Abandonaments

Ja ho va experimentar Plutarc a les seves Vides paral·leles, el segle primer de la nostra Era. Em refereixo al fet d’acarar les vides de dues personalitats diferents, tot cercant-ne les similituds i les diferències, com feia jo, breu, en el post anterior. L’abandó de les cases és una metàfora de la vida de l’ésser humà. La Masia Mariona de Rafael Patxot, al peu del Montseny, va tenir sort. La família la va donar a la Diputació de Barcelona i ara acull un museu Patxot i és la seu de l’oficina del Parc Natural del Montseny. Però les cases, per molt que hi hagin viscut grans protagonistes entre les seves parets, fan bona aquella frase llatina sic transit gloria mundi. La família del marquès de Desvalls va donar el seu palauet de Barcelona a l’Ajuntament. Els jardins del Laberint d’Horta són un dels llocs més encantadors de la ciutat. Però el palauet dels Desvalls, al bell mig, es troba en estat d’abandonament. No tant, encara, com la torre i el castell d’Arenys d’Empordà, propietat que havien estat de la ballarina Àurea de Sarrà, quasi totalment destruïts els interiors, oberts, vandalitzats. O com el Molí de la Torre, a prop de Figueres, on va sojornar i pintar Salvador Dalí, d’adolescent. Com tantes masies i cases pairals arreu de Catalunya que cauen a trossos per obra del saqueig, més que per obra del temps o dels forts vents o de les pluges desfermades.  

Vaig fotografiar, el mes de desembre passat, l’ermita de Santa Seclina, del terme de Caldes de Malavella, quan queia la tarda, amb el sol de biaix. No té ni campanes, li han robat quasi tot. Ella segueix dempeus, com quan lluïa en casaments i trobades populars. Què podem fer per conservar tot el patrimoni que tenim? Hi ha d’haver algú que es proposi de preservar la memòria de les coses, la memòria de les persones, quan ja no hi són. Però, mentre hi són, també hi ha d’haver algú que ajudi a impedir la seva decrepitud, la de les persones i la de les cases. Amb amor, és clar.