Dijous Sant

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

“És mitja festa i alhora dia de dol. S'ornamenten els Monuments al Santíssim amb testos, rams de flors i amb les palmes i palmons que hauran d'esperar uns dies més per ser penjats als balcons. 

“A la missa de la tarda es realitza la cerimònia del lavatori dels peus en record del Sant Sopar. Jesús, al vespre es dirigí a l'hort de Getsemaní on va pregar llargament mentre els seus deixebles, cansats de vetllar, dormien sense adonar-se dels sofriments del seu mestre. Després de la Missa, s'inicia la processó al Monument, ja preparat. L'encens que vessa el sacerdot i l'himne Pange lingua són imatges fixes evocadores de la tarda del dijous sant. 

“Comencen les visites als monuments. Al de l'església parroquial cremen llumets d'oli i arreu hi ha ciris encesos, que desprenen un agradable perfum de cera, i que deixen l'església mig a la penombra i plena d'ombres suggerents. Les monges tenen cura del monument de la capella de l'hospital, senzill i al mateix temps solemne. El monument de la capella del cementiri és el més sol i el més acompanyat alhora. 

“A la tarda del dijous sant, els carrers són silenciosos i tristos, és com si fossin revestits d'un tel que els torna menys definits, amb una estranya llum difusa i amb el vent de Quaresma tot ensenyorit-se dels espais buits. Les emissores de ràdio no emeten res més que música clàssica, però l'agulla d'un tocadiscos reprodueix les notes llangoroses i embolcalladores d'una samba càlida.”