Enamorament per repetició

Aquell dia ella badava pels aparadors d’una gran avinguda d’una gran ciutat. Va veure el rostre d’ell reflectit davant d’un vestit de strass sense mànigues. Li va semblar reconèixer aquell que ocupava el seu cor des de feia anys. Es va girar de cop sobtat. I gairebé va xocar de cara amb l’home repetit. Li va semblar que s’enamorava repentinament. I així van passar uns mesos. Ella veia l’antic amor en l’abraçada dels braços que l’envoltaven. Una nit, però, es va despertar inquieta i es va preguntar què feia al seu costat aquella màscara ridícula. 

La màscara de la fotografia la vam comprar a Atenes el mes de setembre de l’any 2000, des d’aleshores conviu amb l’heura enfiladissa en una paret del jardí de Llagostera.

De la utilitat de la poesia

Quan Horaci va dictaminar que els poetes han de plaure i ser útils, a la seva Art poètica, a finals del segle I abans de Crist, anys abans ja s’havia posat de manifest la utilitat de la poesia a la vida pràctica. Ho havia fet Ciceró en aconseguir de salvar el poeta Àrquias de l’acusació d’haver obtingut la ciutadania romana de manera il·legal. El seu excel·lent (com tots els seus) discurs Defensa d’Àrquias, és també una vehement defensa avant la lettre de la utilitat de la poesia i de les lletres en general. Si ell mateix, argumentava Ciceró, no hagués cultivat cada dia el seu esperit amb la lectura de la poesia, no hauria pogut excel·lir en el fòrum. Si Àrquias, concloïa, no tingués la ciutadania romana, se li hauria hagut de donar immediatament, perquè Roma no podia no tenir un ciutadà de la seva qualitat. Ciceró va guanyar la causa, però dissortadament no ens ha estat concedit de conèixer l’obra poètica d’Àrquias. Tanmateix, si va servir a Ciceró, ja va ser útil. 

Vaig fotografiar el fòrum romà que il·lustra el post d’avui, amb el sol de biaix, a començaments de novembre de 2009.

Sempre llegeix

No és la platja, ni és una escena de Mort a Venècia, però hi podrien fer pensar el quadre i la noia del vestit roig del quadre. Té la mà al cap ella, damunt del capell roig, ocupa dues cadires, i el llibre es veu i no es veu. Coll, canell i turmell descoberts. Més atractiva ella, vestida de roig, que qualsevol de les altres quatre dones del quadre. Sedueix més ella pel que amaga sota la roba roja vaporosa. I perquè llegeix, vora l’aigua, i no es banya. “Jo sempre llegeixo o penso en la lectura”, que repeteix i repeteix la noia del vestit roig de la piscina. I mentrestant la vida que passa al seu voltant. Però ella llegeix.

Girl in a red dress reading by a swimming pool, 1887 (oil on canvas), Lavery, Sir John (1856-1941) / Private Collection / Photo © Christie’s Images / The Bridgeman Art Library.

Rates de biblioteca

Llegeixo un article en una revista d’estudis clàssics sobre el color dels lliris que Anquises, el pare d’Eneas, demana per honorar el malaurat Marcel, fill de la germana d’August mort als 19 anys, quasi al final del llibre sisè de l’Eneida de Virgili. Hi ha qui defensa la vermellor dels aitals lliris, hi ha qui es decanta per la blancor. Sigui com sigui, el passatge ha generat molta literatura filològica, al llarg dels segles. I encara el plet no s’ha resolt, és clar.

Llegeixo el poema que, cada dijous, m’envia per correu electrònic una llibreria antiquària. Aquesta setmana el poema era de Denise Levertov, “Amenaça”. Em fa pensar en una oda d’Horaci, pel pi alt protagonista del poema. El pi de Levertov, venerable i bell, amic, pot esdevenir un perill si el vent fort el sacseja. Així en la mateixa bellesa hi nia la por que caigui el pi alt damunt de la teva casa, damunt teu, damunt de la fragilitat de la rutina de tenir de veí un alt pi.

Aturo els meus ulls al jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu descrit a Primera història d'Esther, “el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil”. Es veu que la palmera gànguil va ser malmesa per una ventada molt forta. Devia ser massa alta, com el pi de Levertov i el d’Horaci. I és que més amunt pujaràs, més dura serà la caiguda.

El quadre que il·lustra el post d’avui el vaig veure, també aquesta setmana, a la portada d’una revista nord-americana d’història. El va pintar entorn de 1850 Carl Spitzweg (1808-1885) i el va titular The Bookworm. Walter Benjamin el va mencionar en el seu assaig “Unpacking my Library: A Talk about Book Collecting”. Ara, el quadre i el text de Benjamin són utilitzats també per William Cronon en el seu article “Recollecting My Library... and My Self”. Vet aquí.

Temps de mimoses

Sobretot avui, 4 de febrer, és temps de mimoses en aquest bloc. La del ram de la fotografia floreix barcelonina i s’hostatja al meu despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, on la vaig fotografiar el primer dia d’aquest mes de febrer, el mes de les mimoses. I, com que diu que Chopin era sensitiu com una mimosa sensilis i per això necessitava atmosferes tèbies com la de Valldemossa, barrejarem els records i escoltarem aquest preludi de Chopin.

Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.