I Fòrum del Patrimoni Literari

A Itàlia en diuen “Associazione Case della memoria”, o “Paesaggio culturale italiano” (abans “Parchi letterari”), o “International Committee for Literary and Composer Museums ICOM Italia”, a França “Fédération des maisons d’écrivains et des patrimoines littéraires”, a l’estat espanyol “Asociación de Casas-Museo y Fundaciones de escritores”, aquí “Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català”. Diferents maneres d’anomenar aquells llocs viscuts i descrits pels escriptors que han estat patrimonialitzats, que han esdevingut museus o llocs literaris visitables i que s’han unit en xarxes. L’objectiu és conservar els llocs, però també les obres, és a dir el patrimoni literari, sigui quin sigui, material o immaterial, paisatge, casa o manuscrit. Preservar el patrimoni literari i també estudiar-lo, i a més difondre’l. 

El naixement d’aquestes agrupacions el trobem sobretot als anys 90, però l’origen d’alguns centres prové dels anys 70. Tot i que de llocs literaris fixats en la memòria ja n’hi ha en el món grecollatí, és clar. 

El dia 9 de novembre, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari reunirà els gestors d’aquestes associacions en el I Fòrum del Patrimoni Literari amb l’objectiu de posar en comú el camí fet fins avui, però sobretot amb la mirada posada en el futur. 

Goethe a la finestra

La primera nit que Goethe va passar a Roma es va hostatjar a la Locanda dell’Orso. Era el dia 29 d’octubre de l’any 1786. Feia quasi dos mesos que viatjava i sembla que ja estava una mica tip de les “locande”, així és que va posar-se molt content de poder traslladar-se a l’apartament del pintor Johann Heinrich Wilhelm Tischbein a la via del Corso. El primer de novembre ja escrivia des d’allà que gaudia “de la quietud i la pau domèstica en terra estrangera”. I el 17 de novembre ja afegia “em sento a casa”. 

L’any 1872 van posar una placa a la façana de la casa “In questa casa immaginò e scrisse cose immortali Volfango Goethe”. Va ser l’any 1963 quan va néixer la iniciativa de crear un museu de Goethe a Roma. Deu anys més tard ja va ser una realitat. Però, després de deu anys més, va haver de tancar. L’any 1987 es va voler tornar a obrir en commemoració del bicentenari del viatge de Goethe a Itàlia. Finalment, des de l’any 1997 en l’apartament hi ha la casa museu de Goethe a Roma. Difícil vida la de les cases dels escriptors!

Tischbein va dibuixar Goethe mirant per la finestra de l’apartament: la via del Corso ja devia ser tot un món digne de ser contemplat hores i hores.  

El camí de Modest Prats

El dia de Sant Narcís, Modest Prats va rebre un nou homenatge, amb motiu de la publicació de les seves Homilies de Medinyà. Hi explica que, quan li van preguntar en un programa de ràdio quins dos fets havien marcat profundament la seva vida, va respondre “el dia que vaig néixer i el dia que em vaig ordenar capellà”. 

Sobre el dia del seu naixement, en Modest escrivia l’any 2005: “Vaig néixer el setembre de 1936. Quan vaig obrir els ulls a la llum, el país vivia la terrible Guerra Civil. Tres mesos després del meu naixement, van matar el meu pare, afusellat a la paret del cementiri de Montcada, juntament amb el seu oncle Gonçalo. A casa, a cal Ferrer, hi quedàrem, destrossats, el meu avi Cebrià -pare de la meva mare-, la meva tia Lola -que ha mort aquest estiu passat-, la meva àvia Carme -la mare de la mare-, i l’Enriqueta, la meva mare que era el centre de tot, el punt de referència central al llarg de la meva vida. Aleshores tenia tot just vint-i-cinc anys. En fa tres que va morir, però continua ben viva en el record i en l’exemple de tota la seva vida. És a casa, amb un profund sentit cristià, on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat.”

He extret aquest fragment del text, recollit ara al volum, que en Modest va llegir sencer, a Castelló d’Empúries, el seu poble natal, amb motiu de l’atorgament del premi Espiga i Timó d’Or.

Vaig fer la fotografia del campanar de la basílica de Castelló, el 21 de juny de l’any 2009.

Grec i llatí

Poques vegades (mai?) el grec i el llatí ocupen portades de diari. 

Aquesta és la portada d’avui d’un diari francès. No m’he pogut estar de reproduir-la al bloc.

Potser hauríem anat més bé si haguéssim continuat estudiant grec i llatí! 

Els Jocs Florals de fa cent anys

Als Jocs Florals de Girona de fa cent anys, celebrats el primer de novembre de 1911, Carles Riba va guanyar la Flor natural amb una “Ègloga”, escrita a la manera de les Bucòliques de Virgili. Riba tenia només divuit anys i, aquell mateix any, ja havia publicat el seu primer llibre, justament la traducció en hexàmetres de l’esmentada obra virgiliana. No és estrany, doncs, que l’ègloga premiada sigui una peça tan amarada de Virgili. Aquests són els versos finals, en els quals la Musa boscana parla al pastor poeta Títir-Riba:

Ara els pastors són a ciutat, i Pan ja no enjoia

com en ta joventut amb ses gràcils tonades les selves.

Mes naixeran de la vostra besada gèneres noves

i poesia nova en les serres que ara són mudes.

I vosaltres sereu l’esperit eternal qui hi domini.

Una aroma de roses desvetlla Títir. Devora

d’ell se decanta Amaril·lis rient, per cenyir-li la testa

d’una corona. Les cabres pasturen al lluny jogassades.

Títir les mira, i besant els llavis en flor d’Amari·lis

va desglossant la renovació de jornades caigudes,

i tot l’or de la posta se fon en l’ègloga eterna.

A la fotografia, Carles Riba l’any 1913.

Els símptomes de Catul

Cinc segles després del poema de Safo del post anterior, el poeta llatí Catul va recrear les paraules de Safo per descriure els efectes físics que li produïa la seva estimada Lèsbia, en les tres primeres estrofes d’aquest poema: 

Al nivell dels déus he de dir que es troba,

o més alt que els déus, si no fos sacríleg,

el qui amb tu assegut llarga estona pugui

veure’t i, dolça,

escoltar com rius, quan això trasbalsa

tots els meus sentits. Ai de mi, que, Lèsbia, 

des d’aquell moment que et vaig veure em falten

fins les paraules,

no em respon la llengua travada, als membres

sento un lleu flameig, un ressò inefable

a l’orella em brunz, i la nit se’m dobla

sobre la vista.

Poc profit, Catul, ha de dur-te l’oci:

t’entretens amb l’oci i t’exaltes massa.

L’oci, antigament, va fer caure reis i

viles alegres.

El poema 51 de Catul és la primera oda sàfica que es va escriure en llatí. Això va ser a la primera meitat del segle I abans de Crist. També en estrofes sàfiques la va vessar al català Jordi Parramon i Blasco l’any 1999. 

Els símptomes de Safo

El poema 31 de Safo descriu els efectes físics de l’amor d’aquesta manera: 

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu riure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina 

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suó’ em té, un tremó’ em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

Mes cal sofrir-ho tot, perquè...

D’aquesta oda sàfica bellíssima, escrita a l’illa de Lesbos probablement a finals del segle VII abans de Crist, ens manquen els versos finals, no sabem quants, així és que restem sense conèixer quina és la raó que a Safo li fa sofrir-ho tot, encara que la podem imaginar. La traducció, també en estrofes sàfiques, és de l’any 1973 i la signa el prevere Manuel Balasch.

Cels de fires

La branca de magnòlia i el núvol de Magritte, a la finestra. 

Gira la nòria i el sol encén el tronc dels plàtans, a l’hora de la posta.


Vaig fer les fotografies l’endemà de Sant Narcís, per fires, a Girona. 

Vistes de Madrid

 Limpia, fija y da esplendor.

Violetas imperiales.

Vaig fer les fotografies el dia 19 d’octubre.

La paraula viva a Alcoi

Arrapats a la pedra aèria de la Plaça de Dins d’Alcoi aquests dos coloms blancs festejaven, a cor què vols, aliens a les mirades que la Secció Filològica (quasi en ple) passejava per les arcades del noucents. No ens feien cas. Ben altrament de la sala plena a vessar del dia abans a la Sala de Graus de la Universitat Politècnica, quan van ressonar aquells versos de Joan Maragall de l’any 1907: 

Mira al teu camp i et sentiràs potenta,

mira’t al mar i t’hi veuràs bonica.

Escolta de la part de Catalunya

i sentiràs una gran veu que et crida

amb la parla que és ta mateixa parla,

més eixuta pro molt amorosida.

L’any de la paraula viva havia arribat a Alcoi, i a València. Era el dia 21 d’octubre, quan vaig fer la fotografia.

Sagarra i l’IEC

Demà, l’Institut d’Estudis Catalans homenatjarà Josep Maria de Sagarra, de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort. L’any 1942, Sagarra va ingressar com a membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut i en va ser president des de 1959 fins a 1961. 

Deu anys abans, el 14 d’abril de 1932, va publicar a la seva columna “L’aperitiu” de Mirador, l’article “L’Institut d’Estudis Catalans”. N’extrec aquest fragment: “La Secció Filològica era la més olla; la presidia mossèn Antoni Maria Alcover, que encara no s’havia barallat amb el país i encara guardava aquella famosa “calaixera” que va donar tant a parlar. Mossèn Alcover era un personatge popular, gras i anacrònic; el seu cap -ell en deia “es carabassot”- semblava que hagués madurat entre les faves, els ametllers i les taronges. A la Secció Filològica, Josep Carner i mossèn Clascar hi donaven un gran to. Carner vivia la seva indumentària poètica més alarmant i l’època més fresca de facècies i acudits. Mossèn Clascar, amb els seus maxil·lars rurals i el nas una mica esclafat dintre del qual es vellutaven les sonoritats de la seva veu, contestava amb un realisme bíblic les agressions alambinades de Josep Carner. La Secció Filològica tenia un aire clericalíssim, de menjador de rector de fora; Pompeu Fabra era la nota més laica i més britànica del conjunt. Les reunions sempre acavaben menjant llaminadures i en Carner no es treia mai aquell gran puràs de la boca, només que per engolir un carquinyoli.”

De tots els membres esmentats, només vivien Carner i Fabra, quan Sagarra va entrar a la Secció Filològica. Vaig fer la fotografia del rellotge de l’Institut, a mitja tarda d’un dia de gener d’aquest any.

Va, pensiero...

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

La missió del poeta

“El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons; i també fou dit d’Amfion, fundador de l’acròpolis de Tebes, que amb el so de la seva lira, commovia els penyals i se’ls enduia allà on volia, esclaus de la dolçor del seu càntic. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’assenyalar els drets dels marits, d’apartar dels errants concubinatges, de bastir ciutats i de gravar lleis en fusta. Així advingueren molta honor i fama als poetes divins i a llurs poemes. I després d’aquests, l’insigne Homer i Tirteu concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses. En versos foren dits tots els oracles, i hi fou dictada la norma de la vida; i amb els càntics pieris hom sol·licità la privadesa dels reis, i a la fi fou trobat el joc escènic, que era el terme de les llargues feines del camp: per tot això, no et sigui motiu d’empegueïment festejar la Musa destra a sonar la lira, ni el cantor Apol·ló.”

Vet aquí la missió civilitzadora del poeta, segons Horaci, al segle I abans de Crist, en la traducció de Llorenç Riber per a la Fundació Bernat Metge, de l’any 1927. 

Vaig fotografiar l’escultura de la fotografia dissabte passat a la Metropolitan Opera de New York.

Walking in Central Park

Woman I can hardly express, 

My mixed emotion at my thoughtlessness, 

After all I’m forever in your debt, 

And woman I will try express, 

My inner feelings and thankfullness, 

For showing me the meaning of succsess, 

oooh well, well, 

Woman I know you understand 

The little child inside the man, 

Please remember my life is in your hands, 

And woman hold me close to your heart, 

However, distant don’t keep us apart, 

After all it is written in the stars, 

oooh well, well, 

Woman please let me explain, 

I never mean(t) to cause you sorrow or pain, 

So let me tell you again and again and again, 

I love you (yeah, yeah) now and forever... 

Autumn in New York

Autumn in New York

Why does it seem so inviting
Autumn in New York
It spells the thrill of first-knighting

Glittering crowds and shimmering clouds
In canyons of steel
They’re making me feel  

I’m home

It’s autumn in New York
That brings the promise of new love
Autumn in New York
Is often mingled with pain

Dreamers with empty hands
They sigh for exotic lands
It’s autumn in New York
It’s good to live it again

Autumn in New York
The gleaming rooftops at sundown
Autumn in New York
It lifts you up when you’re rundown

Jaded roués and gay divorcés
Who lunch at the Ritz
Will tell you that
It’s divine

This autumn in New York
Transforms the slums into Mayfair
Autumn in New York
You’ll need no castles in Spain

Lovers that bless the dark
On benches in Central Park
It’s autumn in New York
It’s good to live it again.

I’m going

Moon River, wider than a mile,
I’m crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you’re going I’m going your way.

Two drifters off to see the world.
There’s such a lot of world to see.
We’re after the same rainbow’s end-
waiting ‘round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

El llatí i la química

“Em meravellen algunes coses que abans em semblaven naturals. Ara veig una dualitat sorprenent. Jo veig en ella dues dones. Una és la professora de llatí, una matèria que a ella l’apassionava i que jo havia considerat al començament una mica femenina. Després, quan vaig veure que participava en congressos i que la filologia també era una ciència, vaig prendre una actitud de respecte i fins i tot vaig capgirar els conceptes. Vaig arribar a considerar la química com un saber finit, que es transmet i es rep tot sencer en un sol bloc. I les llengües clàssiques em van semblar una carrera que dura tota la vida. Ja sé que no és així, però la química que vaig estudiar ha estat per a mi suficient i definitiva. M’he posat al dia d’una manera natural i només en aquells aspectes que la feina m’exigeix. Quan vaig deixar la universitat, vaig acabar els estudis per sempre, com un període perfectament delimitat i acabat. El fet que ella no l’hagués deixada mai, li donava als meus ulls un aire de provisionalitat, d’adolescència permanent, com qui encara està en període de formació. Veure-la treballar a casa em feia l’efecte de l’estudiant que fa els deures.”

Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. Vaig fer la fotografia a Roma, el mes de maig passat.

Apple

El fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i un dels més famosos des de l’antiguitat. Una poma va donar la primera dona, Eva, al primer home, Adam, el seu company al jardí de l’Edèn, el paradís terrenal que tots vam perdre quan Adam va clavar les seves dents en el fruit saborós. 

Una altra poma va ser la causa remota d’una de les guerres de més anomenada de l’antiguitat, la guerra de Troia. Una poma d’or que portava la inscripció “per a la més bella” fou llençada sobre la taula dels déus de l’Olimp durant el banquet de noces de Tetis i Peleu, els pares d’Aquil·les, per Èride, la deessa de la discòrdia, perquè no havia estat convidada a l’àpat nupcial. 

El dotzè treball d’Hèrcules va consistir a portar a Euristeu unes pomes d’or que la deessa Gea havia regalat a Hera el dia del seu casament. Hera havia plantat les pomes en un jardí situat a la zona més occidental de la terra, protegit per les nimfes dites Hespèrides i per Ladó, un dragó de cent caps.

També eren d’or les pomes que Afrodita, la deessa dels bells braços, va regalar a Melanió, també dit Hipòmenes, pretendent d’Atalanta, una de les poques dones que havia format part de l’expedició dels Argonautes. Gràcies a les pomes, Melanió la va vèncer en la cursa i es va poder casar amb ella. 

Vaig fer la fotografia de la poma més famosa dels nostres dies des de dins de la botiga de Broadway, al costat del Lincoln Center, a New York, el passat 26 d’abril.