Un nen i una nena surten d’una obaga cap a un entorn més lluminós, sempre cobert de vegetació. Se senten més segurs, agafats de la mà. El nen, una mica més gran va un pas més endavant i mig estira la nena. Saben on van? Fan camí perquè sí? Veuen un horitzó? Fugen? Estan contents? Ploren? Només passegen?
La fotografia que il·lustra aquest post d’avui la va fer el fotògraf W. Eugene Smith, l’any 1946. Diuen que va ser ferit a la Segona Gran Guerra i que, després de dos anys sense fer fotografies, va fotografiar els seus dos fills i va donar aquest títol a la fotografia “The walk to the paradise garden”.
Entrades
Ah, si fóssim capaços d'entrar així, agafats de la mà dels nostres germans (la humanitat) al jardí del paradís! A passos petits, però un darrere l'altre, de la fosca a la llum.
ResponEliminaAnhel ben humà el d'arribar al jardí del paradís.
ResponEliminaEls nens il·lustren la sortida de la foscor del seu pare, pot ser? Quina antítesi, amb el post d'ahir! Aquest segur que ja ha ben plorat per tancar la porta a la tristesa!
ResponEliminaQue suggerents els teus posts! I cada dia!
Potser sí, Manel. La vida és feta d'antítesis, no et sembla? Una abraçada.
ResponElimina