"... no voldria acabar aquestes línies, sense evocar un breu poema de Kostís Palamàs, una de les figures més genials de tota la poesia grega i, sens dubte, la més important de la generació de 1880. És un poema intimista, senzill i deliciós, centrat precisament en el xiprer, aquest arbre tan representatiu de la cultura mediterrània:Enfront, una finestra, i al fons,
el cel, el cel sencer, i res més.
En el centre un xiprer, alt i prim,
que sembla suspès del firmament.
I res més. I tant si el cel està serè, com núvol,
en la fruïció del blau o en la tempesta,
es balanceja sempre igual el xiprer, lentament,
tranquil, desesperat, bell. I res més."
Extret de Mariàngela Vilallonga, Els arbres, Girona 1986.
A partir d'aquest poema de Palamàs, vaig pintar el quadre que il·lustra aquest text l'any 1980.
Entrades
Bellísimo poema y bellísima la interpretación plástica que has hecho de él, que evoca al gran Van Googh. ¿Por qué será que a los cipreses les atribuimos tanta serenidad? Un abrazo.
ResponEliminaGracias por tus amabilísimas palabras, Isabel.
ResponElimina