Hi ha dies i dies. Hi ha dies fàcils i dies difícils, dies que llisquen i dies que fan pujada. Vet aquí com, amb els uns i amb els altres, anem construint una vida.
Era a punt d'aterrar a Ginebra, quan vaig fer aquesta fotografia, des de l'avió, fa un parell d'hiverns. El dia lliscava enmig dels blancs blavosos dels pics nevats.
Jo també he rebut una carta de Bruno Filipponio. Sembla el títol d’un grup del Facebook, però no ho és.
Fa uns mesos, em va arribar una carta d’Itàlia. Algú que no coneixia em demanava un llibre: “Desidero ardentemente una copia della pubblicazione: El Cardinal (sic) Margarit i l’Europa quatrecentista (Atti, da lei curati).” No negaré que em vaig sentir afalagada per aquest interès tan encès per un llibre meu.
Vam preparar l’enviament amb una carta meva, no podíem frustrar un interès mai vist. Però, abans, vaig cercar a Google el nom de l’autor de l’epístola. El vaig trobar. Havia estat tedoforo, és a dir un dels portadors de la flama olímpica, en els jocs de Roma de 1960. Però, oh sorpresa major! vaig trobar en el website d’una empresa de cremació de Bologna una carta quasi idèntica a la meva. A l’empresa bolonyesa els manifestava el mateix ardor: “Desidero ardentemente una copia della
pubblicazione: La Certosa di Bologna”. A canvi, a mi m’oferia “una delle dispense dell’opera pubblicata alla fine del secolo scorso: Terra (trattato popolare di geografia universale) E’ un caro ricordo di famiglia, ma sono pronto a privarmene pur di avere quanto ho chiesto; accetta lo scambio?”A l’empresa bolonyesa els oferia “il volume del 1828: S. Alfonso de’ Liguori: Opere. E’ un caro ricordo, ma sono pronto a privarmene pur di avere quanto ho chiesto; accetta lo scambio?” Contents ells, publiquen la carta en la seva revista (any 1998! ara digitalitzada), amb aquest comentari: “la richiesta di una copia del Libro sulla Certosa di Bologna da parte di questo Signore ci ha fatto molto pensare; l'interessse per questa opera è notevole.”
Google em va portar també al catàleg dels arxius italians. Hi vaig descobrir que els escriptors Ruggero Jacobi, Emilio Cecchi i Eduardo de Filippo havien rebut una carta del meu corresponsal. Una provenia de l’any 1977 i les altres dues de l’any 1963. Fa quaranta-cinc anys que Bruno Filipponio reuneix llibres de la mateixa industriosa manera!? A correu seguit, em va enviar la meva mateixa carta amb l’afegit “grazie”, repetit tres vegades, i setze pàgines d’un llibre més un mapa. Hi he pogut aprendre alguna cosa sobre la flora i els rius d’Àfrica, al segle XIX.
Un amic italià m’ha confirmat que quasi cada vegada que publica un nou llibre rep una carta del nostre tedoforo. Potser sí que haurem de fer un grup al Facebook.
Què serà dels til·lers ciutadans? Aquest matí la Rambla de
Girona tenia aquest aspecte. Munts de branques a terra i
til·lers escapçats.
“El nou i el vell i l’ombra suau d’un tell plauen al poeta tant com l’ombra flonja dels tells de la Rambla de la nostra ciutat plau als seus habitants. [...] I a l’hivern, els tells de la Rambla romanen orfes de fulles, només amb la carcassa de les seves branques nues, i, tot esperant dies més bells, observen impàvids el ramblejar amunt i avall, cadenciós i lent, o nerviós i apressat dels transeünts.”
Fragment extret de Mariàngela Vilallonga, Els arbres, Girona 1986.
Hi ha esdeveniments en la vida de cadascú que deixen una petja profunda. A vegades es fa difícil de treure el peu d'aquella petjada i continuar caminant en la superfície.
"... no voldria acabar aquestes línies, sense evocar un breu poema de Kostís Palamàs, una de les figures més genials de tota la poesia grega i, sens dubte, la més important de la generació de 1880. És un poema intimista, senzill i deliciós, centrat precisament en el xiprer, aquest arbre tan representatiu de la cultura mediterrània:
Quan l'entrevistadora va demanar a Cebrià M. Pifarré, monjo de Montserrat estudiós dels pares de l'església, que resumís la doctrina de sant Agustí, va respondre: In necessariis, unitas; in dubiis, libertas; in omnibus, caritas. És a dir, en les coses necessàries, unitat; en els dubtes, llibertat; en tot, amor. No sé si havia llegit Agustí, Ruth, nascuda Gutzwiller, quan em va cridar en anar-me'n ja de la seva habitació de l'hospital, pocs dies abans de morir l'estiu del 2007, per a dir-me: "Mariàngela, toujours l'amour dans le coeur!". Potser ho recordo avui, perquè és Nadal. 
Urgències, matí de dilluns, sala d’espera. Miro per la finestra per veure el món exterior, la natura, la vida. Miro la finestra de la televisió, un programa matinal, la vida. Però no puc deixar de sentir els plors d’una dona jove. No deu haver patit encara gaire, a la vida. Li he vist el rostre, no és tan jove, té un sentiment i un plor indeturables. Potser no ha perdut res ni ningú, encara. Potser ha perdut tant que ja no ho pot resistir. Un tros de cel, com de Magritte, em distreu, i els noms dels familiars dels malalts pels altaveus.
Al costat meu tinc la família d’en Pere Rodeja, de can Geli. Els acaben de dir que a en Pere li ha rebentat una artèria del cap. Són tres dies crítics. Si els supera, tot anirà bé. Esperança, temor, records.
Quart pis, matí de dimecres, una habitació amb vistes a Montjuïc, al Ter. I a una lluna immensa, de nit. En Pere va morir ahir a la nit, a la claror d’aquella lluna plena. En Pere deixa bons records, bons sentiments. Ha anat a fer companyia a la Irene, la filla gran que tenia nom de pau.
Tarda de dimecres, vestíbul de l’hospital. La dona no tan jove parla animadament amb un noi jove a qui sembla que li acaben de donar les recomanacions que ha de seguir, ara que ja surt de l’hospital. Ella somriu.
De cop, tot pot canviar.
Diu Sèneca: Uns volen que s’interpreti que una de les Gràcies és la que dóna el benefici, la segona la que el rep, la tercera la que el torna a la primera; d’altres interpreten que hi ha tres classes de benefactors: els qui es guanyen l’agraïment, els qui el reten, i els qui el reben i el reten alhora. Què significa aquell cor que s’entrellaça de mans fent rodona? Que l’ordre del benefici passant de mà en mà torna tanmateix al benefactor i que es perd la bellesa del conjunt si en algun punt es trenca, i la conserva tota si es manté compacta i guarda l’ordre. El lloc d’honor és per a la major d’elles, com escau al primer afavoridor. Els rostres són joiosos, com solen ser els de qui donen o reben beneficis; són joves, perquè la memòria dels favors no ha d’envellir; són verges, perquè són incorruptes i sense taca i inviolables per tothom; en elles no és escaient res de lligat ni d’ajustat, per això porten les túniques descenyides, i les porten transparents perquè els favors volen ser vistos.
Aquest text el va pintar Sèneca pels volts de l’any 60 de la nostra era. El quadre el va escriure Botticelli pels volts de l’any 1476.
Vt pictura poesis, que digué Horaci.
Groc intens és el color del ginkgo biloba que cada novembre tenyeix el claustre de la Facultat. És el moment més lluminós del ginkgo, junt amb el del naixement de les fulles, que sempre són una en dues o dues en una.
Estic enamorada d’aquest ginkgo, com el que Goethe tenia al seu jardí, i a qui va dedicar aquest poema d’amor tardoral l’any 1815, inclòs al recull West-Östlicher Diwan.
Ginkgo biloba
La fulla d’aquest arbre, que, de l’Orient
és confiat al meu jardí,
ofereix un secret sentit per tastar
a aquell que en sap gaudir.
És un ésser vivent
que s’ha escindit en ell mateix?
O són dos que s’han triat
perquè els prenguin per un de sol?
Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
Avui, Àngela Vives, la meva mare, compleix noranta anys. Els viu amb lucidesa. Els vivim, tots, amb una gran joia. I ens sentim privilegiats de poder gaudir de les seves converses agudes, dels seus consells encertats. Com sempre. I que per molts anys més!
L’any 2005, el seu nét i jo vam reunir en una edició privada totes les poesies que la meva mare ha anat escrivint al llarg de la seva vida i que anava desant en un calaix. Per això vam donar al recull el títol Al calaix. La primera poesia conservada data de 1937. A aquest text es refereix en el poema que es va dedicar com a regal d’aniversari el dia que va complir vuitanta anys.
XLII
Aquella pequeña Ángela,
que nació hace ochenta años,
no ha perdido la ilusión
ni de amar ni ser amada.
Y recuerda con cariño
que ya de muy jovencita
dejó escrito en un papel:
“la única, la verdadera felicidad
es ser amado y amar”.
Y sigue a los ochenta
siendo aprendiz de poeta,
pero ella escribe y escribe...
y lo guarda en la carpeta.
Es para ella un tesoro,
como dice un poema,
“más preciado que el oro”.
Y canta y ríe y llora,
según la vida le lleva.
Y vive y ama la vida,
con todo lo que conlleva.
El dia del meu cinquè aniversari em va escriure un poema que sempre m’acompanya. Sobretot amb les dues estrofes finals hi he mantingut diverses emocions, relacions i controvèrsies amb el pas dels anys, segons si era nena, adolescent, jove...
N’ets blanca, rossa i rosada,
com jo havia somniat,
per tots ets molt estimada,
si... sembles un granet de blat.
Quan a dormir venim
el teu pare i jo
a les galtones et fem un petó
i al Jesuset demanem tots dos
força somnis dolços
per tu, mon tresor,
de follets i fades
i àngels barrejats,
i que els teus ullets
en aquesta vida
te’ls obri, filleta nostra,
força... força... força tard.
Les fotografies que acompanyen aquest post mostren el llibre de poemes de la meva mare i tres delicioses nines de roba de les que ens va fer, amb els seus enagos, les seves sabatetes, puntes i llaçades a l’esquena...
Feliciteu-la i feliciteu-nos, que avui compleix 90 anys!
L'esquena de Castel Sant'Angelo intuïda darrere la pineda, un migdia tardoral.
Com Umberto Saba, "Avevo Roma e la felicità".
Ho sabies, que els ulls bells s’esvaeixen
s’entelen, es refusen, altra cosa esdevenen,
que els teus jardins estimats es degraden
entre minúscules ortigues, gratacels,
ho sabies fa prou temps, que fidel
resta només un full blanc a esperar-te,
i que aquests quatre solcs a construir et desafien
ciutats més fondes, més esplèndides que Troia.
Maria Luisa Spaziani (1924) traduïda per Maria Àngels Anglada (1930-1999)
Composició de lloc. Títol: laterals d’altars amb arbres. Vet aquí el lateral esquerre de dos altars romans: l’Ara Pacis i l’Altar de la Pàtria. Quina pàtria i quina pau, ens podem preguntar. Algunes de les paus i de les pàtries que al món hi ha hagut, o no, per saecula saeculorum.
L’un, l’Ara Pacis, es va aixecar a major honor i glòria de l’emperador August i de la seva ben o mal anomenada pau, a finals del segle I abans de Crist. Fa poc l’han tancat dins d’un armari, ja pot ser fet de Richard Meier o de qui vulgueu, no deixa de ser un armari.
L’altre, l’Altar de la Pàtria, també anomenat el Vittoriano, va ser construït a major honor i glòria de Vittorio Emanuele II, primer rei d’Itàlia, al segle XIX.
I els arbres? Pins i xiprers, que sempre ens acompanyen a la Mediterrània, sigui quina sigui la pàtria o qui la governa.
En aquest laberint de mosaic no hi habita el Minotaure, a diferència del grafit de Pompeia. Aquest laberint forma part del mural de mosaic que hi ha dins l’edifici de l’Ara Pacis, a Roma. L’autor de l’obra és Mimmo Paladino i Costantino Buccolieri és el mosaïcista que el va fer, l’any 2000.
Bella és la Devesa de Girona [...] en l'agonia daurada de la tardor, amb les fulles d'aram que encatifen el sòl [...]
Carles Rahola, La ciutat de Girona
Entrades
Comentaris
