Filologia clàssica

Matí de diumenge plujós. Reviso el correu, abans d’esmorzar. Hauré de sortir després i no sé quan tornaré. Rebo un missatge de la xarxa Academia.edu amb articles de nova incorporació durant la setmana. Responen als meus interessos acadèmics, així em trobo amb un paper que parla de la dignitat del príncep en l’humanisme polític: Deo similis; amb un estudi sobre el nom acadèmic de l’humanista Achille Bocchi que es feia dir Phileros; amb un treball el títol del qual comença “La Vall del Tempe”, i tracta sobre la descripció geogràfica, els models literaris i arquetípics del locus amoenus; i un estudi sobre una nota exegètica a Ciceró, Att., 10, 8, 7, és a dir sobre el mot uicem. Els fullejo un moment, si és que de passar pàgines a l’ordinador se’n pot dir fullejar. Tots són interessants, tots afegeixen alguna reflexió al gruix bibliogràfic de l’humanisme, de la teoria literària, de la filologia, en definitiva. La Filologia clàssica, el meu plaer i la meva feina, des de fa anys, la base de la cultura nostra, l’occidental, sempre tan amenaçada de desaparició dels plans d’estudi, aquests darrers dies també. Per molt que governants d’horitzons limitats intentin anorrear-la, ella, la Filologia clàssica sobreviurà. Perquè no podem existir sense conèixer els començaments.

Dilluns passat, anava a fer la meva classe de llatí a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i vaig fotografiar el començament del dia que il·lustra el post d’avui.

Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.