dimarts, 11 de maig del 2010

Temps de flors

Des que el món és món, les flors han estat associades a la bellesa i a la mort, al pas del temps inexorable. Com la primavera.


La bona literatura de tots els temps n’és plena de versos en els quals s’ajunten aquests contraris. Penso en la quarta estrofa de l’oda II, 3 d’Horaci, l’eix central del poema: “Mana que portin aquí vins, perfums i les flors massa breus del delitós roser, ara que ho permeten la teva fortuna, la teva jovenesa i els negres fils de les tres germanes.”


Horaci és mestre en relacionar aquests contraris. Les dues odes que dedica a la primavera presenten el mateix esquema: una primera part de descripció lírica que es veu interrompuda cruament per una referència explícita a la mort que s’estén a tota la segona part del poema.


Mercè Rodoreda va casar d’una manera rotunda la mort i la primavera -títol fins i tot d’una de les seves obres- i les flors i la mort. Però és que Mercè Rodoreda els havia assimilat molt bé els clàssics!


Tot això ve a tomb perquè, aquests dies de primavera, Girona és plena de flors i plena de gent que les mira. Fan cas del carpe diem, també horacià.


Els narcisos, amb cargol, florien el mes d’abril, quan vaig fer la fotografia.

3 comentaris:

  1. Con todo, es mejor concentrarse ahora en pensar en la primavera y sus alegrías dejando la muerte para otro momento aunque sepamos que siempre está ahí. Un abrazo, querida amiga.

    ResponElimina
  2. En un llibre sobre el Camí de Sant Jaume, he trobat escrit, i tradueixo: "El pelegrí marxa amb la seva resurrecció a les espatlles, enganxada al seu cos mortal."
    Mort i vida, vida i mort, com bé intuïen Horaci i Rodoreda...
    Belles flors en els nostres posts, sí, de groc solar! Hem coincidit i això és molt bonic.

    ResponElimina
  3. El post va néixer d’aquesta frase que vaig llegir en un article de diari: “Hay que ser una Rodoreda y tener su mala leche para convertir el elogio floral en una reflexión en torno a la muerte y la decrepitud.”

    Querida Isabel, el otro día en una conferencia en Barcelona sobre la vigencia de los clásicos, puse el ejemplo de tu reina Dido. Abrazos.

    Estimada Teresa, una frase breu que ho conté tot. Podrem tenir bones converses, demà. Em fa il·lusió! Petons.

    ResponElimina