D’arbres i tresors

Canviar de casa també vol dir redescobrir tresors ocults que un temps havien estat ben presents. Em refereixo a llibres, és clar, no en tinc de cap altra mena de tresors materials. Avui he trobat un llibre sobre arbres, publicat l’any 2002, que devia comprar a París en un d’aquells passatges del Boulevard Haussmann, em sembla.

El llibre presenta un recull d’imatges de quadres i dibuixos d’arbres, amb una breu introducció d’un professor de l’École nationale supérieure du paysage de Versailles, que es diu Michel Racine i que degué néixer predestinat a bregar amb arbres i plantes, si fem cas del seu cognom.

Dins del llibre m’hi he trobat un llistat bibliogràfic amb notes escrit a mà per mi mateixa en el revers d’una còpia impresa d’una carta electrònica del 29 de desembre de l’any 2003. M’he entretingut en la lectura i la contemplació de tots aquests tresors que han fet fondes arrels en el meu cor: cartes, arbres, llibres... I he triat aquesta imatge de dos troncs d’arbre, que es reprodueix en el volum, perquè he quedat ullpresa davant d’aquests troncs com columnes amb capitell, on endevino incises inicials de noms d’enamorats que s’han jurat amor etern. L’autor d’aquesta meravella és Paulus Potter. Va viure només 28 anys, perquè una tuberculosi el va matar, durant la primera meitat del segle XVII. A partir d’ara, dins del llibre hi haurà un altre paper: la versió a mà d’aquesta nota d’avui.

Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

TGV

N’era contrària i, de fet, encara hi estic prou en contra del TGV, sobretot perquè em sembla que hauria estat força més útil arreglar la línia de Girona (o Figueres, no voldria pas que us enfadéssiu amics figuerencs) a Barcelona, per exemple augmentant, i molt, la freqüència i la rapidesa de trens MD. Però, amics meus, dimarts es va produir el miracle. A les 12.50 sortia de Barcelona i a les 13.38 ja feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Inimaginable fa quinze dies, però cert. Amb tot, avui tornaré a pujar a un MD per arribar a Barcelona, i llegiré tranquil·lament el diari, perquè a vegades la vida també va bé de prendre-la a glopets.

Vaig fer la fotografia a l’estació del TGV de Girona un dia d’aquesta setmana que tenia pressa per arribar a una reunió a Barcelona.

Petons i més petons

Al segle I abans de Crist, el poeta llatí Catul va escriure dos poemes sobre els petons que voldria de la seva estimada Lèsbia. En un dels poemes li demana que li faci “mil petons, després cent, després mil més, després un segon centenar, després encara un altre miler i encara cent més”, tot plegat tres mil tres-cents besos. En l’altre poema el compte de petons és infinit: “tants com grans de sorra té el desert de Líbia, entre l’oracle de Júpiter i el sepulcre de Batus o tants com estels té el cel, quan calla la nit”. Vet aquí el desig. Al segle XV, el poeta Giovanni Gioviano Pontano demanava en un poema a la seva estimada que afegís tres-cents mil besos a la suma de besades de Catul. Una mica més tard, Iacopo Sannazzaro pidolava a l’estimada sis-cents petons i afegia “però no d’aquells que es fan al germà o al pare, sinó petons d’enamorada”. Al segle XVI, Iannus Secundus va escriure tot un llibre de petons. I en un dels poemes va refondre més o menys els dos poemes de Catul així:  “Cent vegades cent besos, mil vegades cent besos, mil vegades mil besos i altres tantes mil vegades mil besos, tants com gotes d’aigua té el mar de Sicília, o com estels té el cel, sobre aquestes teves galtes purpúries, sobre aquests teus llavis túrgids i sobre els teus ullets expressius et faria sense repòs, oh bella Neera!” 

No sabia com il·lustrar el nombre de petons d’aquest primer post de l’any. Ni estels, ni grans de sorra, ni gotes d’aigua, he optat per aquests palets de riera del jardí de Llagostera que vaig fotografiar el mes d’abril de l’any 2012. I aquesta música.