dimecres, 30 de juny del 2010

Metamorfosi ovidiana

“Demà és el dia natural de les calendes de juliol: Pièrides, poseu una bona fi a la meva empresa!”


Amb aquestes, i algunes poques paraules més, acabava Ovidi els seus Fasti. L’obra que havia d’explicar les festes i festetes de la Roma antiga, durant tot l’any, es va quedar a mig camí: sis llibres que corresponen als primers sis mesos de l’any. L’exili va interrompre la redacció de l’obra pensada en dotze llibres. Ja no tenia interès per a Ovidi de seguir recordant allò que li era vedat. Mort en vida, es considerà, allà, a la terra inhòspita i bàrbara de la riba del Mar Negre. Tot el que hi va escriure era carregat de planys, de tristesa. L’Ovidi, mestre dels tendres amors, s’havia metamorfosat, com els seus personatges, perquè l’havia ferit de ple el llamp de Júpiter, en Ibis.


Vaig sorprendre les Pièrides, mentre dansaven, la tardor de 2009, a Roma.

3 comentaris:

  1. Qué pena, ¿verdad? que Ovidio dejara sin concluir una obra tan hermosa. La tengo siempre al alcance de mi mano, con frecuencia junto al teclado donde escribo: no hay un modo mejor de recorrer el calendario. Un abrazo, querida amiga.

    ResponElimina
  2. Ovidi: la imatge del poeta exiliat, arquetipus del poeta lluny de la terra estimada. A vegades ens sentim Ovidi.

    ResponElimina
  3. Qué magnífica idea tuvo Ovidio al crear esta obra. Estoy completamente de acuerdo contigo, Isabel. Besos clásicos, amiga romana.

    Hi ha dies més que altres, Teresa! Abraçada, ben forta.

    ResponElimina