Vmbrae

Etiam capillus unus habet umbram suam. 
La meva ombra i jo. I la de la font.

Estació Aurora

L’estació del tren d’alta velocitat, dit altrament AVE, de Girona, avui és i demà serà notícia de portada en els mitjans i les xarxes. Impressiona veure, des de primera hora del matí, les vies plenes de ciutadans que, pacíficament, demanen llibertat per a la meitat del govern de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, empresonats injustament. I en defensa de la República.

En una de les seves columnes titulada “Estació Aurora”, publicada el dilluns 7 d’abril de l’any 2008, Narcís-Jordi Aragó deia: “L’estació de Girona –si és que el tren hi arriba algun dia- s’hauria de dir Aurora”, en homenatge a Aurora Bertrana. I ho argumentava perquè Aurora va passar la infantesa a prop de l’estació del tren i “cada dia anava a passejar amb l’avi i la tieta fins al pas a nivell contigu a l’estació, i quan hi arribava no se’n volia moure.” Prou que en va parlar del tren i de l’estació en les seves Memòries! 

Aquest any que celebrem que fa 125 anys que Aurora va néixer, essent com va ser una dona lluitadora i compromesa amb el seu temps i amb Catalunya, essent el seu nom sinònim de naixement, podríem fer cas a l’Aragó i batejar l’estació de Girona amb aquesta metàfora de nous temps i nous horitzons: “Estació Aurora”.                                                                                                                                                                                                  He pres la fotografia que il·lustra aquest text del timeline de CatInfo Girona a Twitter.

El destí de les cartes

He escrit i rebut centenars de cartes, potser per això m’atrauen tant els epistolaris, sobretot els dels escriptors. I, darrerament, tinc feina, perquè se’n publiquen, i de bons. El darrer, encara amb olor de nou, les Cartes a Mahalta, la part conservada de la correspondència que van mantenir, d’una habitació a l’altra, el poeta Màrius Torres i Mercè Figueras, amb 80 cartes d’ell i 30 d’ella, escrites entre 1935 i 1942, mentre tots dos vivien la tubercolosi i l’amor al sanatori de Puig d’Olena.

No fa ni mig any, van aparèixer les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) de Mercè Rodoreda. Un recull de les cartes rodoredianes conservades i destinades a amics, familiars i al seu amor Joan Prat, o Armand Obiols, com preferiu. Per gaudir del diàleg complet hem de tenir uns quants llibres més a les mans, com és ara les Cartes a Mercè Rodoreda d’Armand Obiols, ja publicat l’any 2010. Les que s’havien intercanviat Rodoreda i el poeta Josep Carner ja es podien llegir, totes juntes, des de l’any 2002. Com també les creuades, i conservades, entre Rodoreda i Anna Murià publicades l’any 1985.

Hi ha qui edita epistolaris com si es tractés de monòlegs, totes les cartes d’un autor i prou, sense les respostes. Fet i fet, però, escriure una carta vol dir establir un diàleg amb un interlocutor absent, una conversa pensada i escrita.

El destí de les cartes. Primer, un destinatari. Després, l’oblit, la desaparició, el calaix, o la publicació per a gaudi dels enamorats dels epistolaris. Com les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales, quasi, quasi una novel·la a quatre mans.

No us sabria dir quins íntims pensaments m’han fet il·lustrar el text amb aquest aparador de París, que vaig fotografiar el mes de setembre de l’any 2015.

Quan els morts parlen

Tenia una capsa plena de fotografies emmarcades, a les golfes. Va decidir fer neteja i va pensar que ja era arribada l’hora de llençar els marcs i guardar les fotografies, soles, que ocupaven menys espai. 

Abans d’acabar en aquella caixa, a les golfes de casa seva, les fotografies estaven exposades al menjador, i a la sala, i al dormitori, i al passadís, de la casa familiar en la qual es va quedar a viure el seu primer marit, després del divorci. Les havia emmarcat ell. Les va trobar, uns anys després, quan ell va morir i ella va tornar a la casa. Ell havia triat de viure envoltat de fotos sense ella, però amb els fills, va pensar. Se les va emportar totes.

El dia de la neteja de les golfes de casa seva, decidida, va obrir el primer marc i quan va treure la fotografia, li va caure a terra una altra fotografia. El mateix va passar amb el segon marc, i després amb el tercer, i amb un altre, i un altre. Darrere de cada fotografia d’ell amb els fills, hi havia una fotografia d’ella tota sola, amagada. 

La fotografia de fotografies que il·lustra aquest text la vaig fer al Gran Café Tortoni, a Buenos Aires, el mes de desembre de 2016.

La metamorfosi de les edats

A la seva Art poètica, compendi de vida i de literatura, Horaci deixà descrites les quatre edats de la persona. El nen, el jove, l’adult, el vell. Una edat més que en el quadre de Klimt, de 1905, que il·lustra aquest post. 

El nen, diu Horaci, trepitja amb peu segur, juga amb els seus iguals, s’enfada i es desenfada sense motiu, i canvia en hores. 

El jove, al seu torn, gaudeix dels cavalls i dels gossos i de l’herbei del Camp de Mart, és com de cera per ser vinclat cap al vici, és aspre amb qui l’aconsella, tardà proveïdor de les coses útils, pròdig amb el diner, orgullós i apassionat, i ràpid a deixar allò que estima.

L’edat i l’ànim adult cerca diners i amistats, està al servei de l’honor, es guarda de fer allò que després s’esforçarà a canviar.

Moltes coses incòmodes envolten el vell, acaba Horaci, ja sigui perquè cerca i s’absté o tem d’utilitzar allò que ha trobat, ja sigui perquè administra tímidament i gèlida totes les coses, és temporitzador, llarg d’esperança, inactiu i àvid de futur, difícil, es queixa, lloa el temps passat, és crític i censor dels més joves.  

Els anys que van arribant porten moltes coses plaents, que s’emporten els anys que s’allunyen, conclou Horaci.

És l’única metamorfosi comuna a tots aquells que ens nodrim de menges de la terra, aquesta de les edats. 

D’altres en volen més, al llarg de les edats de la seva vida.

Dia de l'espígol

Com que avui és el dia de l’espígol, segons el calendari republicà, recordo aquest vestit d’espígol newyorker que em vaig posar el mes de maig de l’any 2015.

Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 

Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 

Meló de carn. Meló de la mala cara. 

Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 

Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 

Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 

He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.

Escriure i viure: Narcís-Jordi Aragó

Al programa “La Ciutat dels llibres” de Televisió de Girona, parlo amb Jordi Grau del llibre de Narcís-Jordi Aragó, Escriure i viure. 20 anys de columnes (1993-2013), que he prologat.  

Aragó ha estat un excel·lent columnista. Perquè va ser un observador finíssim de la realitat, des de la galeria de casa seva, privilegiada talaia gironina, perquè va reflexionar i va incitar el lector a reflexionar sobre el dia a dia, amb esperit crític, i perquè va saber traslladar per escrit aquesta realitat amb un gran domini de la paraula. Les columnes de l’Aragó reflecteixen la seva manera de veure el món, expressada de forma concisa, estricta, amb la restricció de l’espai que el gènere li imposava. Les columnes són peces breus, d’unes dimensions determinades que, com explica el mateix Aragó al text inicial, condicionen l’autor a l’hora d’escriure-les. La concisió és la característica que necessàriament cal prioritzar. Les seves columnes són un model de periodisme.   

Per molts anys, Borja!

Primer de maig feliç. Per molts anys, Borja! Incipe, parve puer...

Renéixer un any més

Aquesta senyoreta tan concentrada en la lectura, amb barret de sol i vestit de llunes, tenia 17 mesos quan la seva mare li va fer aquesta fotografia, al jardí de la infantesa. 

De fet, l’Angelina volia retratar la Mariàngela asseguda al seu sillonet de vímet, ben posat sota del perer, al costat dels rosers Rosalinda i davant de l’arbust de xeringuilla que creixia arran de paret. 

Però la Mariàngela tenia feina, ara llegir un llibre, ara ajupir-se a collir cucs, ara trencar fulles de xeringuilla per jugar a carnisseries, ara traslladar el sillonet. Així és que la sèrie de fotografies d’aquell dia és com la seqüència d’un film. 

Torna a arribar el 3 d’abril i la Mariàngela fa anys. La paret del jardí és la mateixa. El perer i la xeringuilla van acabar el seu camí. Sobreviu encara un roser de la Rosalinda. I la meva mare viu en mi. 

Gràcies per la vostra companyia, amics!

Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, un epistolari

Estimades Emma i Montse,

Us escric aquesta carta, impregnada encara de l’esperit de les vostres del Camí d’anada i tornada, que vaig llegir d’una tirada, ahir al vespre, sense poder deixar el llibre.

Us felicito molt. I us envejo també molt. Per haver estat capaces de convertir en matèria literària, de la bona, aquest vostre enamorament per dues escriptores, de les quals jo també em vaig enamorar, fa anys. Que dues dones catalanes facin ficció sobre aquestes dues dones suïsses ja és important i que ho feu tan bé, encara ho és més.

La intensitat de la vida d’Annemarie Schwarzenbach i d’Ella Maillart hi és ben explícita en les cartes que heu escrit, posant-vos a la seva pell. La sensibilitat que es respira en l’obra de l’Annemarie i de l’Ella hi és ben present en les cartes que heu imaginat. La delicadesa amb la qual heu tractat les seves vides i la seva obra només pot provenir de la vostra admiració i respecte per aquelles dues dones, enlluernadores. Tan ben documentat i tan ben escrit. I l’elecció de la forma epistolar, quin encert! 

Ens ajuda a conèixer-nos una mica més aquest vostre quàdruple camí d’anada i tornada, les nostres pors i els nostres desitjos, els nostres cels i els nostres inferns. Ens ajuda a conèixer-nos endins, ben endins de les nostres ànimes.

Em quedo amb aquesta frase d’una carta d’Ella: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima.” Perquè és la imatge del llac de Sils-Maria, que presideix aquest meu bloc de notes digital des dels seus inicis, el 30 de gener de l’any 2009.

Vostra,

Mariàngela

A la fotografia que il·lustra aquesta carta estic asseguda davant de la casa d’Annemarie Schwarzenbach, a Sils-Maria, el dia 6 d’agost de l’any 2008. 

Montse Barderi i Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, Columna, Barcelona 2017.

Bertrana, la Polinèsia, la Rai i jo

Hi vaig fer els meus 55 anys a Tahití. Els colors intensos del mar i Moorea al fons. Màniga llarga perquè el sol ja m’havia cremat la pell. 

Tot plegat per deixar-vos l’enllaç al reportatge sobre Aurora Bertrana, de la Rai, en el qual em van entrevistar.

Bones festes, amics!

“Resta tranquil, si de sobte

l’Àngel a la teva taula decideix anar.”

Amb aquests dos versos d’un dels Poemes francesos de Rilke, que vaig traduir i publicar l’any 2011, i amb aquest Esbós amb dibuix de fantasia de Ramon Casas, conservat a la Fundació Rocamora, que m’acompanya aquests dies, us desitjo unes dolces festes i un 2017 ben propici.

L'any que acabem

No seria justa si no ressenyés en aquest bloc de notes digital un dels esdeveniments més destacats que ha arribat a la meva vida aquest any que s’acaba: el Govern de la Generalitat em va concedir la Creu de Sant Jordi, el passat mes d’abril. Un honor i una joia. 

Ara que fem una mica de balanç, perquè endrecem l’agenda vella i encetem l’agenda nova, m’acabo d’adonar que no ho havia deixat escrit aquí. Quedi fet i il·lustrat amb el moment precís que el president de la Generalitat em posava la medalla i amb l’entrevista que em va fer La Xarxa, just després de l’acte al Palau de la Generalitat.

Gràcies de cor a tots aquells que em vau fer arribar missatges de felicitació i d’amistat.

Prudenci Bertrana, 75 anys de la mort, avui

Avui fa 75 anys que Prudenci Bertrana va morir a Barcelona, el 21 de novembre de 1941. Així és com Aurora Bertrana recorda la mort del pare, a la seva obra Memòries. Del 1935 al retorn a Catalunya. Ho escriu en el capítol “Quatre cafès”, tots de Ginebra, el primer dels quals és el Cafè de la Brosse. Diu així:

“A La Brosse, hi vaig viure un fet realment excepcional absolutament inexplicable, almenys per a mi, del qual el personatge principal és un gos. No recordo el seu nom, però a ell no perilla pas que l’oblidi. No era cap exemplar fora de sèrie, ni un gos de circ amb més o menys qualitats espectaculars. Era la joguina i, un poc, la mascota de La Brosse. Tothom el consentia, l’afalagava, el malcriava... Els terrossos de sucre, malgrat l’estricte i rigorós racionament nacional, endolcien sovint el paladar del gos.

L’estrany episodi del gos té una íntima relació amb la mort del pare, esdevinguda a mig novembre de l’any 41 a Barcelona.

Vaig rebre la nova del seu traspàs per un retall del setmanari Destino, que en publicava també una fotografia juntament amb un breu extracte biogràfic. D’aquesta mort, com és natural, no en vaig parlar amb cap company de La Brosse. Cap d’ells no em semblava digne de compartir amb mi la dolorosa notícia. L’amor, l’admiració i el respecte que Prudenci Bertrana, home i escriptor, m’inspiraven, no em permetien comentar-la amb ningú. Per això cap company de tertúlia no em va estrènyer la mà amb més o menys simpatia. Només el gos-mascota se’m va atansar. No ho havia fet mai fins aleshores. Va estintolar el cap a la meva falda, l’hi va deixar una bona estona amb inequívoca mostra de simpatia. Ell, el gos, no cap altre client de La Brosse, va intuir, o potser sentir en una mena de telepatia que jo no oblidaré mai, que jo passava un gran trasbals i que ell, el gos, per hom no sap quins viaranys telepàtics, compartia amb mi.”

Un autorretrat de Prudenci Bertrana, conservat al Museu d’Art de Girona, il·lustra aquest text.

Recordant Modest Prats a Ais de Provença

Avui en Modest Prats hauria fet 80 anys. L’hauria trucat, com cada 5 de setembre, per desitjar-li per molts anys. I potser hauríem recordat, enriolats, aquella vegada que ens vam trobar a Ais de Provença. Sortíem del Musée Granet i passàvem per la Rue d’Italie, potser per anar a menjar a Les deux garçons. De sobte, m’arriba una veu greu i una riallada forta. “Sembla que sento en Modest”, que dic. Em giro i, a uns quants metres, allà el teníem, assegut en un cafè, fent petar la xerrada amb els amics que l’acompanyaven en aquella excursió de setembre. 

Dissabte passat vaig fer memòria de l’anècdota, mentre passejàvem per la Rue d’Italie, camí del Musée Granet. A més de les col·leccions del museu, vam poder gaudir de l’exposició temporal Camoin dans sa lumière, un esclat de color i de llum. I vaig poder fotografiar aquest quadre, petit i deliciós, Lola sur le balcon, que il·lustra el post. Charles Camoin, acabat de casar, va pintar la seva esposa a la terrasseta de l’habitació de l’Hotel Bellevue de Toulon, l’any 1920. El quadre pertany a una col·lecció particular. 

Les vistes des d’una finestra o des d’un balcó, amb el mar de fons, són un dels meus temes fotogràfics o pictòrics preferits. Eixamplen l’ànima. Com Modest Prats.