Sant Francesc de Borja

El 28 d'octubre farà cinc-cents anys que va néixer i avui és el dia de Sant Francesc de Borja. Quan ell va néixer, un dels seus besavis, el papa Alexandre VI ja feia set anys que havia mort, però l’altre, el rei Ferran el Catòlic, encara va viure sis anys més. Família important la d’aquell nen destinat a ser duc de Gandia, per herència paterna. El van casar als 19 anys amb una dama portuguesa. I, quan en tenia 29, l’emperador el va nomenar Virrei de Catalunya. Amb 36 anys va quedar vidu amb set fills. I es va fer jesuïta, ben poc després. Home destinat a altes empreses, va arribar a ser general de la Companyia de Jesús. I, cent anys després de la seva mort, va ser canonitzat. Vet aquí una vida intensa, digna de ser matèria literària i pictòrica. Com així ha estat. El mateix Francisco de Goya va fer el retrat del duc en el moment d’acomiadar-se de la seva família, que il·lustra aquest post, i Calderón de la Barca el va fer protagonista d’una peça teatral. 

Per molts anys, Borja!

Venus de prop

M’he passejat per les murtreres florides, per la pell rosada, per les ales dels vents, per les faldilles florides, per les clivelles de la petxina del quadre de Sandro Botticelli, El naixement de Venus, gràcies a la digitalització que n’ha fet la Galleria degli Uffizi. Obres l’ordinador, segueixes l’enllaç i tens l’obra d’art a casa, davant dels ulls, t’hi pots acostar tant com vulguis, pots resseguir-ne tots els detalls, et pots tornar a enamorar de la mirada de Venus, però, ai, et pots adonar també que la més bella de les belles té els peus una mica inflats. I això que acaba de néixer! 

La fotografia que il·lustra el post d’avui prové del web haltadefinizione.com

Nova versió

La lluna,

la pruna,

a Girona,

i un avió

de Roma.

Vaig fotografiar la lluna ponent, a les 8 del matí del dissabte 25 de setembre, just al moment que passava l’avió.

Dia Internacional de la Traducció

Arma virumque cano, són els tres mots de l’inici de l’Eneida, el poema èpic de Virgili. Si en fem una traducció literal, al peu de la lletra, direm: “les armes i l’home canto”. Tot seguit ens adonarem que aquest no és l’ordre dels mots correcte en català, així és que canviarem el verb de lloc. També veurem que Virgili utilitza alguns recursos estilístics: una hendíadis, unes metonímies. Tot plegat ens menarà a una traducció com és ara aquesta: “canto les gestes de l’heroi”, potser més acostada a allò que Virgili ens vol dir, però que perdrà els recursos estilístics originals. Vet aquí la meravella i també la dificultat de traduir. El traductor és un lector acuradíssim. O dit d’una altra manera, quan es coneix millor una peça literària és quan la tradueixes. 

Miquel Dolç, el traductor de Virgili al català, optà per “Canto les armes i l’heroi”, en la seva traducció en prosa de l’any 1972, i per “Armes canto i l’heroi”, en la seva versió en hexàmetres de l’any 1958. Annibal Caro havia traslladat l’obra a versos italians l’any 1566 i ho va dir així: “L’armi canto e ‘l valor del grand’eroe”

Honor a Virgili i als seus traductors, en aquest dia de la traducció, que s’escau el 30 de setembre, cada any, justament en honor de Sant Jeroni, gran traductor i un dels primers que va reflexionar sobre el fet de traduir.

Aquesta meva edició de Caro que he fotografiat és de 1938 i té el nom del traductor a la portada, com ha de ser.

Viatges pagats

Podem dir que Francesc Cambó és al darrere d’algunes grans obres de la literatura catalana de tots els temps: les Elegies de Bierville de Carles Riba i Entre l’Equador i els tròpics i La ruta blava de Josep Maria de Sagarra. No només de mecenes viu l’escriptor, ja es veu clar, però que l’any 1937 Francesc Cambó donés dos mil francs a Josep Maria de Sagarra, com a regal de casament, va servir perquè l’escriptor i la seva esposa, Mercè Devesa, viatgessin durant set mesos per Tahití i la Polinèsia. L’any 1927, Cambó ja havia pagat un viatge d’una altra parella, Carles Riba i Clementina Arderiu. D’aquell viatge Riba en servà notes i en sortiren les elegies que escriví a Bierville, en l’exili de la guerra, en una síntesi acurada del viatge i de l’exili, del patiment per la terra i de la superació a través de l’escriptura. La literatura catalana deu a Cambó que Grècia i la Polinèsia formin part de l’imaginari literari. Llàstima que no hi hagi encara cap institució relacionada amb aquests dos autors a l’associació Espais Escrits. Tindríem un punt més al Mapa Literari Català 2.0, al Pacífic encara no n’hi ha cap!

Vaig fotografiar l’alta mar blava des de l’illa de Moorea, a la Polinèsia francesa, ja fa uns anys. 

Els planys d’Ariadna

El vent que fa caure les prunes,

   els codonys verts,

que fa vacil·lar la lluna,

el vent que mena la mar,

el vent que romp i que saqueja,

   el vent fred,

que vingui i que brami

sobre el meu cor desgavellat!

Que vingui com a les fulles

   el vent clar

sobre el meu cor, i que el culli

el meu cor i el seu suc amarg.

Ah! que vingui la tempesta

   salt a salt,

que prengui del meu cap

el meu dolor que gira en rodó.

Ah! que vingui i que s’emporti

   salvant-se,

el meu cor feixuc com una porta

que s’obre i bat al vent.

Que se l’emporti i que en llenci

    els trossets

cap a la lluna, l’arbre, les bèsties,

l’aire, l’ombra, l’aigua,

perquè res més no me’n retorni

   mai més,

de la meva ànima i de la seva

   que jo estimava...

 

He il·lustrat la meva traducció d’aquest poema d’Anna de Noailles (1876-1933), inclòs a L’ombra dels dies, de 1902, amb una fotografia que vaig fer al Museu Nacional de Beirut d’una escultura procedent de Biblos, que no representa Ariadna. 

Obcecació

... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?

La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.

La por de Príap

“A la primavera m’omplen de roses, a la tardor de fruits, a l’estiu d’espigues: l’hivern sol m’és una plaga terrible; perquè temo el fred i em fa por que aquest déu de llenya forneixi el foc a uns pagesos inexperts.”

El déu Príap només mereixia estàtues de fusta, el marbre no convenia, sembla, a la seva natura fogosa. Vet aquí el lament d’aquest priapeu de l’Apèndix Virgiliana, que he traduït per als lectors del bloc.

A la fotografia, un robust tronc d’un cedre del Líban mil·lenari.

Autumnal

La tardor s’ha emportat l’estiu i el Diari del Líban. El trobaré a faltar. M’ha permès de fer el viatge al Líban dues vegades i fixar-lo contra l’oblit, que ens amenaça sempre, i m’esporugueix. Gràcies a tots els que heu seguit el Diari, per la vostra lectura i pels vostres comentaris. Ha estat un plaer compartir-lo amb vosaltres.

Amb la tardor arriben, puntuals, les classes. La il·lusió és la del primer dia, un del mes d’octubre de 1974. No diré que em sembla que era ahir, perquè no és cert. Però, com aquell dia, torno a esperar el moment d’entrar a l’aula, dilluns que ve, i d’una ullada passejar la meva mirada per les mirades dels estudiants. Gran moment. Una vegada a l’any, en farà 36.

A la fotografia, uns capitells del claustre de la Facultat de Lletres de la UdG.

Diari del Líban (i XXVII)

El poble del costat és Deir El-Qamar, un poble medieval, del segle XIV, en diuen el poble dels emirs, perquè va ser el lloc de residència dels governadors del Líban. Al palau de l’emir hi ha una església, una mesquita i un kaioué, el lloc de pregària drus. Vet aquí el sincretisme que intenta equilibrar el país. Passegem pels carrerons de la ciutat. Feien missa a l’església maronita, però no vam gosar de quedar-nos, per por de rebre un xàfec semblant al de l’església de Biblos. Tornem a desfer la carretera pel Chuf, menys endimoniada a la tornada, com totes les tornades a casa, diu la meva amiga. És la nostra darrera nit al Líban. Les grans pinedes fosques que van enamorar a Lamartine ens acullen i són els guardians del nostre son. L’endemà pujarem a l’avió que ens portarà primer a París i després a Barcelona. Però aquest vespre encara puc assaborir aquest viatge a Orient. I tradueixo el poema “Pròleg” del recull de Nadia Tuéni:

És ja l’Orient,

on el blanc domina,

on el groc, l’ocre i el rosa,

han escollit reial domicili,

on l’arbre és únic,

la follia solitària,

on l’home repensa el pensament...

Dedico aquest diari als nostres amics del Líban, per la seva profunda ininterrompuda amistat. I també al meu fill, per la seva sana tossuderia. Gràcies.

Diari del Líban (XXVI)

Rebo una classe de cuina, vull aprendre a fer la pasta d’albergínies i el pollastre amb arròs i el kebbé... Més tard fem un petit recorregut sentimental pel poble natal de la meva amiga. Quan tornem, fotografio el camell motoritzat del masover, aparcat davant de la casa. Altra vegada som una bona colla a taula per dinar, a casa. Després de les saboroses figues del jardí, sortim per visitar Beiteddine, el poble amb nom de mercromina. Només ens deixaran visitar una part de l’antic palau de l’Emir, l’altra part serveix de residència d’estiu del president de la república. De fet, l’he vist cada dia al telenotícies, per les audiències que s’hi celebraven. La carretera de Jezzine a Beiteddine passa per les muntanyes del Chuf, esplèndides, i també amb carreteres terriblement sinuoses. Som a territori drus. Passem pel palau de la família Jumblatt. Recordo perfectament la notícia de l’assassinat de Kamal Jumblatt, l’any 1977. Potser perquè va ser la primera vegada que em vaig fixar en l’existència d’aquest país, potser pel ressò internacional que van donar a la mort de, deien, un dels senyors feudals del Líban. El fill de Kamal, Walid Jumblatt, ara és actiu en la política libanesa. El vaig veure també al telenotícies, al costat del president, alt, de rostre trist. El palau de Beiteddine ja ha tancat, quan hi arribem, però el viatge no ha estat debades. I tindré una altra visita pendent per tornar al Líban. Encara visitarem el poble del costat.

La mort de Virgili

Fins ara que ja s’acaba el dia no me n’he adonat: el 22 de setembre de l’any 19 abans de Crist va morir Virgili, a Brindisi, al sud d’Itàlia. Tenia 51 anys. Poso aquesta falca enmig del Diari del Líban que és a punt d’acabar-se, per recordar brevíssimament el poeta i el seu epitafi, modèlic:

Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc

      Parthenope; cecini pascua, rura, duces

Il·lustro el recordatori amb aquest mosaic romà que vaig fotografiar a Beirut.

Diari del Líban (XXV)

Des de Tir, tornem cap a casa, però a la de la muntanya. La carretera transcorre primer a través de grans plantacions de plataners, vora mar. Després ens comencem a enlairar. Finalment arribem a la casa de la bella vista, situada enmig de pinedes i més pinedes, prop de Jezzine, el poble de les cascades sense aigua. Els pins, llargs i espigats, em recorden els de Roma. Ben a la vora, hi ha un petit monument en marbre dedicat a la Sagrada Família. El sol ara es torna a pondre darrere d’un mar de muntanyes. Com a Romanyà. Al vespre sopem a casa dels cosins, una antiga casa restaurada i ampliada. Érem 14 a taula, al jardí, en una nit de lluna plena libanesa. Mengem ocellets cuits a la brasa de pinyes, després dels mezze de cuina pròpia. Tot això i tots aquests dies ofereixen a l’ull de la viatgera a Orient amb Lamartine “la barreja més sublim, el més dolç i a la vegada el més melancòlic que mai hagi embriagat la meva ànima: és el lloc dels meus somnis, hi retornaré tots els dies...” L’ària final de Tosca i un concert de Vivaldi, van sonar, de cop, per portar records d’altres temps, d’altres llocs. Perfecte.

Diari del Líban (XXIV)

De Sidó a Tir (avui Sour), encara més al sud. Som a 20 quilòmetres de la frontera amb Israel. Pel camí, a més de la presència de l’exèrcit, ara hi ha també vehicles UNIFIL, les forces de l’ONU. No anem més enllà. A Beirut, el dia abans van cremar una mesquita i van matar quatre persones, un afer entre sunites i xiïtes, sembla. Els nostres amics s’estimen més no prendre riscs. Així és que visitem Tir. Bella Tir. El recinte arqueològic és immens i el sol és implacable. Nosaltres, una parella d’italians i una família també europea som els únics visitants dels vestigis. Les termes, la necròpolis, el fòrum, l’arc de triomf, l’hipòdrom, els mosaics arreu, els forns de vidre... Quina feinada per als arqueòlegs! És preciós. És en aquesta ciutat que va néixer Europa, la donzella filla del rei. La ciutat de la porpra, la reina del mar, l’antiga Tir. Mengem al Rest House de Tir, davant de mar. I faig unes pipades de narguilé, la pipa d’aigua, tan fluixes que l’aigua ni es mou, ni canta. No tinc bufera. És evident.

Diari del Líban (XXIII)

Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.

P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.

Diari del Líban (XXII)

Desfem el camí intricat i estretíssim per deixar la vall. Ah, la propera parada! Una de les visites més esperada, des de fa anys. Els nostres amics, cada vegada que venen a Catalunya una o dues vegades l’any, ja en fa molts, ens porten unes capses metàl·liques, plenes de pastissets libanesos ben ordenats. Perquè saben que el meu fill n’és un entusiasta. Així és que aquell dia no vam fer postres a Ehden perquè vam anar a berenar a la millor pastisseria del Líban, la d’Abdul Rahman Hallab & Sons, oberta des de l’any 1881, a Trípoli. Ens vam asseure a la cafeteria que tenen, Le Palais, i la meva amiga va demanar un munt de varietats al cambrer, tantes, que el noi li va dir, “Senyora es tornaran diabètics si mengen tot això!” Ella li va respondre que es tractava de fer realitat el somni que tenia aquell jove, des de feia almenys 15 anys. Així és que ens van omplir la taula de tota mena de baklawa, alguns de desconeguts, perquè només els fan pel ramadà, com era el cas. Ens vam ben endolcir la vida. Si aneu al Líban i no teniu la sort de visitar el palau dels dolços de Hallab a Trípoli, no patiu, a l’aeroport de Beirut també en podreu comprar. Però no és pas el mateix, és clar. A les fotografies, els pastissets i la porta d’entrada de la pastisseria, a Trípoli.

Diari del Líban (XXI)

Anem a dinar a un restaurant que té nom de font, perquè és prop d’una font. Recordo el nom del poble on es troba, com podria oblidar-lo? Es diu Ehden. Un altre bon àpat libanès. No mengem postres dolces, només fruita. Ens reservem. Pugem a un cim amb una altra verge enlairada damunt d’una moderna església, ara piramidal, feta construir per un dels molts mecenes cristians maronites, l’any 1989. Es troba just al costat de l’antiga ermita del segle VIII, amb el sòl de pedra. I, tot seguit, iniciem el descens cap al monestir de Sant Antoni Qozhaya, al bell mig de la vall santa, en una gorga inacabable. La vall és plena de grutes d’eremites, algunes de les quals visitem, fosques, humides, excavades a la pedra. Impressionen. La carretera ja no continua més enllà del monestir, les grutes sí. Moltes són quasi inaccessibles. Al monestir hi ha un petit museu. S’hi exhibeix la primera impremta d’Orient, que data de 1610, i alguns dels llibres que s’hi van imprimir. Una hostatgeria i la distribució dels edificis ens fan recordar una mica Montserrat. L’església és excavada a la roca, preciosa. Els visitants de tot plegat ens podem comptar amb els dits de les mans. El lloc és de difícil accés i al Líban hi ha poquíssim turisme. Tan ric de patrimoni com és!

Diari del Liban (XX)

La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’esten davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.

El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!