Tardor romana

Fòrum il·luminat pel darrer sol del darrer dia d'octubre.

Malalts de Roma

A Stendhal li va venir la síndrome,

Keats hi va morir als vint-i-sis anys,

i Sienkiewicz hi va perdre el nord,

quo vadis, Sienkiewitcz?

Roma eterna

Els restaurants declinen la primera declinació

i pots confegir un sumari de literatura llatina pels carrers.

Sempre Roma

Monges de debò, romans de fireta, columnes, cavall guarnit.

Matí de Tots Sants a l'ombra del Panteó.

Vigilant adormit a Via Vittoria Colonna.

Colònia ociosa a la Galeria Spada.

Herbes e vents

Herbari aeri gironí.

Vents petrificats guardamarencs.

Història d’una casa

Planxava. Potser sí que relaxa planxar. Si més no permet pensar. I si la peça que allises sota el ferro roent ve del passat, els pensaments s’envolen sense aturador vers regions llunyanes, vers temps reculats, de la pròpia vida. La peça venia de la casa de Romanyà. Arribar-hi a Romanyà no costa gaire, ni amb la imaginació, ni de debò. A vegades, però, 30 quilòmetres són més llargs que travessar tot un oceà.

Fa vint-i-cinc anys que el meu marit i jo vam comprar la casa de Romanyà. Però la casa tenia vida, abans que la compréssim, dotze anys de vida. No sé quina fotografia triar per il·lustrar aquest primer post sobre la història d’El Senyal Vell. Als àlbums familiars n’hi ha centenars, milers i tot, diria. N’agafaré una de les que ja hem fet servir alguna vegada. Vés a saber si continuaré aquesta història de la casa, en posts. Generalment no planxo.

Gats de Guardamar

El gat a l’ombra de l’olivera era català.

El gat de la finestra devia ser sord.

Immortalitat

La van predir els poetes llatins per a la seva obra. Horaci, més prudent, utilitzà la lítote i Ovidi, desinhibit (no li havia arribat encara la ira del cèsar), ho declarà obertament.

Horaci, Odes, III, 30, 6-7

Non omnis moriar, multaque pars mei

vitabit Libitinam.

No moriré tot jo i molta part de mi evitarà Libitina (la deessa dels funerals).

Ovidi, Amors, I, 15, 41-42

ergo etiam cum me supremus adederit ignis,

vivam, parsque mei multa superstes erit.

Així també, quan el darrer foc m’haurà devorat, viuré i molta part de mi perdurarà.

Viure, o no morir, perdurar, a través de la literatura.

Gat i gos

Vet aquí un gat, vet aquí un gos,

i aquest post ja s’ha fos.

P.S. El gat dormia a Moorea, el gos escoltava música a Central Park.

Virgili al Portal de l'Àngel

L’antic Can Jorba, ara El Corte Inglés, al Portal de l’Àngel de Barcelona, exhibeix encara aquesta virgiliana inscripció, “Labor omnia vincit”, que prové de les Geòrgiques, I, 145: “Labor omnia vicit / improbus”. I que Virgili va reutilitzar de la seva obra anterior, les Bucòliques, X, 69, on afirmava, aquesta vegada en present, “Omnia vincit amor et nos cedamus amori”. Del “tot ho venç l’amor i nosaltres cedim davant l’amor”, al “tot ho va vèncer el treball dur”, hi ha un pas.

Sembla que als Jorba, comerciants i industrials, els interessava el dur treball virgilià, que van escollir com a lema per als seus grans magatzems i que Lluís Faulí, autor del grup escultòric, va fer escortar amb les imatges de Mercuri, déu del comerç i missatger dels déus, i d’una dona que degué representar la indústria amb la roda dentada que agombola entre els seus braços. L’antena de televisió que corona el conjunt des del reflex del vidre, ve a reafirmar la frase virgiliana: el progrés humà, realitzat a partir del treball dur i constant, ha domat la natura, malgrat tot.

Marina d'octubre

Capvespre rosat...

...i matí lluminós, a Sant Feliu.

Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.

A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.

Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.

Ella tenia 17 anys

Ella tenia 17 anys, quan van iniciar-se els estudis universitaris a Girona. Era filla del millor sastre de la comarca i de la lectora més crítica. Acabava de fer el preuniversitari, després del batxillerat superior de lletres a l’Institut de Girona, -el Jaume Vicens Vives, és clar,- i magisteri als estius, a la Normal, on s’examinava per lliure. Volia fer la carrera de filosofia i lletres, però s’havia d’anar a Barcelona. Ai!

Un dia, a la sastreria Vilallonga de Llagostera, van rebre la convocatòria d’una reunió, prevista pel 19 d’agost, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura per tractar de la possibilitat de començar estudis universitaris, justament de filosofia i lletres, a Girona. Ella hi va anar, esperançada, amb els seus pares. I tots tres van sortir ben desanimats en veure quantes veus s’oposaven a aquests estudis. No se sabien avenir que hi pogués haver tanta gent que volgués impedir que l’ensenyament universitari arribés a tothom.

Aquella gent no va guanyar. Així, el dos d’octubre de 1969, ella va poder començar la seva carrera desitjada. Va anar a fer la llicenciatura en filologia clàssica a la casa mare, la UAB. I va tornar a Girona. Al cap dels anys va llegir la tesi doctoral en aquella mateixa Aula Magna. I just ara fa 35 anys que s’entesta a transmetre la seva passió pel llatí, per la literatura, per la docència, als estudiants universitaris, de lletres, a Girona. Beata illa!

40 anys universitaris

Demà fa 40 anys que en aquesta petita taca del mapamundi que anomenem Girona es van instaurar, per tercera vegada en la seva història, estudis universitaris. Feia un any que s’havia creat la Universitat Autònoma de Barcelona, de qui depenien aquests estudis.

Només gràcies a la universitat, aquella Girona grisa i negra, o si voleu petita i delicada, ha pogut accedir a l’universal. I també gràcies a l’aeroport, que ja feia dos anys que existia. L’una i l’altre han situat Girona al mapa, han comunicat Girona amb el món i el món amb Girona.

Aquells gironins, generosos i lúcids, que van fer possible que el dia 1 d’octubre de 1969 les aules del primer pis de la Casa de Cultura s’omplissin amb 141 persones que volien accedir als estudis universitaris, mereixen un monument. La Diputació i el Bisbat van ser fonamentals, com explica Enric Mirambell en el seu article de diumenge passat, al Diari de Girona.

Que no perdi la memòria històrica qui governa la Universitat de Girona, que acull unes 15.000 persones entre personal docent, discent i administrador, ni ara ni després de les eleccions que se celebraran aquesta tardor. Dóna profunditat, la memòria.

Famílies

En l’espai d’un mes i mig, he vist dues pel·lícules franceses al Cinema Truffaut de Girona i un musical al Booth Theater de New York, amb un denominador comú: una família n’és la protagonista. Vet aquí els títols: Un conte de Noël, Le premier jour du reste de ta vie, Next to normal. Totes tres produccions són de l’any 2008.

El matrimoni de la família d’Un conte de Noël, un home més aviat gran casat d’anys amb una dona més jove, va tenir quatre fills, un dels quals va morir de petit. L’acció es desenvolupa durant un Nadal en el qual tota la família, el matrimoni, els tres fills ja grans amb les seves parelles i els néts es reuneixen a la casa familiar amb un problema: la mare pateix càncer i només es podrà salvar si algú de la seva sang és compatible amb ella per donar-li medul·la òssia.

A Le premier jour du reste de ta vie, la família té sis membres, un matrimoni amb tres fills i un avi, el temps de l’acció és més llarg amb una sèrie de flashbacks que mostren uns dies clau en cadascuna de les sis vides, que afecten irremeiablement les vides dels altres, la malaltia i la mort també hi són presents, i en aquest cas afecten l'avi i el pare.

La família de Next to normal, és més petita: una parella i una filla adolescent, més un segon fill que ha mort fa setze anys, però que és ben viu en la ment de tots i sobretot en la de la mare, l’única que ho admet. Des que va perdre el fill, la mare pateix (segons el psicòleg/psiquiatre de rigor) un trastorn bipolar amb al·lucinacions, per això comença un tractament mèdic i un segon que li fa perdre completament la memòria, amb la qual cosa no és ningú. I ha de tornar a refer la seva vida.

L’atzar, les petites o grans decisions de cada dia, la vida quotidiana anorreadora, la presència de malalties o morts com a detonant de la regeneració familiar... Vida.

The end

Les cròniques quotidianes, en viu i en directe, des de Manhattan s’acaben. Van començar tot jugant jugant, i van esdevenir un dels lligams forts amb l’altre cantó de l’oceà, esperonada pels missatges generosos de tots els que m’heu llegit. Us en dono les gràcies, ben de cor.

Si alguna vegada viatgeu a aquesta ciutat, -s’ho val, de debò- llegiu l’article que en Borja Vilallonga va publicar l’any 2006, després d’haver-se’n enamorat i d’haver-hi viscut, New York. Manhattan at 7 AM. Aquesta és la nostra segona ciutat.

Multa pars mei romandrà a New York. Aquesta vegada més que cap altra.

Des de la mateixa finestra, el sol ha fet tot el recorregut d’aquestes tres postes, durant aquestes tres setmanes.

See you, amics. Ha estat un plaer.

Zabar’s

De Westside Market i sobretot de D’Agostino se’n troben a diversos barris de New York, són cadenes de supermercats molt ben proveïts i atapeïts. Però de Zabar’s, ah, Zabar’s! només n’hi ha un a tota la metròpolis, és a Broadway entre els carrers 81 i 80, al veïnat. S’hi poden comprar els millors fumats, de debò, especialment el white fish. No he aconseguit de saber quina mena de peix és, però és menjar diví. I el salmó, és clar.

Esmorzar quotidià dels newyorkers (els que posa en escena Woody Allen, posem per cas): una llesca de salmó fumat de Zabar’s damunt d’un bagel (de panses, per exemple, com els de la fotografia) partit per la meitat ben untat de cream cheese (Philadelphia, vaja) i un bon cafè americà. Com l’enyoraré!

I no oblidem els pie de Zabar’s. Vet aquí un àpat de pie: pot començar amb un bon chicken pot pie com a plat fort i un apple pie amb gelat de vainilla de postres. De pollastre o de poma, també enyoraré els pie.

The Morgan

La fita era visitar l’exposició Pages of Gold. Medieval Illuminations from the Morgan. Una justificació més -ai! ho reconec-, per poder tornar a passejar per la biblioteca i el despatx de Pierpont Morgan, a Madison Avenue amb el carrer 36.

The Morgan Library & Museum és format per l’antiga residència del financer de professió i col·leccionista per devoció Pierpont Morgan (1837-1913), estil palau italià del Renaixement de començaments del segle XX que es veu a la fotografia, i l’ampliació que acull el museu i les exposicions temporals construïda per Renzo Piano. La col·lecció que va reunir el vell Morgan, impressionant per ella mateixa, s’ha vist engruixida pels seus descendents i per la fundació que la gestiona. Té tres exemplars, tres! de la Bíblia de Gutenberg, més de mil tres-cents manuscrits il·luminats, una gran quantitat de papirs, incunables, pintures, dibuixos, molts milers d’autògrafs d’escriptors i compositors de tots els temps...

La biblioteca del vell Morgan és presidida pel tapís The Triumph of Avarice, de Pieter Loecke van Aelst (1502-1550). Reprodueix el mite del rei Midas, que va ser castigat per la seva avarícia a convertir en or tot el que tocava, fins i tot el menjar! S’hi pot llegir aquest dístic llatí:

Semper eget sitiens mediis ceu Tantalus undis

inter anhelatas semper avarus opes.

És a dir: així com Tàntal sempre té set enmig de les ones, l’avar sempre està desitjós de riqueses. Bona divisa per a la biblioteca d’un col·leccionista milionari.

Des de The Morgan vaig viatjar amb la ment fins a la Biblioteca de Miquel Mateu al castell de Peralada. Salts en el temps i en l’espai.

De les tres fotografies que acompanyen aquest text, només són meves les dels exteriors. La de l’interior de la biblioteca amb el tapís és de Todd Eberle 2007, del website de The Morgan.