de 77, ja mort. El jove Housman diu (tinc una traducció en castellà): “Horacio debe haber sido un dios cuando escribió Diffugere nives... las nieves huyen, y las estaciones ruedan en torno a cada año, pero a nosotros, cuando nos llega la hora, ¡se acabó!... no hay manera de ordenar las palabras en inglés que se le acerque siquiera...” Té tota la raó, les odes d’Horaci s’han de gaudir en llatí.

A la fotografia, coloms arrenglerats damunt del tercer pis de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, on ensenyo llatí, des de fa anys i panys.

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.

Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 

A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.