Noms

El poeta quatrecentista Pere Torroella va posar al seu fill el nom de Diomedes. L’humanista balear, també quatrecentista, Ferran Valentí va tenir més fills i tanta inspiració grega com Torroella. Vet aquí els noms de la prole valentina de clar predomini femení: Teseu, Hipòlita, Fedra, Adriana, Policena i Lucrècia. Aquest darrer nom, llatí, va tenir una certa fortuna en aquesta època. El papa Alexandre VI, quatrecentista, ja es veu que va preferir el món romà perquè va posar als seus quatre fills els noms de Lucrècia i Cèsar, a més dels nostrats Joan i Jofré. 

Si el nom fa la cosa, aquestes fillades tenien damunt les espatlles el pes de tota la mitologia grega i de tota la història romana. 

Il·lustra aquest post nominatiu un presumpte retrat de Lucrècia Borja: santa Caterina d’Alexandria de Pinturicchio, que es troba en una de les sales de l’apartament Borja del Vaticà. 

Mans

L’any 1959, el dia abans de ser ordenat capellà, Modest Prats va escriure una “Oració de les mans”, ara publicada al volum Homilies d’Organyà. El text, colpidor, és d’una gran bellesa. N’extrec aquest fragment. “Tenim la pell dura, Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa. Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries. Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.” 

L’any 1945, l’escriptor austríac Hermann Broch va escriure La mort de Virgili, un doll de paraules inexhaurible i un diàleg amb el món antic. A la primera part de la novel·la llegim: “Oh mà, mà que toca, palpa, recull, tanca, oh dits i puntes dels dits, aspres i suaus i tous, pell viva, superfície superior de la foscor de l’ànima, desclosa amb les mans alçades! Sempre havia sentit a les mans aquest batec estrany i gairebé volcànic, sempre l’havia acompanyat el pressentiment d’una estranya vida pròpia de les seves mans.”

Leonardo da Vinci va fer l’estudi de mans que il·lustra les lúcides mans de Prats i Broch, pels volts de 1474. 

La Biblioteca Bruno Filipponio

Fa temps vaig rebre una carta i ho vaig explicar al bloc. No és un dels posts més llegits, però és un dels posts més internacionals. De tant en tant visito les estadístiques del bloc i, quan trobo visites de llocs inusuals, com és ara Sacavém, Warsaw, Leuven, Oxford, Berlin o Dublin, vaig a veure quina ha estat la seva pàgina de destinació. Quasi mai no falla: “La carta”. Aleshores sé que el senyor Bruno Filipponio ha tornat a escriure una carta com la que em va escriure a mi, perquè vol un altre llibre per a la seva biblioteca. O això penso. 

Pels comentaris que m’han deixat al bloc, sé que es va interessar per un llibre sobre art islàmic a Espanya i un altre sobre la catedral de Sarzana. Una de les persones que va visitar el meu post va escriure, al seu torn, un post al seu bloc, mencionant el meu. A través dels comentaris que hi han deixat podem saber que el nostre amic també es va interessar per un llibre sobre Caravaggio, un altre sobre el Museo del Prado i alguns altres quasi sempre relacionats amb diverses manifestacions de l’art. Vet aquí com el senyor Filipponio ha unit un grup d’estudiosos que potser no ens hauríem conegut mai. Ni virtualment.

A la fotografia es poden veure alguns exemplars de la Biblioteca Bruno Filipponio. Pas mal!

Imatges

Hi ha imatges plaents, breus, que voldries retenir a la retina. Hi ha imatges doloroses, també breus, que romanen a la retina. Em pregunto si, per natura, ens és més fàcil de retenir el dolor que el plaer. És, em penso, com en aquell poema de Nietzsche que llegíem cada estiu, cisellat en una pedra, enmig dels boscos de la Chasté a la riba del llac de Sils, a la vall de l’Engadina. En vaig parlar en aquest post. Volíem que fossin veritat aquests versos del poema: 

El món és profund,  

més profund que no ha pensat el dia. 

Profund és el seu mal,  

la voluptat més profunda que la pena del cor. 

El dolor ha dit: passa!  

Però tota voluptat vol l’eternitat,  

vol la profunda, profunda eternitat. 

Mai no acabàvem d’estar convençuts del mot francès o català que havia de traduir l’alemany “lust”. Finalment, em vaig decidir per “voluptat”. Però potser ara em decantaria per “plaer”. Disquisicions filològiques a banda, les imatges plaents del record malden per imposar-se a les imatges doloroses. I les ajudo. El vent s’emportava els núvols perquè el sol pogués brillar en aquesta posta de començaments d’abril de 2010.

Sarah i Marilyn

A primers de gener de l’any 2006 vaig visitar, a New York, una fascinant exposició sobre Sarah Bernhardt al The Jewish Museum, a la cinquena avinguda. Ens hi van portar uns amics jueus newyorkers. La mare de la Bernhardt era jueva. Ella va ser batejada i educada en el catolicisme. Però això no li va impedir de patir atacs antisemites, explicaven els comissaris de la mostra.

A les sales blau elèctric fosc del museu, la Bernhardt brillava en les reproduccions fotogràfiques que s’hi podien veure, vestida de dama de les camèlies o de Cleòpatra, de Joana d’Arc o de Tosca, de Medea o de Teodora, pintada per Lepage o per Mucha, per Spingler o per Clairin, fotografiada per Nadar o esculpida per Abbéma. Exposaven també molts dels seus vestits i el seu mirall, un moble considerable amb la divisa que va triar per a definir-se: “Quand même”. Molta Sarah!

Un dels apartats de l’exposició el van titular “Afterlife”, i era dedicat a la recepció i la pervivència de l’actriu. La presidia una gran imatge de Marilyn Monroe i aquesta frase escrita en lletres capitals: “Who do you think do are? Sarah Bernhardt.” I s’hi podia veure repetidament l’escena de la pel·lícula de Billy Wilder, The Seven Year Itch, de 1955, quan Marilyn Monroe diu: “Every time I show my teeth on television, I’m appearing before more people than Sarah Bernhardt appeared before in her whole career. It’s something to think about... I wish I were old enough to have seen Sarah Bernhardt. Was she magnificent?” 

Tinc el catàleg: pura delícia. L’he recuperat ara que, segons les revistes de moda, es torna a portar el fedora, un barret que ella lluïa en la representació de l’obra del mateix nom de Victorien Sardou. Hi penso sempre que em menjo una sara, el pastisset que porta el seu nom. 

Al minut 11 del video que il·lustra el post, podreu veure el monòleg de la Monroe amb les mencions de la Bernhardt. 

Cartes d’amor

Fins i tot quan són peces literàries, vull dir cartes escrites per a ser publicades, és un fet que els epistolaris són repetitius, sobretot si es tracta de cartes d’amor. Ho explico als estudiants, quan analitzem les Heroides d’Ovidi, per exemple. En aquell aplec de cartes que Ovidi va imaginar, tot d’heroïnes mítiques escriuen una carta al seu amor absent. Així podem llegir una carta de Dido a Eneas, una altra de Penèlope a Ulisses, una d’Ariadna a Teseu, una de Fedra a Hipòlit o una de Safo a Faó, entre d’altres. Les paraules que mostren nostàlgia i enyor s’hi repeteixen, així com els retrets per l’absència. Fixen els tòpics dels epistolaris amorosos. Però, ai, més val no llegir una carta rere l’altra: cansen. Hi he pensat mentre llegia les cartes que Armand Obiols va escriure a Mercè Rodoreda, recollides ara en una edició totes juntes i sense les respostes de l’autora de Mirall trencat. Serà que ja només em complau de llegir i rellegir les belles cartes d’amor que m’han enviat a mi i que he correspost?

A la il·lustració, Fil·lis escriu una carta a Demofont, en una miniatura d’una traducció francesa de l’obra ovidiana, manuscrita de finals del segle XVI i conservada a la Bibliothèque Nationale de France.

El dia que va morir Virgili

Feia massa sol a Megara. I què hi feia Virgili a Megara? Trepitjava terres homèriques, revivia paisatges heroics. Per completar la seva obra, la que hauria de ser la més gran, la història de l’heroi troià Eneas, que era també l’origen d’August, de Roma. I tant de sol el va reprendre a Virgili. Malalt, se’l va emportar August, de retorn a Itàlia. Només de desembarcar a Brindisi, va tenir temps de demanar als amics, quan ja es veia morir, que cremessin la seva obra, la que havia de ser la més gran. No en podria completar la revisió, ni aquells versos coixos, ni refer els errors que la visita als llocs li havia fet veure. I Virgili es va morir, allà, a la Calàbria, ell que havia nascut a la Màntua del Po i volia reposar per sempre a Nàpols, prop de l’entrada a l’Avern, al costat del bosc del roure de la branca d’or. Era el dia 21 de setembre de l’any 19 abans de Crist, quan Virgili va acabar els seus dies que havien durat 51 anys. 

A la fotografia, es pot veure una representació de Virgili en un manuscrit del segle V, conservat a la Biblioteca Apostolica Vaticana. 

Madame Monet llegeix

La dona que llegeix damunt d’aquests mots al seu confortable sofà potser passava turbulències que volia distreure llegint aquest llibre, o potser simplement posava per a l’amic pintor del seu marit pintor. No sembla gaire còmoda l’andriana que porta, si és que és una andriana aquesta vestimenta llarga i tan estesa sobre el sofà. La flor al cap, el llaç a darrere, la punta del peu. Només les mans i el rostre nus. La resta un embalum de teixits. Ella sembla un coixí més del sofà. Tot se’m fa pesant en aquest quadre, menys els tres ventalls japonesos de la paret que sembla que marxen volant de gairell, cap a l’esquerra. Tot molt étouffé i étouffant. Com aquest vespre de tardor.

El quadre Madame Claude Monet reading el va pintar Pierre Renoir pels volts de 1872, i ara es troba al museu Sterling and Francine Clark Art Institute, de Williamstown, Massachussets.

Les ciutats de Comadira

Hi ha un poema de Narcís Comadira que es titula “Les ciutats”, que he llegit als meus estudiants en aquelles classes de llatí memorables que anàvem a fer a Roma, anada i tornada el mateix dia, quan aquella companyia aèria irlandesa amanyagava els gironins amb el secret propòsit d’abandonar-nos pels barcelonins. 

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:

construïdes lentament

amb pedres que ahir van ser

vides humanes: amors,

sofriments que ningú recorda.

L’he volgut recordar, després d’haver assistit a la representació-homenatge Estimat Comadira que va tenir lloc el dia dels Difunts, al Teatre Municipal de Girona. A la fotografia, el dibuix de la portada del meu llibre Els arbres, que Comadira va il·lustrar amb un dibuix per a cada arbre. 

Remedios Varo

Recordo, quan era petita i anàvem al Tibidabo, que em deixava bocabadada la sala dels autòmates. N’hi havia molts de formes diverses. Després de contemplar-los una estona, em cansava de veure la repetició dels moviments.

Hi vaig pensar dilluns passat, quan vaig veure la notícia de la fotografia. I no pas precisament pel dibuix que s’hi mostra. No, no. Allò que em va deixar bocabadada va ser el títol “Remeis Var”. Només els autòmates poden repetir errors com el de rebatejar la pintora surrealista Remedios Varo. Ah, els traductors automàtics de La Vanguardia en català! 

Onze de l’onze de l’onze

No sé si m’agrada més veure-ho escrit amb lletres o amb números. L’u no és pas el meu número. Però no deixa de ser bonic de viure el dia 11 del mes 11 de l’any 11. Per allò de l’harmonia, de l’anàfora. De fet, aquesta data així com apareix a l’inici d’aquest post ja va ser, fa dos mil anys. Aquell dia de novembre de l’any 11 el pobre Ovidi, es va tornar a despertar a la riba del Mar Negre, aclaparat pel seu exili. Potser es va aixecar aviat, la imatge tristíssima de la seva darrera nit a Roma sovint no el deixava dormir. Potser va anar a pescar, com solia, perquè el dia no se li fes tan llarg. Potser després encara va escriure  alguns versos per allunyar-se dels mals i tornar a suplicar el retorn. Com aquests:

“Si s’alleugés la ira del cèsar invencible, de cants de joia bé prou te’n donaria. I, amb tot, com lleugera fou abans, cap obra meva no tornarà a ésser lleugera: ja basta que una vegada els meus versos hagin escampat les meves plasenteries. Cantaré sobre uns temes que puguin plaure a ell, només que em tregui una part del meu càstig i pugui fugir del país dels bàrbars i dels getes cruels. Entretant, ¿quin serà el tema dels meus llibres, sinó la tristesa? Aquesta és la flauta apropiada al meu funeral.”

La traducció, extreta de l’edició de la Fundació Bernat Metge, és de Carme Boyé i de l’any 1966. La il·lustració prové d’una edició del segle XVII.

Roig, Rodoreda i Romanyà

Sabia que tenia el llibre, però em va costar de trobar. Era a la torre dels llibres que vam portar del Líban. Em vaig asseure a la torre dels llibres de Ginebra per cercar-lo. Com molts dels meus llibres, és ple de punts amb una nota manuscrita que indica el tema de la pàgina que em va interessar. I d’aquest llibre em vaig quedar amb les reflexions de Roig sobre l’escriure, sobre geografia literària i sobre Mercè Rodoreda, especialment. 

M’ha costat de triar el fragment per fer aquest post sobre Montserrat Roig el dia de la commemoració dels vint anys de la seva mort. Aquest ha estat l’escollit. Pertany, és clar, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit o acabat, no ho sé, al Balneari Prats de Caldes de Malavella, l’any 1990. Hi parla de Rodoreda i Romanyà.

“Des de la seva darrera soledat, veia mig Catalunya: el mar hel·lènic i encalmat -només és així si te’l mires de lluny-, el caire altiu dels Pirineus. Enmig, les Gavarres, fosques i primitives, i el Montseny, terra d’aventurers i de forjadors de la nostra història mítica. S’hi trobava bé. Ella era tota aquesta terra, havia tornat a mare. Devia captar, així, les veus que ja no se senten. I citava Ronsard: Ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.”

A la fotografia, les Gavarres i la cinta blanca dels Pirineus, des del mirador rodoredià de Romanyà, el mes de març de 2010.

I Fòrum del Patrimoni Literari

A Itàlia en diuen “Associazione Case della memoria”, o “Paesaggio culturale italiano” (abans “Parchi letterari”), o “International Committee for Literary and Composer Museums ICOM Italia”, a França “Fédération des maisons d’écrivains et des patrimoines littéraires”, a l’estat espanyol “Asociación de Casas-Museo y Fundaciones de escritores”, aquí “Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català”. Diferents maneres d’anomenar aquells llocs viscuts i descrits pels escriptors que han estat patrimonialitzats, que han esdevingut museus o llocs literaris visitables i que s’han unit en xarxes. L’objectiu és conservar els llocs, però també les obres, és a dir el patrimoni literari, sigui quin sigui, material o immaterial, paisatge, casa o manuscrit. Preservar el patrimoni literari i també estudiar-lo, i a més difondre’l. 

El naixement d’aquestes agrupacions el trobem sobretot als anys 90, però l’origen d’alguns centres prové dels anys 70. Tot i que de llocs literaris fixats en la memòria ja n’hi ha en el món grecollatí, és clar. 

El dia 9 de novembre, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari reunirà els gestors d’aquestes associacions en el I Fòrum del Patrimoni Literari amb l’objectiu de posar en comú el camí fet fins avui, però sobretot amb la mirada posada en el futur. 

Goethe a la finestra

La primera nit que Goethe va passar a Roma es va hostatjar a la Locanda dell’Orso. Era el dia 29 d’octubre de l’any 1786. Feia quasi dos mesos que viatjava i sembla que ja estava una mica tip de les “locande”, així és que va posar-se molt content de poder traslladar-se a l’apartament del pintor Johann Heinrich Wilhelm Tischbein a la via del Corso. El primer de novembre ja escrivia des d’allà que gaudia “de la quietud i la pau domèstica en terra estrangera”. I el 17 de novembre ja afegia “em sento a casa”. 

L’any 1872 van posar una placa a la façana de la casa “In questa casa immaginò e scrisse cose immortali Volfango Goethe”. Va ser l’any 1963 quan va néixer la iniciativa de crear un museu de Goethe a Roma. Deu anys més tard ja va ser una realitat. Però, després de deu anys més, va haver de tancar. L’any 1987 es va voler tornar a obrir en commemoració del bicentenari del viatge de Goethe a Itàlia. Finalment, des de l’any 1997 en l’apartament hi ha la casa museu de Goethe a Roma. Difícil vida la de les cases dels escriptors!

Tischbein va dibuixar Goethe mirant per la finestra de l’apartament: la via del Corso ja devia ser tot un món digne de ser contemplat hores i hores.  

El camí de Modest Prats

El dia de Sant Narcís, Modest Prats va rebre un nou homenatge, amb motiu de la publicació de les seves Homilies de Medinyà. Hi explica que, quan li van preguntar en un programa de ràdio quins dos fets havien marcat profundament la seva vida, va respondre “el dia que vaig néixer i el dia que em vaig ordenar capellà”. 

Sobre el dia del seu naixement, en Modest escrivia l’any 2005: “Vaig néixer el setembre de 1936. Quan vaig obrir els ulls a la llum, el país vivia la terrible Guerra Civil. Tres mesos després del meu naixement, van matar el meu pare, afusellat a la paret del cementiri de Montcada, juntament amb el seu oncle Gonçalo. A casa, a cal Ferrer, hi quedàrem, destrossats, el meu avi Cebrià -pare de la meva mare-, la meva tia Lola -que ha mort aquest estiu passat-, la meva àvia Carme -la mare de la mare-, i l’Enriqueta, la meva mare que era el centre de tot, el punt de referència central al llarg de la meva vida. Aleshores tenia tot just vint-i-cinc anys. En fa tres que va morir, però continua ben viva en el record i en l’exemple de tota la seva vida. És a casa, amb un profund sentit cristià, on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat.”

He extret aquest fragment del text, recollit ara al volum, que en Modest va llegir sencer, a Castelló d’Empúries, el seu poble natal, amb motiu de l’atorgament del premi Espiga i Timó d’Or.

Vaig fer la fotografia del campanar de la basílica de Castelló, el 21 de juny de l’any 2009.

Grec i llatí

Poques vegades (mai?) el grec i el llatí ocupen portades de diari. 

Aquesta és la portada d’avui d’un diari francès. No m’he pogut estar de reproduir-la al bloc.

Potser hauríem anat més bé si haguéssim continuat estudiant grec i llatí! 

Els Jocs Florals de fa cent anys

Als Jocs Florals de Girona de fa cent anys, celebrats el primer de novembre de 1911, Carles Riba va guanyar la Flor natural amb una “Ègloga”, escrita a la manera de les Bucòliques de Virgili. Riba tenia només divuit anys i, aquell mateix any, ja havia publicat el seu primer llibre, justament la traducció en hexàmetres de l’esmentada obra virgiliana. No és estrany, doncs, que l’ègloga premiada sigui una peça tan amarada de Virgili. Aquests són els versos finals, en els quals la Musa boscana parla al pastor poeta Títir-Riba:

Ara els pastors són a ciutat, i Pan ja no enjoia

com en ta joventut amb ses gràcils tonades les selves.

Mes naixeran de la vostra besada gèneres noves

i poesia nova en les serres que ara són mudes.

I vosaltres sereu l’esperit eternal qui hi domini.

Una aroma de roses desvetlla Títir. Devora

d’ell se decanta Amaril·lis rient, per cenyir-li la testa

d’una corona. Les cabres pasturen al lluny jogassades.

Títir les mira, i besant els llavis en flor d’Amari·lis

va desglossant la renovació de jornades caigudes,

i tot l’or de la posta se fon en l’ègloga eterna.

A la fotografia, Carles Riba l’any 1913.

Els símptomes de Catul

Cinc segles després del poema de Safo del post anterior, el poeta llatí Catul va recrear les paraules de Safo per descriure els efectes físics que li produïa la seva estimada Lèsbia, en les tres primeres estrofes d’aquest poema: 

Al nivell dels déus he de dir que es troba,

o més alt que els déus, si no fos sacríleg,

el qui amb tu assegut llarga estona pugui

veure’t i, dolça,

escoltar com rius, quan això trasbalsa

tots els meus sentits. Ai de mi, que, Lèsbia, 

des d’aquell moment que et vaig veure em falten

fins les paraules,

no em respon la llengua travada, als membres

sento un lleu flameig, un ressò inefable

a l’orella em brunz, i la nit se’m dobla

sobre la vista.

Poc profit, Catul, ha de dur-te l’oci:

t’entretens amb l’oci i t’exaltes massa.

L’oci, antigament, va fer caure reis i

viles alegres.

El poema 51 de Catul és la primera oda sàfica que es va escriure en llatí. Això va ser a la primera meitat del segle I abans de Crist. També en estrofes sàfiques la va vessar al català Jordi Parramon i Blasco l’any 1999. 

Els símptomes de Safo

El poema 31 de Safo descriu els efectes físics de l’amor d’aquesta manera: 

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu riure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina 

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suó’ em té, un tremó’ em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

Mes cal sofrir-ho tot, perquè...

D’aquesta oda sàfica bellíssima, escrita a l’illa de Lesbos probablement a finals del segle VII abans de Crist, ens manquen els versos finals, no sabem quants, així és que restem sense conèixer quina és la raó que a Safo li fa sofrir-ho tot, encara que la podem imaginar. La traducció, també en estrofes sàfiques, és de l’any 1973 i la signa el prevere Manuel Balasch.