dijous, 10 de novembre del 2011

Roig, Rodoreda i Romanyà


Sabia que tenia el llibre, però em va costar de trobar. Era a la torre dels llibres que vam portar del Líban. Em vaig asseure a la torre dels llibres de Ginebra per cercar-lo. Com molts dels meus llibres, és ple de punts amb una nota manuscrita que indica el tema de la pàgina que em va interessar. I d’aquest llibre em vaig quedar amb les reflexions de Roig sobre l’escriure, sobre geografia literària i sobre Mercè Rodoreda, especialment. 
M’ha costat de triar el fragment per fer aquest post sobre Montserrat Roig el dia de la commemoració dels vint anys de la seva mort. Aquest ha estat l’escollit. Pertany, és clar, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit o acabat, no ho sé, al Balneari Prats de Caldes de Malavella, l’any 1990. Hi parla de Rodoreda i Romanyà.
“Des de la seva darrera soledat, veia mig Catalunya: el mar hel·lènic i encalmat -només és així si te’l mires de lluny-, el caire altiu dels Pirineus. Enmig, les Gavarres, fosques i primitives, i el Montseny, terra d’aventurers i de forjadors de la nostra història mítica. S’hi trobava bé. Ella era tota aquesta terra, havia tornat a mare. Devia captar, així, les veus que ja no se senten. I citava Ronsard: Ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.”
A la fotografia, les Gavarres i la cinta blanca dels Pirineus, des del mirador rodoredià de Romanyà, el mes de març de 2010.

7 comentaris:

  1. Un moment o altre sempre tornem a mare... L'alegria ve quan els ulls se n'amaren...
    Bon recordatori de Rodoreda i Roig entrellaçades a Romanyà.

    ResponElimina
  2. Acabo de tenir el mateix llibre a les mans per fer una petitíssima entrada al facebook. El vaig llegir fa vint anys. Ara hi torno. Com també torno sovint a Rodoreda. Salutacions ben cordials!

    ResponElimina
  3. M'agrada molt aquest títol amb tres mots que comencen per "ro" com les roses del record.
    El "Digues que m'estimes..." és el llibre que més em va agradar de Roig perquè parlava d'ella i les seves reflexions i vivències amb una prosa clara, directa i sensible que anunciava úna veu més personal, signe de maduració.
    Per desgràcia la veu es va apagar.
    Un post molt bell, Mariàngela.

    ResponElimina
  4. Com m'agrada el teu joc de paraules, Teresa!

    Connectades virtualment i en el pensament, Núria!

    Ens plauen les al·literacions, Glòria! Serà onomatopeica aquesta? I, si ho és, què evoca?

    No sé si puja al cap, vpamies!

    ResponElimina
  5. Mariàngela: Com saps sento una gran atracció per la figura de Rodoreda i per la seva obra. Avui, en l'estat que em trobo, necessitava d'aquesta dosi de Romanyà que en la distància (des del Penedès)he rebut amb il·lusió i sensibilitat. Gràcies per les teves evocadores paraules. Per cert, Saps com es diu casa meva??? "El Senyal Llunyà"!!! I, per cert, gràcies per recomanar-me Demian, he pensat sovint en el teu encert amb aquesta recomanació.

    ResponElimina
  6. Gràcies per expressar els teus records i gràcies per les teves paraules afectuoses, Sòniadora! He vist una fotografia del teu Senyal Llunyà al facebook. S'hi deu estar molt bé en aquell refugi evocador del rodoredià de Romanyà! Per molts anys! Estic contenta que la dosi de Romanyà t'hagi estat útil. Tot va bé?

    ResponElimina