Riverside Drive (I)

La primera vegada que hi vaig entrar no em podia moure de les dues grans finestres sobre el parc, sobre el riu. No em podia creure aquell paisatge. Tenia un riu als peus, gran com un mar. A l’altra riba edificis alts i casetes, i verdor, d’un verd d’estampa britànica, que havia dit García Lorca, quan s’hi passejava. Més tard vaig aprendre que Riverside Drive era un enfilall d’estampes literàries.

Primera estampa. 

Hannah Arendt havia viscut al número 370, al pis dotzè. Hi havia arribat fugint del terror de la segona de les guerres de l’Europa del segle XX. Amb Heinrich Blöcher, en aquell apartament, hi havia trobat refugi, arrels, tot el que havia deixat enrere i havia perdut. I havia escrit cartes i més cartes, des d'aquell apartament banyat pel Hudson.

Segona estampa. 

Hannah Arendt hi va trobar compatriotes a Riverside Drive: Uwe Johnson, que vivia a uns pocs blocs de distància. S’escrivien. De literatura, de melangia, de les ciutats perdudes i de les ciutats mai trobades, com les de la frase de Proust, perquè el vertader lloc de la nostàlgia no és ni el país perdut ni el país que mai no es tindrà del tot: és el text que haurà d’explicar aquesta pèrdua.

L'ànima forta

Amb aquest títol que sembla sortit de l'oda II, 10 d'Horaci, ha aparegut la primera ressenya de la versió francesa de la novel·la de Maria Àngels Anglada, Le violon d'Auschwitz, que el 3 de juny serà a les llibreries de França, sota el segell Stock. Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. 

Potser serà la crítica francesa la que donarà l'empenta que li ha faltat a la novel·la per part d'un sector de la crítica catalana. Com a exemple, aquest paràgraf, que tradueixo del francès: "Amb una gran economia de mitjans, Maria Àngels Anglada oposa el duo dels botxins (el comandant i el metge) al del violinista i del lutier. Ofereix una obra més complexa del que sembla, rigorosament composta -com cal, en tractar-se de música."

En el document promocional de la novel·la s'inclou el quart capítol. 

L’oda II, 10 d’Horaci

Desenes de vegades l’he explicada a classe, i cada vegada, encara ara, em trasbalsa i torno a pensar que Horaci és un intèrpret dels déus. Em meravella la seva estructura i els mots ben escollits, em corprèn i em vivifica el que m’explica aquesta oda.

Rectius vives, Licini, neque altum

semper urgendo neque, dum procellas

cautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

La metàfora nàutica tot just anunciada en la primera estrofa amb aquesta “alta mar” del final del primer vers i aquesta “costa injusta” del quart vers, equidistants del “rectius” de l’inici, perquè és el terme mig més daurat que l’or, que apareixerà a la segona estrofa. Els extrems per excés i per defecte, les passions fora de mida o les inaccions ermes, defugibles per no deixar de gaudir de la vida.

Auream quisquis mediocritatem

diligit, tutus caret obsoleti

sordibus tecti, caret invidenda

sobrius aula.

Aquell que tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. Amunt i avall, avall i amunt ens porten les circumstàncies de la vida, naveguem dins closques de nou pels seus mars procel·losos.

Saepius ventis agitatur ingens

pinus et celsae graviore casu

decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

I és clar que el pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades cauen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Recordo un llamp un mes d’agost a Romanyà. Si la ment no hagués estat orba, que diria Melibeu, ja m’hauria adonat del que predeia aquell llamp.

Sperat infestis, metuit secundis

alteram sortem bene praeparatum

pectus. Informes hiemes reducit

Iuppiter, idem...

L’esperança i la por, que mai no ens deixen, i que el cor ben preparat sap situar al bon moment. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre, com el cel blau, tossut, després de les nuvolades.

summovet. Non, si male nunc, et olim

sic erit: quondam cithara tacentem

suscitat Musam neque semper arcum

tendit Apollo.

No sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Creació i destrucció: mans humanes capaces d’imaginar la bellesa de l’Afrodita de Rodes, “petita flor de marbre”, mans humanes capaces d’empènyer innocents “al forn encès a Auschwitz”.

Rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes vento nimium secundo

turgida vela.

Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no ens enganyin els vents massa favorables, que no ens paralitzi la por.

Ahir la vaig tornar a reviure i avui continuo pensant que Horaci la va fer per a mi l’oda II, 10, encara que no em digui Licini.

Els dos amors d'Edward Gibbon

A Lausanne va anar a raure el savi anglès Edward Gibbon. El seu pare, esverat perquè el jove Gibbon s’havia convertit al catolicisme a Oxford, el va enviar a Lausanne a casa d’un pastor calvinista per tal que el retornés al que creia el ver camí. I ho va aconseguir. Pavillard va donar la comunió a Gibbon mig any després de rebre’l a casa seva. També li va ensenyar grec. I Gibbon es va fer amic de Voltaire a Suïssa, perquè tot això passava a la segona meitat del segle XVIII. I es va enamorar de qui diuen que va ser el primer i gran amor de la seva vida. Ella, Suzanne Curchod, era filla precisament d’un pastor calvinista. I vivia a prop de Lausanne. Al cap de cinc anys, Gibbon retornà al seu país amb un gran projecte: demanar al seu pare que el deixés casar amb la bella Suzanne. Ah, si el pare hagués dit que sí! Però el pare Gibbon li ho va prohibir amb la duresa que només els pares poden exercir en aquest cas sobre els fills massa obedients. I Gibbon va obeir. Amb la seva decepció (i la seva abúlia o manca de caràcter) tot seguit va dedicar el seu temps a escriure no pas vertadera literatura, sinó un assaig sobre l’estudi de la literatura, que ja indicava que aquell noiet anglès podia produir grans coses. La més gran va ser producte del segon gran amor de la seva vida: Roma, és a dir la famosa Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà. No va pas ser, com alguns creien, per la glòria del poble romà que Gibbon no es va casar amb la bella Suzanne. No, no. Però encara sort. La bella Suzanne va aconseguir d’arribar a París i allà va conèixer el seu marit, aquell ginebrí Jacques Necker que va comprar el castell de Coppet. Perquè la bella Suzanne va ser la mare de l'escriptora Madame de Staël.

Gibbon va visitar els Necker a París, passats els anys. El convidaven a sopar, explicava per carta al seu amic lord Sheffield, i havent sopat ell, el poderós ministre, se n’anava a dormir i deixava sols els antics amants. Se’n queixava Gibbon amb aquests mots: “Quina seguretat tan impertinent de concedir a un antic enamorat una importància tan enormement ínfima!” Gibbon va haver de tornar a Lausanne per acabar el gran projecte de la seva vida. Es va sentir buit, quan ho va aconseguir, “La nit del 27 de juny de 1787, entre les onze i les dotze, vaig escriure les darreres línies de la darrera pàgina en un cenador del meu jardí. Després de dipositar la ploma, vaig fer uns quants volts per un berceau, nom que rep el camí cobert d’acàcies, que domina les vistes sobre el camp, el llac i les muntanyes. L’aire era tebi; el cel serè; l’argentada esfera de la lluna es reflectia en les aigües i la natura estava en silenci. No amagaré les meves primeres emocions d’alegria en recuperar la llibertat i, potser, assolir la fama. Però el meu orgull ben aviat es va veure humiliat i una sòbria melangia es va estendre pel meu esperit al mateix temps que la idea que acabava d’acomiadar-me per sempre d’un vell i agradable company i que, qualsevol que fóra el futur de la meva Història, l’existència de l’historiador ha de ser breu i precària.” Aquesta primavera fa 272 anys que Gibbon va néixer.

L'illa de davant

En tinc unes quantes de fixades a la memòria d’illes de davant. L’illa d’Ellis a la badia de Nova York des del restaurant xinès del sud de Manhattan, l’illa de Moorea a la Polinèsia francesa des del passeig de Papeete, l’illa de Formentera des del port d'Eivissa, les illes que clapegen l’Egeu des del Cap Súnion a la punta més meridional de l’Àtica, la petita Isola des de la platgeta del llac de Sils a l’Engadina...

He gaudit de la contemplació del sol que es ponia rere algunes d’aquestes illes, postes de sol tan o més carminades que les de Romanyà. Contemplar l’illa de davant és contemplar un paradís desconegut des del paradís retrobat, recordar l’illa de davant és retornar al paradís perdut. Amb les parpelles ben closes, volem creure que tornarà.

Alma Venus

Mare dels Enèades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d'éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d'animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teva arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat amb llum escampada. Tot seguit es manifesta l'aspecte primaveral del dia i oberta es redreça l'aura fecundant del favoni. En primer lloc, oh deessa, et presagien, a tu i la teva arribada, les aus de l'aire ferides al cor per la teva força. Després les feres, ramats que saltironen per les pastures ufanoses i que travessen nedant els ràpids rius: així, captius de la teva gentilesa, són desitjosos de seguir-te onsevulla que vagis a portar-los. Finalment, per les mars i les muntanyes i els rius engolidors, pels estatges plens de fulles de les aus i pels camps verdejants, inspirant a tots els pits l'amor suau, fas que amorosos propaguin llur espècie en els segles.

Lucreci, De rerum natura, trad. de Joaquim Balcells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1923.

Blocs i xarxes

Facebook per a ús personal o per a us professional? Blocs per a donar informacions o per a fer sortir el cuc d’escriure sense haver de passar pels diaris i revistes de paper? Immediatesa versus pòsit? 

El gremi dels professors de grec i llatí s’ha bolcat a la xarxa, des dels instituts d’ensenyament secundari especialment, per mantenir viva una comunicació estreta amb els seus estudiants, que responen amb entusiasme. Hi ha una quantitat infinita de blocs de gran qualitat que acosten el món clàssic als estudiants, que mostren la pervivència dels clàssics a la literatura, a les arts, a la cultura en general, però també a la vida quotidiana dels nostres dies, que ajuden a aprendre grec i llatí. Un exemple: el grup Chiron agrupa 242 blogs de tot l’estat.  

Tot el que serveix per a fer arribar la informació al màxim de gent possible, deu ser bo. És així que va aparèixer la impremta al segle XV, d’aquella dèria per la paideia dels humanistes que pretenien canviar el món a partir de l’educació, del renaixement del món clàssic. La democratització de la cultura és per principi bona. Els blocs i les xarxes hi ajuden. 

L'aranya (de Romanyà)

Peludes, rodones, allargades, petites, enormes, pigallades, marronoses, grisoses, ratllades, però sempre amb les seves potes allargassades i corbades, es passegen senyores del jardí i de les parets buides de la casa, penjades del sostre, amuntegades en els racons, amagades sota les xemeneies, enfilades en les branques més altes dels arbres, esfilagarsades en les heures, lligades d’una flor a una altra, però sempre a l’espera de trobar una bona víctima innocent per poder omplir la panxa. Aranyes que no mengen aranyons i tenen migranyes, el seu cap és excessivament petit per a suportar una panxa tan gran, depredadores astutes que esperen i esperen i saben que, tard o d’hora, alguna mosca o qualsevol insecte exquisit s’enganxarà les potes en la tela que han anat ordint hores i hores fins a esdevenir un teixit resistent, quasi invisible, i tremendament eficaç per a les seves intencions de caçadora incansable i de maneres refinades. No gosa, però, atacar directament les seves víctimes, en això és extraordinàriament primmirada, l’aranya, prefereix esperar-les amagada, però preparada, darrera d’algun obstacle que la faci passar desapercebuda per a donar confiança a les possibles víctimes, sap esperar i guanya quasi sempre, el premi s’ho val i no li calen pinces, ni agullons, ni urpes especials, la seva sola saliva es converteix en la seva màxima aliada, escup, escup i escup la seda de les seves xarxes mortals i, esgotada, s’asseu amb l’única finalitat d'aconseguir menjar. La seva vida no té cap altre al·licient, en té prou amb sobreviure i continuar teixint la seva arma mortífera, la seva tela, sense tornar-la a desfer de nit, com la Penèlope grega. Quina mena de mecanisme especial deuen tenir les seves vuit potes perquè ella no caigui mai en el parany que construeix per als altres?

El jardí respira humitat per tots cantons, desprèn una forta olor de terra mullada. Els arbres, moguts per un suau ventijol, destil·len encara gotes d’aigua dipositades damunt de les fulles, ara lluents i d’un verd intens. El cel ha desfet la nuvolada dehiscent i mostra una blavor esmorteïda. Les roques s’han empapat del líquid benefactor, i els líquens que les cobreixen mostren la seva ufana. Les teules han envermellit i regalimen gotims que fan clots a l’herbei atapeït de trèvol, ben arrenglerats. Els cargols passegen la seva closca polida i tornen a deixar el seu rastre llefiscós. Els ocells de nou fan sentir el seu cant i s’espolsen el plugim de les ales. L’aranya sent el pes de les gotes d'aigua sobre els fils de seda de la seva xarxa molla i incapaç de sostenir més pes, s’enfila pels camins delicats i refà el teixit tot xuclant l’excés d'aigua del seu laberint pentagonal. Ni una víctima no s’ha deixat atrapar en el parany remullat i lacerat per la força de l’aigua que ha caigut. Caldrà molt de temps per a refer els estralls de la pluja, però ella, l’aranya, es pren tot el temps del món; té tot el temps del món, si un animalot més gran que ella no gosa arrencar d’una estrebada la seva feina. Un conillet orella-llarg travessa d’una correguda l’espai de jardí entre les pedres cobertes d’heura i el suro de tres branques, aquell en el qual l’aranya treballava plàcidament i segura en la reconstrucció del seu estri sedós. El conillet amb la pota esquerra de davant es frega l’orella punxeguda, una serpentina quasi transparent li pessigollejava el cap, d’un mos es menja alguna cosa que es treu amb la pota i se li enganxa entre les dents una espècie de teranyina malgirbada.

Maria Àngels Anglada

“Res del món no és estrany a la poesia; dic del món i no només de la persona humana, encara que l'aprofundiment humà sempre és un dels camins més importants de la lírica. La poesia canta, celebra, és la veu de la vida, gratuïta com ella mateixa però com ella necessària, lligada en el seu naixement a la veu de les fonts, d’on sorgeixen les gregues muses. Però és també exploració de la nit de dolor que sovint angoixa els homes; o veu del plaer del seu cos, o elegia d'una enyorança, o clam d'admiració pautat davant tot allò que els sentits ens aboquen perquè ho garbellem amb la claror d'una llengua vella i nova.”

Aquestes paraules van ser dites per l’escriptora Maria Àngels Anglada en el discurs que va pronunciar a la Festa de la poesia de Figueres, el dia 21 de març de 1987. 

El dia de Sant Jordi de 1999, Maria Àngels Anglada va morir a la seva casa de Figueres, als 69 anys. Avui fa 10 anys.

Micenes i el mar

Micenes antiga, ciclòpia, circular. A Micenes la basarda, les veus fondes, el crim. A Micenes l’or, la pedra, les tombes. Micenes es confon amb el paisatge que l’envolta: turons de poca alçada, oliveredes, roquissars de pedra foscant. El cel també és fosc, quan arribem a Micenes. Em fa un salt el cor quan distingeixo la ciutadella piramidal quasi confosa enmig d’altres turons, després de planes i fruiters i vinyes arrenglerades. Abans de visitar el lloc arqueològic ens aturem a dinar en un d’aquells rònecs restaurants del carrer principal de la Micenes d’avui. Dues cases més amunt d’un altre restaurant situat a la que havia estat la casa del ric comerciant alemany Schliemann, convertit en arqueòleg per vocació i descobridor d’alguns dels llocs arqueològics més importants de la Grècia clàssica, entre els quals la mateixa ciutadella de Micenes.

Pugem pel camí empedrat cap a la porta dels lleons, per entrar a la ciutadella micènica. El sol s’ha enfosquit a Micenes aquest dia de setembre i les restes d’aquella antiga civilització, que ens porta el record viu de la guerra de Troia, esdevenen funestes com la seva història. Ens enfilem cap al punt més alt, el palau dels Àtrides, caminem en cercles per accedir al cimal. De cop em sorprèn un vell record amagat, perdut entre els tresors oblidats: des de dalt de la ciutadella es veu el mar. I refaig el camí enrere en la meva ment. Hi retrobo el record molt lluny, als anys immediatament posteriors al primer viatge. Després, el record del mar se’m va fondre. De seguida se’m presenta clar el moment en què va passar. En un d’aquells excursus que, per associació d’idees i d’imatges, faig sovint a classe, evocava la ciutadella de Micenes i el mar que es veu des del seu cim, com a Delfos. Em vaig aturar. Se’m va fer inversemblant. “No pot ser veritat que tant d’un lloc com de l’altre, a tanta distància de la costa i a tan poca alçada, es pugui veure el mar, ho he idealitzat amb el temps, és només des de Delfos que es veu”, em vaig dir. Així és que vaig esborrar el mar de la meva visió micènica i no en vaig parlar mai més, quan evocava a classe els murs del palau d’Agamèmnon, la dissortada sort d’Ifigènia, la fúria de Clitemnestra i el parricidi d’Electra, i se’m va fixar la imatge antiquíssima d’una Irene Papas-Electra fosca, vestida completament de negre, passejant el pes del seu crim, del seu dolor, del seu càstig, en un dia ventós i fosc com la mort, en una pel·lícula en blanc i negre que vaig veure de nena a la sala de cinema del Casino del meu poble, quan encara no sabia que els déus em convidarien a seure a la seva taula. Ara retrobava aquell mar al fons de l’horitzó, al fons de la meva pupil·la, i és que de veres sempre havia estat al fons del meu cor.

Mercè Rodoreda

Avui fa 26 anys que va morir Mercè Rodoreda a la Clínica Muñoz de Girona i va ser enterrada a Romanyà de la Selva, al petit cementiri "prop del cel i mirant al mar". No sé si la tramuntana haurà malmenat les flors, no he pujat a Romanyà.

De la Barcelona dels primers anys de Rodoreda em quedo amb la seva voluntat d'escriure i el jardí del casal familiar amb el monument a Verdaguer; del París del primer exili em quedo amb els jardins de Luxembourg i les estàtues de les reines de França, amb els dits trencats; de la Ginebra de la plenitud literària em quedo amb La perle du Lac i els vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga i els ulls de la dama del Léman; del Romanyà de la Selva del final de la seva vida em quedo amb el "recer celest", El Senyal Vell, i aquell text de Quanta, quanta guerra, "Tu ¿què hi tens, a dintre? Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d'on bufa el vent."

Diumenge de Pasqua

“És el final de les vacances. La Setmana Santa se'n va. Però amb les parpelles ben closes pensem intensament en ella i sabem que tornarà, la mateixa, amb els seus dies alegres i tristos, i sempre diferent, cada any més diferent. 

“Jesús ha ressuscitat; el seu sepulcre és buit; ha tornat al cel a la dreta del Pare. 

“A la taula de Pasqua els canelons, el rostit, el xampany i la mona amb els ous de xocolata ja són a punt. 

“Però també són a punt les paraules de l'adéu i les promeses, i amb elles els dies nous de l'espera i de l'esperança, d'il·lusions que s'aniran arrelant i de projectes que s'afermaran amb el temps. Aquella vella Setmana Santa havia estat acompanyada del descobriment de sentiment ignorats i desconeguts encara, de vivències noves i del despertar dels sentits.” 

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

Divendres Sant

Encara un fragment d'aquell meu article del diari El Punt del 9 d'abril de 1985, barreja de setmanes santes, que conflueixen en la de 1967, a Llagostera.

“Comença a fugir de les nostres mans una altra Setmana Santa. Ja es pressent el retorn a les classes. Jesús és conduït davant Ponç Pilats, és assotat, és coronat d'espines i condemnat a mort. Amb la creu sobre les seves espatlles puja al mont Calvari on és crucificat entre dos lladres. Els solemnes oficis de la tarda ens recorden la Passió i Mort de Jesús. 

“També a la nit, la processó. Davant de tot els estaferms, el centurió dalt del cavall, els trompeters, els timbalers i els soldats amb les llances sonores i compassades. A banda i banda de carrer, les dones i noies amb ciris encesos, algunes descalces. Després, el homes amb les teies que degoten cera fosa contínuament. Enmig, les vestes negres i encaputxades, amb els símbols de la Passió, el gall, els daus, els claus, el martell, la corona d'espines; la imatge vestida de negre i de tristor de la Mare de Déu dels Dolors portada a les espatlles per un grup de dones endolades. La processó serpenteja pels carrers del poble acompanyada de cants planyívols. 

“Un missal compartit, unes mirades, uns contactes furtius i un intercanvi d'objectes que esdevindran talismans adorats.” 

Dijous Sant

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

“És mitja festa i alhora dia de dol. S'ornamenten els Monuments al Santíssim amb testos, rams de flors i amb les palmes i palmons que hauran d'esperar uns dies més per ser penjats als balcons. 

“A la missa de la tarda es realitza la cerimònia del lavatori dels peus en record del Sant Sopar. Jesús, al vespre es dirigí a l'hort de Getsemaní on va pregar llargament mentre els seus deixebles, cansats de vetllar, dormien sense adonar-se dels sofriments del seu mestre. Després de la Missa, s'inicia la processó al Monument, ja preparat. L'encens que vessa el sacerdot i l'himne Pange lingua són imatges fixes evocadores de la tarda del dijous sant. 

“Comencen les visites als monuments. Al de l'església parroquial cremen llumets d'oli i arreu hi ha ciris encesos, que desprenen un agradable perfum de cera, i que deixen l'església mig a la penombra i plena d'ombres suggerents. Les monges tenen cura del monument de la capella de l'hospital, senzill i al mateix temps solemne. El monument de la capella del cementiri és el més sol i el més acompanyat alhora. 

“A la tarda del dijous sant, els carrers són silenciosos i tristos, és com si fossin revestits d'un tel que els torna menys definits, amb una estranya llum difusa i amb el vent de Quaresma tot ensenyorit-se dels espais buits. Les emissores de ràdio no emeten res més que música clàssica, però l'agulla d'un tocadiscos reprodueix les notes llangoroses i embolcalladores d'una samba càlida.” 

Dimarts Sant

“Fa un dia esplèndid. El cirerer florit ens ofereix un aspecte magnífic, les seves flors blanques i atapeïdes amaguen quasi completament el color de les branques de l'arbre, tan llises i tendres. El jardí comença a perdre els colors de l'hivern i es vesteix amb la primavera nova. 

“Jesús al temple llança anatemes contra els fariseus i els doctors de la llei. Al capvespre, puja al mont de les Oliveres i profetitza als seus deixebles la ruïna de Jerusalem, la fi del món i el seu retorn com a jutge suprem. 

“La farina, el llevat, la mantega, el sucre, tot ja és preparat per cuinar els exquisits bunyols. La seva olor anisada, el seu gust dolcet i la flaire de l'oli quan es couen, són records sensitius ben lligats a la Setmana Santa. 

“L'aire és ple del brunziment de les abelles, de la fortor de la terra renovada, de la blanor de les flors dels arbres i de la sentor oliosa dels bunyols. 

“Una estona al jardí i després una llarga passejada pels afores: l'estació del carrilet amb uns vagons i una màquina aturats ja per sempre més en una via morta, la riera plena de joncs i vorejada de pollancres, la passera de ferro ennegrida i rovellada pels anys. Les vacances continuen i neixen noves sensacions. Aquella «Moonlight serenade» i aquell «Attends ou va-t-en» giraven en el tocadiscos. Les paraules començaven a fer-se sentiments i els sentiments esdevenien gestos.”

Continuació de l'article de la meva secció El fil d’Ariadna, “Una vella Setmana Santa”, publicat al diari El Punt el dimarts 9 d’abril de 1985. 

Diumenge de Rams

“S'han acabat les classes, el llibres són desats fins d'aquí a vuit dies. Una setmana per endavant plena d'il·lusions, oberta a la novetat i a tot allò que d'extraordinari o meravellós ens vulgui donar la vida. Per la finestra oberta entra l'aire ja una mica més tebi de la primavera estrenada de nou. 

“Tot és a punt. El vestit de mig temps, la rebeca o l'abric d'estiu, les sabates noves, la palma o el palmó, guarnits amb rosaris de sucre i amb tota mena de figuretes ensucrades de color rosa o blanc per als més petits, i les branques de llorer per al més grans. 

“Ja repiquen les campanes de l'església. La plaça és plena de gom a gom. El fotògraf no es cansa de retratar els nens i nenes amb els seus vestits trets de la capsa i amb les cares emmorriades per haver de sostenir, drets, els palmons i les palmes i per haver de romandre quiets, a ple sol, davant un senyor que no coneixen, i que s'ha entestat a fer-los riure i que, a més, es cobreix el rostre amb un aparell negre i estrany, mentre les mares els arreglen el coll de la camisa o la vora del vestit, els allisen els cabells amb les mans i s'obstinen a fer-los mirar vers aquell senyor que tenen davant. 

“El sacerdot ja baixa les escales acompanyat d'uns escolanets, més enjogassats que pietosos. Les palmes s'aixequen tot recordant l'entrada de Jesús, dalt d'un ruc, a la ciutat de Jerusalem, un Jesús triomfant, aclamat com a Mesies i com a rei. L'olor de l'encens s'escampa per tota la plaça i el seu fum s'enlaira i es perd en l'infinit. 

“La benedicció s'ha acabat i la missa del Ram també. Padrins i fillols s'acumulen davant les portes de les pastisseries. Els més eixerits i matiners ja en surten, refets, amb els tortells a la mà. 

“És la tarda del dia del Ram. Al tocadiscos, les cançons de moda ja fa estona que es van escoltant. Alguns ballen, d'altres, asseguts, planegen les activitats d'una setmana que es presenta prou seductora. La nit de llargues ombres blavoses cobreix amb el seu mantell estelat i amb els seus dits argentats unes flametes que s'han encès aquell dia i uns somnis que s'han començat a forjar.” 

Aquest text forma part de l'article “Una vella Setmana Santa”, que vaig publicar al diari El Punt, el dimarts 9 d’abril de 1985, dins de la meva secció El fil d’Ariadna. Ha retornat avui, tossut, el record de totes les velles setmanes santes evocades aquí.

Nugae

A classe de llatí, a la universitat, hem traduït alguns poemes de Catul, com cada any des de ja en fa molts. He tornat a explicar el significat del mot "nugae", amb el qual Catul anomena el seu recull de poemes: foteses, no-res, bagatel·les, diuen els diccionaris. L'he acabat identificant amb foteses. El 27 de març de 1986, en aquella meva secció "El fil d'Ariadna" del diari El Punt, l'article portava aquest títol "De somnis i altres foteses". L'article de l'altra meva secció "Notes al marge", de finals de març de 1988 es titulava "Sentits i sentiments".  I la nota al marge del 28 de març, que incloïa l'article, també parlava de somnis. Deu ser que a l'inici de la primavera és més fàcil somniar? Em cito aquest paràgraf de fa 23 anys:  "Diuen que tots somniem i que, si més no, ho fem sempre que dormim, però que quan ens despertem la major part de les ocasions no recordem allò que hem somniat. També diuen que somniar és bo, però sembla que hi ha èpoques de l'any que són favorables als malsons; això, almenys, es desprèn d'un passatge de l'historiador llatí Suetoni, en el qual ens explica que l'emperador August 'durant la primavera tenia una munió de malsons esgarrifosos, fútils i quimèrics, però durant la resta de l'any els tenia més espaiats i menys fútils'."

Innocents

Aquest divendres i dissabte 13 i 14 de març, hem commemorat els 10 anys de la mort de l'escriptora Maria Àngels Anglada a Barcelona, en el marc de les III Jornades de Clàssiques organitzades pel Col·legi de Doctors i Llicenciats. Ho hem fet amb un homenatge doble, primer una taula rodona amb la presència i les paraules de Dolors Condom, Sam Abrams, Carles Miralles i jo mateixa, després una lectura de textos d'Anglada per part de professors i estudiants de secundària. Anglada va deixar la seva veu a tots aquells que han patit i pateixen opressió, als jueus d'Auschwitz, als infants del Vietnam, als armenis, als bosnians, a tots els perseguits injustament.

El vent

Aquesta nit escolto el vent

on xiula el crit de tots els homes

que ja han mudat la pell d'infant

i ara no poden riure en somnis.

Quin fred -em dic- quan sento el Temps

apilar anuncis de flors tendres,

cremar en focs tebis de tardor

un parpalleig de primavera.

De Columnes d'hores