Bon 2011!

Prenc un parell de versos dels Fastos d’Ovidi i una fotografia de l’ull del Panteó que prové d’un viatge a Roma de l’any 2008. Tot batut i barrejat, vet aquí el meu desig per a l’any que arriba: que llisqui, feliç, de cap a cap. 

Si licet et fas est, [...] felix totus ut annus eat.

Bon 2011, amics!

Els àpats de Rodoreda

Quan vam comprar la casa, pel febrer de 1984, dins d’un pot de ceràmica blava, en una de les lleixes d’obra a l’estudi d’El Senyal Vell, vaig trobar unes quantes factures del Restaurant Gabarres (sic), del mateix Romanyà de la Selva, a nom de Mercè Rodoreda. Són dels anys 1977 i 1978. És així que podem saber què va menjar Rodoreda, fa 33 anys, durant aquestes festes. El dia 21 de desembre va menjar calamars a la romana i verdura, l’endemà un quart de pollastre i també verdura, mentre que el dia 23 va demanar un entrecôte amb verdura i crema catalana. El dia 24 l’àpat el formaven uns rogers, verdura i pinya natural. No consta que dinés al restaurant el dia de Nadal. El dia 26 va menjar paella, pinya natural i una ampolla d’aigua de Vichy. No tornem a tenir menú fins al dia 2 de gener de 1978, quan va menjar bacallà amb panses i pinyons i arròs blanc. L’endemà l’àpat va consistir en fetges de pollastre amb verdures i un flam. El 4 de gener va prendre tres costelles, verdura i un litre d’aigua mineral i l’endemà una escalopa amb guarnició i una crema. El dia de Reis va afegir una ampolla de Benjamín al lluç a la romana amb rovellons i verdures, de postres va prendre pinya natural i després un cafè.  

A la fotografia, el punt 3 de l’Itinerari Rodoreda Romanyà, a la plaça de l’església.

Dins d'un arbre de Nadal

Prepares la maleta. T’abrigues bé. L’excitació de l’aeroport. Les pel·lícules de l’avió, dues, tres. No dorms. Finalment aterres dins d’un inmens arbre de Nadal, fet d’espelmetes i àngels. Una vegada, dues, tres, quatre, cinc... 

Quan afegeixes hores, dies, mesos, anys, a fets de la vida passada i tornen al pensament, pots arribar a tenir la sensació que els ha viscut un altre.

Vam fer la fotografia, amb l’Empire State al fons, el 4 de gener de 2005.

Bon Nadal!

He rebut nadales amb el Poema de Nadal de Sagarra, amb Els núvols de Nadal de Maragall, fins i tot amb l’Himne per al vuitè dia abans de les calendes de gener de Prudenci. 

Aquest any em plau d’acompanyar la meva nadala amb l’estrofa de Santa Nit que vaig convertir durant anys, dolços anys! en cançó de bressol.

Santa nit, plàcida nit.
Ja està tot adormit
vetlla sols en la cambra bressant
dolça mare que al nin va cantant
dorm en pau i repòs
dorm en pau i repòs.

Us desitjo un bon Nadal! 

Filippo Lippi va pintar la verge amb el nen, que il·lustra aquesta nadala, entorn de l’any 1465.

El tresor de Romilly

L’any 1998, Jacqueline de Romilly va publicar una peça preciosa El tresor dels sabers oblidats, que l’any següent es va poder llegir en català. Ja el títol és una petita meravella. La professora de grec, que acaba de morir als 97 anys d’edat, havia decidit d’explicar la seva apassionada vocació docent en aquesta obra. Començava així: “Aviat farà un any que vaig perdre la vista quasi del tot.” Aquest fet i tot el seu món interior “redescobert” la van portar a escriure el llibre, perquè era “com si s’hagués corregut una cortina per mostrar tota una activitat subterrània -fins aleshores amagada- amb un bon nombre d’engranatges insospitats i de cop i volta perceptibles.” Tinc el llibre ple de frases subratllades, amb les quals em sento completament identificada. N’extrec aquesta: “La més bella de les paradoxes de l’oblit és, doncs, que aquest és com una reserva de la memòria; i la veritable activitat de l’esperit consisteix en el diàleg permanent que s’estableix entre records conservats i records oblidats. Els uns vénen a l’ajuda dels altres i, aplegats, vénen a la nostra ajuda tot al llarg de la nostra vida.”

N’he parlat moltíssimes vegades als meus estudiants d’aquest tresor dels sabers oblidats que Jacqueline de Romilly ens va llegar, i avui ho tornaré a fer, en homenatge a l’hel·lenista que hi veia tan clar des de la memòria literària, tot i la seva ceguesa. Perquè, a les classes, alumnes i professors amunteguem un tresor que “a poc a poc, ens fa el que som.” Roman dins nostre, tota la vida, encara que el creiem oblidat. 

Vaig fer la fotografia a Roma, el passat 9 de desembre.

De dins i de fora

Aquell dia del mes de juny de l’any 2009, a la finestra d’aquest restaurant de vista privilegiada, al bell mig de Roma, hi tenien un gerani vermell. Abans de dinar vaig fer la fotografia.

A primers de desembre d’aquest any, a la mateixa finestra hi havia un ciclamen de color blanc. La vista continuava sent privilegiada darrere meu, quan vaig fer la fotografia.

La tesi

Un dia com avui de l’any 1983 vaig defensar la meva tesi doctoral. Era un divendres, aquell any, el 16 de desembre. Martí de Riquer presidia el tribunal. Al seu costat, Joan Bastardas i Luis Gil. Als extrems de la taula José Martínez Gázquez i Francisco Rico, el director de la tesi. Era una tesi de la Universitat Autònoma de Barcelona, però com que, des de 1974, jo ja era professora a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, vaig demanar de poder fer la lectura a Girona. Només s’havien llegit dues tesis abans de la meva, a Girona. Així és que aquest va ser un dels titulars dels diaris d’aquell dia. Hi era tothom a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, aquell matí de desembre. Professors, estudiants, amics, familiars. Ho recordo cada any, quan arriba el 16 de desembre. Tant de treball i tant d’esforç acumulats no poden no deixar petjada en la vida d’una persona. 

La fotografia és d’aquell dia. Damunt la taula es poden veure els tres volums de la tesi, Vida i obra de Jeroni Pau. 

Nadal a Llagostera

Vaig créixer ajudant a guarnir l’aparador per Nadal, a més d’adornar un arbre (primer un ginebró, després un avet) i fer un pessebre dins de casa. Quan els meus pares es van jubilar, van convertir la botiga i el taller de la sastreria en sales d’estar. Així és que vam continuar tenint finestres al carrer. I l’ampit de la finestra ha acollit un petit pessebre cada Nadal. L’any 1999, el meu oncle, sensible i hàbil constructor de diorames i maquetes, ens va fer una reproducció de l’església de Llagostera, el meu poble. Tothom s’aturava a contemplar el petit naixement al cancell de l’església, que vam posar a la finestra. 

Aquest mes de desembre, el meu pare i el meu fill han tornat a posar l’església a la finestra, amb una escolania de Montserrat que canta per a un papa que surt al cancell. Al costat de l’església hi han posat la cova amb el pessebre. 

Dissabte passat, vaig fer la fotografia de la finestra, just acabada d’adornar, amb la intenció de posar-la a la finestra del bloc. 

Nadal romà

Un aparador romà vestit de Nadal: és un aparador dolç, ple de mones-pessebre, l’aparador de la gelateria Giolitti, prop de Montecitorio. I un arbre de Nadal ben guarnit entaforat enmig d’escultures clàssiques i edificis renaixentistes, medievals i neoclàssics, voltat de sants i déus olímpics, al Campidoglio. 

Vet aquí dues mostres dels preparatius de Nadal a Roma, en les dues fotografies que il·lustren aquest post i que vaig fer durant el pont de la Immaculada. 

Temes romans

Les columnes. Les pedres caigudes. Els cels. Els pins. Els racons. Les esglésies. El cacio e peppe. Les fonts. El fritto misto. El cafè. Les places. S.P.Q.R. Els gelats. Els cinquecentos. Les vespes. Els gats. El llatí. La gent. La pannacotta. Les parets escrostonades. Les retallades en cultura. Els berlusconis. Els mercats. Les biblioteques. La vida al carrer. Les campanes. Els grups de turistes. Els auto blu. Els palaus. L’amuntegament. Les cultures. Els sants. Els republicans. Els emperadors. 

Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre.

Parets llegides

Els dos textos d’Horaci triats per acompanyar els visitants en l’edifici romà, del qual parlava en el meu post d’ahir, provenen de les Odes d’Horaci. Així, es poden llegir aquests versos de l’oda II, 16, 13-16: “Viu feliç amb ben poc aquell qui veu lluir damunt la seva senzilla taula un saler heretat del pare, aquell al qual no torba el plàcid son ni el temor ni cap sòrdida cobejança.” I aquests altres de l’oda III, 24, 21-24 “Tenen per un gran dot la vida honesta dels pares i una castedat que, recolzada en una ferma fidelitat, no vol un altre marit, i l’adulteri és rebutjat com un sacrilegi o, si no, es paga amb la mort.”

La tria és contundent. Són inscrits en llatí. La recepció, doncs, és més limitada. Jo n’he donat la traducció que Josep Vergés va fer per a la Fundació Bernat Metge. 

Vaig fotografiar l’edifici el dia 9 de desembre passat.

Parets sàvies

Camines per Roma. De sobte arribes a un passatge cobert. Hi entres. Els murs són pintats i plens d’esgrafiats. I no només. A l’alçada del primer pis i a totes quatre parets hi ha textos inscrits: dos de Virgili i dos d’Horaci, en llatí, és clar. M’atrau primer de tot un dels versos més estudiats (i estimats) de la quarta bucòlica de Virgili, el seixanta: “Comença, petit nen, amb el somriure a conèixer la mare.” I també aquell vers del llibre primer de l’Eneida amb el qual Dido acaba el seu parlament, tot just quan acaba de trobar Eneas i el convida a palau: “Jo, no desconeixedora del mal, he après a socórrer els dissortats.” Deixo els d’Horaci per al post de demà.  

Vaig fer la fotografia del vers de Virgili, dijous passat. 

Ponts (i VI)

No el travesso tant el pont de ferro com el pont de pedra, però el segueixo amb la vista des del de pedra. I em desvetlla innúmers moments d’un costat a l’altre de la vida, a Girona. El vaig fotografiar, de baix a dalt, el mes de juny de l’any 2009.

Ponts (V)

Gairebé tots els records que s’agombolen per travessar amb la ment aquests ponts de París són plujosos, però tan feliços! Aquesta vista recordo bé quan la vaig fixar, era el mes de març de l’any 2008 i París tornava a florir.

Ponts (IV)

Pont sobre pont, com un trompe l’oeil, sobre l’Arno, i els turons plens de xiprerars de decorat de fons. Clarors i ombres al mirall de l’aigua. Era el mes de juny de l’any 2007, quan vaig fer aquesta fotografia. 

Ponts (III)

L’he travessat tantes vegades! I com m’agrada haver-ne perdut el compte. D’un cap a l’altre, en ressegueixo cada àngel i cada ala de cada àngel. No hi revisc la Roma clàssica, ni la renaixentista, sinó la vida de cada dia, a la Roma banyada pel Tíber.

Ponts (II)

Era el mes de juny de l’any 2005, quan vaig fotografiar el pont de Carles que travessa el riu Moldava, a Praga, des de la finestra de l’hotel. Continuava el meu idil·li amb els ponts, que uneixen dues ribes.

Ponts (I)

Era l’abril de l’any 2004, quan vam fotografiar aquest pont, camí d’Ancramdale, a l’estat de New York. No és un dels ponts de Madison, (penso en la pel·lícula) però com si ho fos. Aquest, si més no, n’és el record, ben viu encara.

Del diari d’Anna Maria

És el que té obrir els armaris de la casa dels meus pares. Anava a la cerca d’uns papers antics que sabia que trobaria en aquell armari. Hi eren. Però també hi he trobat uns quants llibres de la meva adolescència. Estic parlant de llibres publicats en català els anys seixanta. M’he aturat en un dels llibres Donar, diari d’Anna Maria de Michel Quoist, publicat per l’editorial Estela, en traducció catalana de Joan Ruiz Calonja. Quan jo vaig llegir aquest diari d’una noieta entre els 14 i els 18 anys, que m’havien comprat els meus pares, no em podia pas imaginar que, després de molts anys, coneixeria el traductor a propòsit dels seus treballs sobre l’humanisme català. 

Llegeixo i copio un fragment de l’anotació del diari d’Anna Maria corresponent al dia d’avui, 4 de desembre: “Torno de casa la Renée. Hem tocat discos, i després la seva mare ens ha donat berenar. En arribar, al carrer he vist un xicot que m’agradava. Hauria volgut que em mirés, i he somiat en ell. Jo que pretenc estimar en Denis! És fastigós, però mai no seré una bona noia. Em repugno, però m’és igual, me’n fum i me’n fum, me’n vull fúmer. La Nicole m’empipa, amb les seves teories inaplicables. Pff, pff, pff. Oh, que tipa n’estic!”

El volum portava el Nihil obstat del censor Dr. Antoni Briva, prevere, i l’Imprimatur de Gregori, Arquebisbe-Bisbe de Barcelona, de l’any 1963. La meva edició és la quarta i de 1965. L’editorial Estela, fundada l’any 1958, va ser tancada pel govern l’any 1971. L’any següent va renéixer amb el nom d’editorial Laia. 

Vaig fotografiar les fulles de saló i les plomes de Santa Teresa del jardí familiar, des de dalt, el passat mes de març. 

L’ocell de Catul

Sir Lawrence Alma-Tadema (1836-1912), encara que havia nascut a Holanda i va morir a Alemanya, va ser un dels pintors més famosos del segle XIX britànic, on va residir des de 1870. És el pintor de les recreacions del món clàssic. Amb la seva imaginació i a través dels seus pinzells va donar vida a emperadors i bacants, escriptors i banyistes, amb una meticulositat i precisió insuperables en els decorats i en l’ambientació. 

En el quadre que il·lustra aquest post, el pintor va reproduir la història d’amor entre Catul i Lèsbia, a partir del tercer poema de Catul. El poeta, dret enmig de l’escena, té a la seva mà esquerra l’ocell, ja mort, que havia regalat a la seva estimada en el segon poema. Lèsbia, reclinada en el tricilini, plora. Així és com ho havia expressat Catul, en la traducció que en van fer Joan Petit i Josep Vergés l’any 1928 per a la Fundació Bernat Metge: “Però vosaltres maleïdes sigueu, cruels tenebres de l’Orc, que devoreu totes les coses boniques; era tan bonic l’ocell que m’heu pres! Oh mala ventura! Oh pobret ocell! Ara per causa teva els dolços ulls de la meva estimada, tots inflats, són vermells de plorar.”

Mons Serresus

Poc abans de l’any 1475, el meu estimat Jeroni Pau dedicava al cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI, un llibret Dels rius i les muntanyes de les Espanyes. Amb profusió de dades i bones autoritats clàssiques, el canonge barceloní resseguia tots i cadascun dels rius i tots i cadascun dels promontoris de la península ibèrica. La descripció de la muntanya de Montserrat, però, és de collita pròpia. Sembla que la coneixia bé. La compara amb la muntanya de Soratte, a Itàlia, pel fet que ambdues són com una illa enmig de la plana. I diu després: “De l’exterior és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d’esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte.”

Vaig fer la fotografia de les roques montserratines dilluns passat i vaig publicar la traducció completa del text de Pau l'any 1986.

Europa

Vaig recordar-ho ahir, a la tarda. George Steiner digué en un dels seus discursos que Europa està feta de cafès, “dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la ‘idea d’Europa’.” 

Potser té raó. Però, ahir al matí, mentre veia i escoltava la Salve regina tan bellament cantada en llatí per l’escolania, a Montserrat, vaig pensar que allò era Europa. 

I vaig fer la fotografia.