El Senyal Vell, sempre

La vam viure 30 anys, de fet i intensament. Avui fa 4 anys la vam vendre. El Senyal Vell, la casa rodorediana de Romanyà de la Selva. Ara la podem reviure en la ment. Vaig explicar el final aquí: Asteroide Rodoreda.  

Sobre Àurea de Sarrà

No sé si em va fascinar primer el seu nom, o que dansés a Eleusis representant Demèter, o que rebés una condecoració a Grècia al mateix temps que el poeta Kavafis, o que Clarà la dibuixés, com dibuixà Isadora Duncan. Sobre Àurea de Sarrà he publicat els treballs que apareixen a continuació (alguns es poden llegir a la xarxa), i n’he fet conferències, però a l’ordinador hi tinc molts escrits inèdits, encara. En aquest bloc de notes, també hi trobareu algunes entrades que li he dedicat.

“Àurea de Sarrà la dansarina del món clàssic”, L’escletxa, 1 (1996), pp. 19-20.

“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59. 

“Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols”, El Carrilet, 90, Desembre 1997, pp. 28-29.

“La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà”, Revista de Girona, 186 (1998), pp. 97-106.  

“Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà”, Revista de Girona, 193 (1999), pp. 43-45.   

“Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego”, dins Literatura iberoamericana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (edd.),  Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València 1999, pp. 465-471.

“Clarà i la dansa”, dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931, Fundació Caixa de Sabadell 2000, pp. 39-46.

“Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pp. 30-61. 

“Àurea de Sarrà”, dins La fascinació per Grècia. Catàleg, Museu d'Art, Girona 2009, pp. 222-224.

“Àurea de Sarrà, una bailarina desconocida”, Alenarte Revista, núm. 69, febrero 2011.

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

Fer 9 anys

Aquest meu blog i jo celebrem 9 anys de coneixença, tal dia com avui 30 de gener.  L’any 2009 és molt lluny i d’aleshores ençà els canvis han anat envaint els meus dies. I els d’aquest blog, és clar. El blog ha passat per diverses etapes, més o menys prolífiques. Ara, i des de fa un parell d’anys, em comunico més a través d’altres xarxes, Facebook, Twitter, Instagram. També amb fotografies, com aquí, però amb textos encara més breus. De fet, faig el post per a Instagram i d’allà el comparteixo a les altres xarxes. Tot és molt més immediat.

Es veu que el mes de gener m’és propici i productiu. El passat dia 21 vaig iniciar una sèrie, que encara dura: “Una paraula cada dia”. Trio un mot força a l’atzar, n’esmento l’etimologia i ho amaneixo amb connexions que la paraula em suggereix. Vet aquí que han estat protagonistes d’aquesta secció els mots següents: heura, sempre, abella, camèlia, cel, desfici, holocaust, rosa, dilluns, moix. No sé cap on anirem les paraules i jo. De moment ho he explicat aquí per a recordar els 9 anys i deixar-ne constància.

L’any 2009 va ser un any molt newyorker. Per això il·lustro el text amb aquesta fotografia d’una tarda d’agost d’aquell any.

Tot de cop, la meva mare

Tot de cop, sense motiu aparent, penso en la meva mare. M’ha passat, aquest vespre. Es fa present més sovint, amb aquestes llambregades, quan s’acosta el 6 de gener. Farà vuit anys dissabte, el dia de Reis, que va morir.

Lectora infinita, crítica lúcida, va escriure poemes al llarg de tota la vida. Els guardava en un calaix. Per això, quan el seu net i jo els vam recollir en un petit volum, el vam titular Al calaix. Li vam oferir, per sorpresa, una edició de 10 exemplars. Els va anar regalant a familiars i amics, escollits. El que es va quedar per a ella el va tocar, mirar i llegir molt sovint. Li va agradar de tenir els seus poemes ben nets i endreçats en aquella edició delicada que el seu net va crear.

Les darreres imatges en vida, dolces imatges, que tinc d’aquell dia 6 de gener de l’any 2010: jo li llegia els seus poemes, ella els anava dient de memòria, rere la mascareta. Fins que la seva mà em va dir prou, amb aquell gest tan seu.

Em va voler passar la seva força. Com li ho agraeixo. I que m’acompanyi.

Bon Nadal, amics

“Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel.”

Mercè Rodoreda

Però no ens deixem xuclar per la nostàlgia.

Amb aquesta fotografia de les Valls d’Aguilar feta a començaments de tardor i amb el sol de biaix, us desitjo unes bones festes i un 2018 favorable a les nostres aspiracions.

L'illa dels somnis

Pensava en “L’illa dels morts” d’Arnold Böcklin, ahir, quan vaig fer aquesta fotografia de Porqueres. No hi he posat cap filtre.

Vmbrae

Etiam capillus unus habet umbram suam. 
La meva ombra i jo. I la de la font.

Estació Aurora

L’estació del tren d’alta velocitat, dit altrament AVE, de Girona, avui és i demà serà notícia de portada en els mitjans i les xarxes. Impressiona veure, des de primera hora del matí, les vies plenes de ciutadans que, pacíficament, demanen llibertat per a la meitat del govern de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, empresonats injustament. I en defensa de la República.

En una de les seves columnes titulada “Estació Aurora”, publicada el dilluns 7 d’abril de l’any 2008, Narcís-Jordi Aragó deia: “L’estació de Girona –si és que el tren hi arriba algun dia- s’hauria de dir Aurora”, en homenatge a Aurora Bertrana. I ho argumentava perquè Aurora va passar la infantesa a prop de l’estació del tren i “cada dia anava a passejar amb l’avi i la tieta fins al pas a nivell contigu a l’estació, i quan hi arribava no se’n volia moure.” Prou que en va parlar del tren i de l’estació en les seves Memòries! 

Aquest any que celebrem que fa 125 anys que Aurora va néixer, essent com va ser una dona lluitadora i compromesa amb el seu temps i amb Catalunya, essent el seu nom sinònim de naixement, podríem fer cas a l’Aragó i batejar l’estació de Girona amb aquesta metàfora de nous temps i nous horitzons: “Estació Aurora”.                                                                                                                                                                                                  He pres la fotografia que il·lustra aquest text del timeline de CatInfo Girona a Twitter.

El destí de les cartes

He escrit i rebut centenars de cartes, potser per això m’atrauen tant els epistolaris, sobretot els dels escriptors. I, darrerament, tinc feina, perquè se’n publiquen, i de bons. El darrer, encara amb olor de nou, les Cartes a Mahalta, la part conservada de la correspondència que van mantenir, d’una habitació a l’altra, el poeta Màrius Torres i Mercè Figueras, amb 80 cartes d’ell i 30 d’ella, escrites entre 1935 i 1942, mentre tots dos vivien la tubercolosi i l’amor al sanatori de Puig d’Olena.

No fa ni mig any, van aparèixer les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) de Mercè Rodoreda. Un recull de les cartes rodoredianes conservades i destinades a amics, familiars i al seu amor Joan Prat, o Armand Obiols, com preferiu. Per gaudir del diàleg complet hem de tenir uns quants llibres més a les mans, com és ara les Cartes a Mercè Rodoreda d’Armand Obiols, ja publicat l’any 2010. Les que s’havien intercanviat Rodoreda i el poeta Josep Carner ja es podien llegir, totes juntes, des de l’any 2002. Com també les creuades, i conservades, entre Rodoreda i Anna Murià publicades l’any 1985.

Hi ha qui edita epistolaris com si es tractés de monòlegs, totes les cartes d’un autor i prou, sense les respostes. Fet i fet, però, escriure una carta vol dir establir un diàleg amb un interlocutor absent, una conversa pensada i escrita.

El destí de les cartes. Primer, un destinatari. Després, l’oblit, la desaparició, el calaix, o la publicació per a gaudi dels enamorats dels epistolaris. Com les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales, quasi, quasi una novel·la a quatre mans.

No us sabria dir quins íntims pensaments m’han fet il·lustrar el text amb aquest aparador de París, que vaig fotografiar el mes de setembre de l’any 2015.

Quan els morts parlen

Tenia una capsa plena de fotografies emmarcades, a les golfes. Va decidir fer neteja i va pensar que ja era arribada l’hora de llençar els marcs i guardar les fotografies, soles, que ocupaven menys espai. 

Abans d’acabar en aquella caixa, a les golfes de casa seva, les fotografies estaven exposades al menjador, i a la sala, i al dormitori, i al passadís, de la casa familiar en la qual es va quedar a viure el seu primer marit, després del divorci. Les havia emmarcat ell. Les va trobar, uns anys després, quan ell va morir i ella va tornar a la casa. Ell havia triat de viure envoltat de fotos sense ella, però amb els fills, va pensar. Se les va emportar totes.

El dia de la neteja de les golfes de casa seva, decidida, va obrir el primer marc i quan va treure la fotografia, li va caure a terra una altra fotografia. El mateix va passar amb el segon marc, i després amb el tercer, i amb un altre, i un altre. Darrere de cada fotografia d’ell amb els fills, hi havia una fotografia d’ella tota sola, amagada. 

La fotografia de fotografies que il·lustra aquest text la vaig fer al Gran Café Tortoni, a Buenos Aires, el mes de desembre de 2016.

La metamorfosi de les edats

A la seva Art poètica, compendi de vida i de literatura, Horaci deixà descrites les quatre edats de la persona. El nen, el jove, l’adult, el vell. Una edat més que en el quadre de Klimt, de 1905, que il·lustra aquest post. 

El nen, diu Horaci, trepitja amb peu segur, juga amb els seus iguals, s’enfada i es desenfada sense motiu, i canvia en hores. 

El jove, al seu torn, gaudeix dels cavalls i dels gossos i de l’herbei del Camp de Mart, és com de cera per ser vinclat cap al vici, és aspre amb qui l’aconsella, tardà proveïdor de les coses útils, pròdig amb el diner, orgullós i apassionat, i ràpid a deixar allò que estima.

L’edat i l’ànim adult cerca diners i amistats, està al servei de l’honor, es guarda de fer allò que després s’esforçarà a canviar.

Moltes coses incòmodes envolten el vell, acaba Horaci, ja sigui perquè cerca i s’absté o tem d’utilitzar allò que ha trobat, ja sigui perquè administra tímidament i gèlida totes les coses, és temporitzador, llarg d’esperança, inactiu i àvid de futur, difícil, es queixa, lloa el temps passat, és crític i censor dels més joves.  

Els anys que van arribant porten moltes coses plaents, que s’emporten els anys que s’allunyen, conclou Horaci.

És l’única metamorfosi comuna a tots aquells que ens nodrim de menges de la terra, aquesta de les edats. 

D’altres en volen més, al llarg de les edats de la seva vida.

Dia de l'espígol

Com que avui és el dia de l’espígol, segons el calendari republicà, recordo aquest vestit d’espígol newyorker que em vaig posar el mes de maig de l’any 2015.

Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 

Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 

Meló de carn. Meló de la mala cara. 

Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 

Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 

Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 

He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.