Aniversari en confinament

Max Ernst va pintar aquests “Vasos comunicants” l’any 1923. Som com aquests vasos comunicants, aquests dies de confinament, ens comuniquem però no ens toquem. Les flors del quadre venen a ser les “flors de debò” de Mercè Rodoreda, és a dir inventades. El dau l’han tirat els déus al bell mig del sòl de ratlles negres. “Un coup de dés jamais n’abolira le hasard”, ja ens ho van explicar.

Avui, 3 d’abril, he fet un any més, enmig d’aquesta nova primavera que ha començat sense poder-la rebre. Tenim sort de tenir salut. Cuidem-nos molt, amics, que ens volem anar reveient durant uns quants anys més. Infinites gràcies a tantes persones que m’heu volgut desitjar per molts anys. Us envio un miler de petons i unes quantes abraçades virtuals.

Vostra.

Suïssa, el llac i els dies

Acaba d’aparèixer el nou número de Le Globe, la versió electrònica, que correspon a l’any 2019. A finals de gener tindrem l’edició en paper d’aquesta revista publicada a Ginebra.

Aquí teniu l’enllaç 

https://www.persee.fr/issue/globe_0398-3412_2019_num_159_1

Hi trobareu no només un text meu sobre Suïssa que havia publicat a la Revista de Girona fa uns anys, ara en francès, “La Suisse: le lac et les jours”, sinó també un article del professor Bertrand Lévy de la Universitat de Ginebra “La Genève d'Aurora Bertrana de Mariàngela Vilallonga”, sobre l'itinerari literari que vam publicar l’any 2018, a la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada – Fages de la Universitat de Girona. 

Bona lectura!

L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

El meu pare

El meu pare, el senyor Josep Vilallonga Ribalta, va morir el dia 21 de desembre a les 9 del matí, tot just quan entràvem al solstici d’hivern, una mica menys d’un mes després d’haver fet 96 anys. 

Ha sabut morir com ha sabut viure. 

El meu pare fins i tot m’ha regalat una mort dolça. El seu rostre mostrava la gravitas concedida només a aquelles persones amb consciència plena de qui són i de què és decorós. 

Va estimar molt. 

Viurà sempre en mi, en nosaltres.

Gràcies a totes les persones que ens heu fet arribar records bonics del meu pare i paraules de consol que ens han acompanyat aquests dies.

Ens van fer la fotografia el passat 7 d’octubre a Barcelona. Va ser un dia feliç.

Sobre Maria Àngels Anglada

Si hi ha una escriptora catalana lligada al món clàssic, aquesta és sens dubte Maria Àngels Anglada. Poeta, novel·lista i assagista, la seva veu es va fer sentir contra tota mena d’injustícies, les comeses vers les persones o vers la terra. Profundament compromesa amb el país, amb la llengua, amb els clàssics, amb la vida, Anglada compta amb un centre d’estudi a la Universitat de Girona, que tinc la sort de dirigir des de la seva creació, l’any 2004. Aquests són els treballs que he publicat sobre Anglada. Per continuar tallant les heures de l’oblit, amb tisores de mots.

“La claror ordenada dels mots d’Espriu, segons Maria Àngels Anglada (La gènesi d’un poema)”, Ítaca. Quaderns de cultura clàssica, 33 (2017), pp. 157-169.

“Les Closes i Climent: Anglada homenatja Fages”, dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (a cura de) (2016). Miscel·lània d’Homenatge a Joan Martí i Castell, volum II. Tarragona: Publicacions URV, pp. 235-240. 

“Sentir i conèixer la poesia angladiana”, Encesa literària, 2 (2016), pp. 65-70.

“Josep Sebastià Pons, Maria Àngels Anglada i Josep Pla, una trobada literària”, Cahier des Amis du Vieil Ille 199(2012), pp. 70-84.

“Compartir una sensibilitat: Virgili i Maria Àngels Anglada”, dins J. Pujol-M. Talavera (edd.), Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 33-50. 

“La daurada parmèlia broda el mur: Maria Àngels Anglada i Camillo Sbarbaro” Reduccions 97 (2010), pp. 102-114.

“Maria Àngels Anglada i l'Institut d'Estudis Catalans”, El Butlletí de l'IEC, 131, maig 2009.

“Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats”, dins Personatges Il·lustres de l'Alt Empordà, a IAS, Esplugues de Llobregat 2009, p. 214.

“Anglada contra la injustícia”, Avui Suplement Cultura, 17 de gener de 2008, pp. 8-9.

“Estudi preliminar” a M. Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Edicions 62, Barcelona 2008, pp. 7-34. 

“Maria Àngels Anglada, poeta”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLIV Hivern-Primavera 2007, p. 3.

“Paisatges literaris a l’obra assagística de M. Àngels Anglada”, dins II Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, Institut Ramon Muntaner, Figueres 2005, pp 48-65. 

“Càtedra M. Àngels Anglada”, Auriga 42 (2005), pp. 10-11.

“M. Àngels Anglada, paradís amb poeta”, Revista de Girona, 199 (2000), p. 57.

Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

Estudiants de llatí del CLA de Llagostera 1970-71

Llagostera, estiu, el meu pare que ens ensenya papers antics -de fet no cal que sigui estiu per a ell-, i em fa venir ganes d’anar a la cerca i captura de records perduts i papers retrobats. Se m’havia entaforat al cap de recuperar els exàmens que vaig fer als primers estudiants reglats que vaig tenir, no recordava quin any, al CLA, Col·legi Lliure Adoptat d’Ensenyament mitjà en grau elemental de Llagostera. M’he emmascarat els dits amb paper carbó (que encara guardo) i he tingut a les mans un piló de paper de ceba. Però, finalment, els he trobat. 

El CLA estava situat al carrer de casa, allà on ara hi ha El niu i va durar només quatre cursos, de 1969 fins a 1972. Necessitaven un professor de llatí per als estudiants de tercer i quart curs de batxillerat. I vet aquí que em van venir a demanar si podia fer les classes jo. Vaig dir que sí, és clar. Com que he trobat els papers, us puc dir que era el curs 1970-71. Jo estudiava segon curs de Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona. Les classes, al primer pis de la Casa de Cultura de Girona, es feien al vespre. De manera que podia fer classes al CLA, tranquil·lament, al matí. 

Si escric aquest post avui, és perquè vull fer la llista dels meus estudiants d’aquell curs de llatí i dir-los que va ser un plaer, que en tinc molt bon record, que vaig aprendre a fer classes amb ells. Tinc els noms perquè en conservo els exàmens. Sí, sí. Els pilons de can Vilallonga. Aquí teniu els noms ordenats alfabèticament. Alguns, us he trobat i us trobo, de tant en tant, pel nostre poble. Però, si sou a les xarxes i em voleu enviar un missatge, serà molt benvingut. 

Quart curs

Joan Bayé Nadal

Narcís Brugulat

Josep Cañigueral

Joan Clara Ramon

Albert Comas

Salvador Devant

Jaume Mayol

Josep Ortin

Tercer curs

Jordi Cañigueral

Enric Cisterna

J Costabella

Maria Blanca da Costa

Albert Miquel

Joan Pinsach

Fina Saltó

A Soler

Antoni Vert

La fotografia, del Fons Narcís Sans del CRDI de l’Ajuntament de Girona, mostra les cues de cotxes a Llagostera, el mes de juny de 1972, per anar a la platja.

El Senyal Vell, sempre

La vam viure 30 anys, de fet i intensament. Avui fa 4 anys la vam vendre. El Senyal Vell, la casa rodorediana de Romanyà de la Selva. Ara la podem reviure en la ment. Vaig explicar el final aquí: Asteroide Rodoreda.  

Sobre Àurea de Sarrà

No sé si em va fascinar primer el seu nom, o que dansés a Eleusis representant Demèter, o que rebés una condecoració a Grècia al mateix temps que el poeta Kavafis, o que Clarà la dibuixés, com dibuixà Isadora Duncan. Sobre Àurea de Sarrà he publicat els treballs que apareixen a continuació (alguns es poden llegir a la xarxa), i n’he fet conferències, però a l’ordinador hi tinc molts escrits inèdits, encara. En aquest bloc de notes, també hi trobareu algunes entrades que li he dedicat.

“Àurea de Sarrà la dansarina del món clàssic”, L’escletxa, 1 (1996), pp. 19-20.

“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59. 

“Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols”, El Carrilet, 90, Desembre 1997, pp. 28-29.

“La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà”, Revista de Girona, 186 (1998), pp. 97-106.  

“Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà”, Revista de Girona, 193 (1999), pp. 43-45.   

“Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego”, dins Literatura iberoamericana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (edd.),  Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València 1999, pp. 465-471.

“Clarà i la dansa”, dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931, Fundació Caixa de Sabadell 2000, pp. 39-46.

“Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pp. 30-61. 

“Àurea de Sarrà”, dins La fascinació per Grècia. Catàleg, Museu d'Art, Girona 2009, pp. 222-224.

“Àurea de Sarrà, una bailarina desconocida”, Alenarte Revista, núm. 69, febrero 2011.

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

Fer 9 anys

Aquest meu blog i jo celebrem 9 anys de coneixença, tal dia com avui 30 de gener.  L’any 2009 és molt lluny i d’aleshores ençà els canvis han anat envaint els meus dies. I els d’aquest blog, és clar. El blog ha passat per diverses etapes, més o menys prolífiques. Ara, i des de fa un parell d’anys, em comunico més a través d’altres xarxes, Facebook, Twitter, Instagram. També amb fotografies, com aquí, però amb textos encara més breus. De fet, faig el post per a Instagram i d’allà el comparteixo a les altres xarxes. Tot és molt més immediat.

Es veu que el mes de gener m’és propici i productiu. El passat dia 21 vaig iniciar una sèrie, que encara dura: “Una paraula cada dia”. Trio un mot força a l’atzar, n’esmento l’etimologia i ho amaneixo amb connexions que la paraula em suggereix. Vet aquí que han estat protagonistes d’aquesta secció els mots següents: heura, sempre, abella, camèlia, cel, desfici, holocaust, rosa, dilluns, moix. No sé cap on anirem les paraules i jo. De moment ho he explicat aquí per a recordar els 9 anys i deixar-ne constància.

L’any 2009 va ser un any molt newyorker. Per això il·lustro el text amb aquesta fotografia d’una tarda d’agost d’aquell any.

Tot de cop, la meva mare

Tot de cop, sense motiu aparent, penso en la meva mare. M’ha passat, aquest vespre. Es fa present més sovint, amb aquestes llambregades, quan s’acosta el 6 de gener. Farà vuit anys dissabte, el dia de Reis, que va morir.

Lectora infinita, crítica lúcida, va escriure poemes al llarg de tota la vida. Els guardava en un calaix. Per això, quan el seu net i jo els vam recollir en un petit volum, el vam titular Al calaix. Li vam oferir, per sorpresa, una edició de 10 exemplars. Els va anar regalant a familiars i amics, escollits. El que es va quedar per a ella el va tocar, mirar i llegir molt sovint. Li va agradar de tenir els seus poemes ben nets i endreçats en aquella edició delicada que el seu net va crear.

Les darreres imatges en vida, dolces imatges, que tinc d’aquell dia 6 de gener de l’any 2010: jo li llegia els seus poemes, ella els anava dient de memòria, rere la mascareta. Fins que la seva mà em va dir prou, amb aquell gest tan seu.

Em va voler passar la seva força. Com li ho agraeixo. I que m’acompanyi.

Bon Nadal, amics

“Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel.”

Mercè Rodoreda

Però no ens deixem xuclar per la nostàlgia.

Amb aquesta fotografia de les Valls d’Aguilar feta a començaments de tardor i amb el sol de biaix, us desitjo unes bones festes i un 2018 favorable a les nostres aspiracions.

L'illa dels somnis

Pensava en “L’illa dels morts” d’Arnold Böcklin, ahir, quan vaig fer aquesta fotografia de Porqueres. No hi he posat cap filtre.