El cant de la Sibil·la

Era l’any 1981. Commemoràvem el bimil·lenari de la mort de Virgili amb un Simposi, el VIè, de la Secció Catalana de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics. Vam celebrar la cloenda a la Capella Reial de Santa Àgata de Barcelona. Com solia, Miquel Dolç ens va oferir una brillant conferència amb aquest títol, “Actualitat d’un mite virgilià”. Avui, aquest mite té més actualitat que mai. Perquè el mite que va explanar Dolç era el del Cant de la Sibil·la. I avui és notícia, perquè ha estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. Després de la conferència de Dolç, Maria del Mar Bonet ens va cantar el Cant de la Sibil·la. Em plau de recordar, avui, la sensibilitat virgiliana de Dolç i la peça que enfonsa les seves arrels en l’autor llatí. 

Extrec aquest fragment del treball de Dolç, que es pot llegir sencer a la xarxa: “la cerimònia extralitúrgica del Cant de la Sibil·la en les seves múltiples variants de la llengua vulgar tenia lloc, la nit de Nadal, a partir almenys de la segona meitat del segle XVI a gairebé totes les catedrals catalanes: l’Alguer (1503), Tarragona (1533), València (1533), Urgell (1548), Girona (1550), Vic (1568), Barcelona (1569), Mallorca (1572). Aquest costum, el trobem també prou estès a Castella (Toledo, Lleó), a Braga, a Provença i a Itàlia.” 

A la fotografia es pot veure la Sibil·la de Cumes virgiliana que Michelangelo va pintar al sostre de la Capella Sixtina, al costat dels profetes cristians.

Cicirrus

Quan explico als meus estudiants quina sembla que devia ser la pronúncia clàssica del llatí, els poso exemples d’al·literacions onomatopeiques, un dels recursos que ens permet d’arribar a endevinar-ho. Ja em creuen quan els dic que el nom de Ciceró, quan era transcrit al grec, resultava una cosa així com “Kíkero”. Però s’acaben de convèncer quan els poso l’exemple d’una sàtira d’Horaci, en la qual vol ridiculitzar un gladiador. El nom que Horaci posa al gladiador és el nom parlant Cicirrus. Si pronunciem aquest mot amb fonètica catalana o italiana, no ens adonarem pas de la intenció horaciana. Però, si el pronunciem a la clàssica, és a dir “Kikirris”, aleshores veurem que Horaci ens volia fer adonar que aquell gladiador era un fanfarró, perquè baladrejava com un gall en una cort de gallines.

A la fotografia, una figura femenina amb un gall, que vam comprar a la Provença, ja fa uns quants anys.

Eurídice

Eurídice feia nosa a Orfeu, a l’art total del primer poeta del món antic, segons la lectura que en fa Salvador Espriu: “No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art”, diu a l’inici de la prosa que va dedicar a Orfeu en el seu Les roques i el mar, el blau. El mateix dia de les seves noces, els fats van voler que Eurídice morís. Amb el seu cant, Orfeu va aconseguir d’emportar-se Eurídice dels Inferns. Una sola condició li havien posat a Orfeu: que no girés el cap per mirar si el seguia. Espriu posa aquests pensaments en la ment d’Orfeu, mentre fan el camí cap a la claror: “Quin aspecte tindrà? La seva bellesa em complaurà com abans? Una dona que ha passat per la lliçó subtilitzadora de la mort no agostarà o malmetrà l’extrema perfecció del meu art?” Orfeu es va girar i Eurídice va desaparèixer per sempre. 

Vaig fotografiar aquesta peça de marbre al Museu Nacional de Beirut, el mes d’agost passat.

El bisbe Margarit a la Fontana d’Or

Recordem aquests dies que fa just quatre anys, el dia 10 de novembre de l’any 2006, els investigadors del grup Studia humanitatis de la Universitat de Girona inauguràvem, a la Fontana d’Or de Girona, l’exposició “El bisbe Margarit i la seva època”, en el marc del que vam anomenar “La tardor Margaritiana”, dins del projecte de recerca I+D “La dimensió europea de la literatura llatina humanística de la Corona d’Aragó”, finançat pel Ministerio de Educación y Ciencia. 

A la Sala Romànica i a les sales d’exposició del primer pis de la Fontana d’Or, vam reunir una sèrie d’obres precioses procedents de llocs diversos: el frontal d’altar en el qual es pot veure la imatge del bisbe i una escultura del sepulcre del seu oncle Bernat de Pau del Museu de la Catedral de Girona, el manuscrit cabdal de l’humanisme català de l’Arxiu Capitular de Girona, peces de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid, l’espasa i beina de Boabdil del segle XV del Museu del Ejército de Madrid, manuscrits il·luminats de la Biblioteca del Castell de Perelada i primeres edicions de la Biblioteca del Seminari de Girona, el magnífic manuscrit de Margarit amb l’obra de Ptolemeu, cedit per la Biblioteca Universitària de Salamanca, altres llibres, documents i manuscrits de l’Arxiu Capitular de Barcelona i de l’Arxiu Municipal de Girona. Totes les obres es poden veure en el catàleg que vam editar.

La memòria és tan prima que pot esdevenir invisible, si no es cultiva.

A la fotografia, una imatge de la paret en la qual vam reproduir un quadre que representava la Biblioteca Apostolica Vaticana al segle XV.  

Creüsa

Creüsa feia nosa al destí d’un home, d’Eneas, el seu espòs. En sortir de Troia, Eneas portava el pare a coll, el fill de la mà i les imatges dels déus i confiava que Creüsa el seguia. Però no era així. Eneas va tornar enrere per cercar Creüsa i ella se li va aparèixer, ja morta, i li va anunciar, segons escriu Virgili al llibre II de l’Eneida, en traducció de Miquel Dolç: “Això que veus no arriba sense la voluntat dels déus; d’emportar-te’n Creüsa amb tu, no t’ho permet ni el destí ni aquell que regna damunt l’Olimp celeste. Un llarg exili t’espera i has de llaurar la vasta planúria del mar; i abordaràs a la terra d’Hespèria, on el Tíber lidi corre amb aigües lentes a través de les riques conreres dels homes: hom t’hi reserva una fortuna, un reialme i una muller de sang reial; deixa de plorar per la teva estimada Creüsa.” Eneas estava destinat pels déus a fundar una nova Troia: Roma. I havia d’emparentar amb sang llatina. 

Vaig fer la fotografia dels cimals romans el mes de juny passat.

Gràcies!

L’autora d’aquest bloc, ahir a la tarda, va dur a terme la deliciosa tasca de respondre, una a una, les enhorabones i felicitacions que li van arribar d’arreu, de col·laboradors, col·legues, estudiants, antics estudiants, antics professors, tots amics i amb paraules amigues. I encara no ha acabat! L’autora d’aquest bloc vol deixar-ne constància aquí i, des d’aquí, vol expressar també un agraïment col·lectiu. Moltes i moltes gràcies a tothom. Tinc el cor ple de les vostres flors!

Us deixo aquestes hortènsies florides del jardí de la casa dels meus pares, que vaig fotografiar el mes de juliol passat. Una abraçada ben forta!

Memento

Torno a l’oda II, 10 d’Horaci, com he fet en d’altres ocasions en aquest bloc. Viuràs més rectament, li diu Horaci a l’ambiciós Licini, si no navegues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t’acostes massa a la costa injusta. Aquell qui tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. El pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades s’enrunen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. El cor ben preparat sap situar l’esperança i la por al bon moment: l’esperança en les hores difícils, el temor en les hores bones. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre. I no sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no t’enganyin els vents massa favorables, recull les veles massa inflades, però que no et paralitzi la por.

Vaig fotografiar aquest capvespre romà a finals d’octubre de 2009.

Sunt lacrimae rerum

Dos breus i bells fragments del llibre primer de l’Eneida de Virgili. 

Als versos 202-203, després d’haver patit un naufragi, Eneas diu als seus companys de fatigues: “Cobreu el vostre coratge, allunyeu la tristesa i la por. Potser un dia us agradarà de recordar fins i tot aquests destrets.”

Al vers 462, quan Eneas veu representada la guerra de Troia a les portes del temple de Juno, a Cartago, es posa a plorar i diu aquelles paraules: “Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt” que Miquel Dolç va traduir així: “Hi ha llàgrimes per a l’infortuni, i les coses humanes toquen el cor.”

Mirèio

Tenia raó Alphonse de Lamartine, quan escrigué que el perfum del gran poema Mirèio de Frederic Mistral (1830-1914) no s’evaporaria pas en mil anys. Vet aquí una estrofa del cant II d’aquesta obra escrita l’any 1859: 

T’ame, o chatouno encantarello, 

  Que se disiés: - Vole uno estello! 

I’a ni travès de mar, ni bos, ni gaudre fòu, 

  I’a ni bourrèi, ni fiò, ni ferre 

  Que m’aplantèsse! Au bout di serre, 

  Toucant lou cèu, l’anariéu querre, 

E dimenche l’auriés, pendoulado à toun còu. 

L’any 1917, la poeta Maria Antònia Salvà (1869-1958) va traduir al català Mirèio. En reprodueixo la versió de l’estrofa anterior:

T’estim talment, clara donzella,

que si ara em dius: “-Vull una estrella”,

no hi ha desert, ni mar, ni bosc, ni torrent foll,

no hi ha botxí, ni foc, ni ferre

per aturar-me o moure’m guerra;

la portaré de l’alta serra,

i ja podràs, diumenge, dur-la penjada al coll.

Ahir es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Llei de l’occità. Benvinguda sigui! Vaig fotografiar aquest detall del claustre el mes de juliol passat. 

Locus amoenus

El vaig descriure durant la tardor de l’any 2001 i va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 210, a la secció Locus amoenus. El locus amoenus d’aquells moments de la meva vida era mòbil, el vaig titular “De Llagostera a Romanyà de la Selva”. Avui, un dissabte també de tardor, he tornat a refer aquell camí, després de molts dies. Per agafar el trencall de Panedes, ara, cal passar per sota la carretera de Sant Feliu. El primer bosquet és més esclarissat. De sobte apareix el pla. Els camps són iguals de bells, però hi han plantat unes fileres d’oliveres a banda i banda de la carretera, sense solta ni volta. Al meu roure, al peu del camí a la banda esquerra, li han tallat unes quantes branques. El Mas Vidal, can Llambí, l’ermita de Sant Ampèlit de Panedes continuen dempeus. La vinya ja no hi és i  han arreglat el teulat de la casina. La figuera bíblica va desaparèixer en una gran nevada, al seu lloc hi creixen un munt de rebrots. Els cirerers d’arboç, tacats de vermell i en plena florida blanca, treballen fort com cada tardor. Al llarg del camí, des de l’entrada de Romanyà fins al mirador, ara hi ha els faristols amb els textos de Mercè Rodoreda que vam posar l’any del seu centenari, el 2008. Els paisatges poden canviar, però torna, tossut, “el cel blau, clapat de fulles, ratllat de branques”. I els records. 

Pius Aeneas

Del llibre II, 707-720 de l’Eneida de Virgili, en la traducció de Miquel Dolç: “Doncs apa, pare estimat, aferra’t al meu coll; jo mateix et portaré damunt les espatlles i aquesta càrrega no em serà feixuga. Passi el que passi, a l’un i a l’altre ens seran comuns els perills, ens serà comuna la salvació. El petit Iulus em vingui al costat i ens segueixi de més lluny, sense perdre’ns de vista, la meva dona. Vosaltres, servents, poseu bé esment en allò que us vaig a dir. Hi ha, en sortir de la ciutat, un turó i un temple vetust de Ceres, isolat, i, a la vora, un antic xiprer protegit de molts anys pel culte dels nostres pares. En aquest indret per camins diversos ens aplegarem tots. Tu, genitor, pren amb les mans els objectes del culte i els Penats de la pàtria; jo, que acabo de sortir d’aquestes terribles batalles i d’aquest carnatge, fóra sacríleg que els toqués abans d’haver-me purificat amb una aigua viva.”

Xiprers aeris del jardí de la casa de Romanyà, que vaig fotografiar el mes de maig de l’any 2007.

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

Odi et amo

Aquest matí he tornat a llegir a classe el dístic de Catul, el poema 85. I m’he tornat a escruixir. Com cada vegada que el dissecciono per als estudiants. El copio aquí, per tornar a reviure’l, mentre les muntanyes es retallen en el cel de capvespre, de tants colors com verbs té el poema:

Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.

    Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

M’agrada la traducció que en va fer a l’italià el poeta Salvatore Quasimodo (1901-1968) i especialment la del llatinista Francesco Della Corte (1913-1991):

Odio e amo. Forse chiederai come sia possibile; 

    non so, ma è proprio così, e mi tormento. 

Odio e amo. Forse mi chiedi come io faccia.

    Non so, ma sento che questo mi accade: è la mia croce.

Elogi del llatí

El curs acadèmic 1520-1521 s’obria, a la Universidad Complutense, amb un discurs de l’impressor Juan de Brocar, en llatí, és clar. Es tracta d’un elogi de la filologia, com a ciència imprescindible per a totes les altres ciències, perquè, diu Brocar, totes les disciplines tracten de paraules o de conceptes. Es lamenta dels errors que s’han produït i perpetuat al llarg dels anys, en totes les ciències, per la descurança de la llengua, de la filologia. I posa exemples d’errors en medicina, dret o geometria. D’algun dels errors en parlaré un altre dia. Avui em plau de destacar que Brocar acaba el discurs amb una vehement recomanació als joves, que tradueixo: “No només us exhorto i us aconsello, sinó que us demano i us suplico que us consagreu amb estudi i atenció a la llengua llatina. [...] L’eloqüència és necessària en les qüestions humanes, perquè així com les naus són governades pel timó, així el gènere humà és governat per l’eloqüència. [...] La llengua llatina ens proporcionarà l’eloqüència. Si algú menysprea la llengua llatina, menysprearà totes les arts i totes les ciències.”

Vaig fotografiar la inscripció llatina a Roma, el mes de juny passat. 

L’om dels Somnis

Sempre m’ha fascinat la presència d’un om just a l’entrada de l’Avern, el món dels morts de la mitologia grecollatina. Virgili ens ho explica a la seva Eneida, VI, 282-284, amb aquestes paraules: “Enmig del vestíbul un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. M’agrada aquesta imatge de l’om carregat de Somnis, que imagino mig amagats sota de cadascuna de les seves fulles. 

Hi ha un altre om que se’m fa present, que he vist amb els meus propis ulls, però ja desaparegut, així és que ara també pertany al terreny dels Somnis. Era un om frondós, enorme, que desplegava les seves branques per damunt de tots els altres arbres de Riverside Park, a Manhattan. L’om de sota la finestra cantonera, cara al riu, era un senyor om. La capçada més ampla de totes les capçades de Riverside Park. I s’il·luminava amb el primer raig de sol matiner. Ell, tot sol, només ell, perquè el raig venia del carrer perpendicular, un carrer d’aquells de número, amb el qual l’om estava alineat, un dels carrers travessers, dels que donen al riu, al parc, a Riverside Drive, l’ondulada. A la tardor tornava a tots els colors, del groc al vermell de foc. 

A la fotografia, del mes de maig de l’any 2007, un dels oms esponerosos que encara romanen dempeus a Riverside Park.

Passió insaciable

Escriu Petrarca al seu amic Giovanni dell’Incisa, l’any 1346, en una carta que he traduït del llatí: “Em posseeix una passió insaciable, que fins avui ni he pogut, ni he volgut frenar, ben cert: em faig il·lusions que el desig de coses honestes no és deshonest. Vols saber quina mena de malaltia és? No puc saciar-me de llibres. I potser ja en tinc més dels que necessito. Però com amb les altres coses, també amb els llibres passa això: l’èxit de la cerca és un estímul de l’avarícia. És més, hi ha alguna cosa especial en els llibres: l’or, l’argent, les pedres precioses, els vestits de porpra, els palaus de marbre, els camps cultivats, els quadres, els cavalls ben guarnits i totes les altres coses d’aquest estil donen un plaer mut i superficial; els llibres plauen fins al moll de l’os, parlen, aconsellen i s’uneixen a nosaltres amb una viva i penetrant familiaritat, i no només cadascun dels llibres penetra en els seus lectors, sinó que a més els suggereix el nom d’altres i l’altre porta el desig d’un altre...”

Vaig fotografiar els noms d’autors grecs i llatins, incisos a la façana de l’edifici de la biblioteca de la Columbia University, l’any 2009.

La feminitat dels arbres

Fa anys que repeteixo a les meves classes de llatí a la Universitat de Girona que els noms dels arbres en llatí són de gènere femení, fins i tot aquells (molts) que es declinen segons el paradigma de la segona declinació, de noms masculins, com a norma general. La regla general dels gèneres en llatí diu que: “Són femenins els noms de dona, d’arbres, de ciutats, de països i d’illes”. El mateix nom comú arbor arboris també és femení. Hi ha unes excepcions que són mostrades en aquestes regles:

Arboris est nomen muliebre, sed excipiantur

mas Oleaster, Acer neutrum, cum Subere Robur.

Així és que les excepcions de feminitat arbòria en llatí corresponien a l’olivera borda o ullastre que resultava ser masculí, i l’erable, el suro (o alzina surera) i el roure que eren neutres, i alguns altres. També en llatí els noms d’arbres eren femenins, perquè l’arbre és considerat un ésser que té i dóna vida i s’oposa al nom del fruit generalment neutre, perquè és considerat un producte inert, com deia el professor Joan Bastardas. 

Complaguda per aquesta feminitat arbòria llatina, vaig anar donant voltes a la pèrdua d’aquesta feminitat al seu pas a les llengües romàniques. I vaig fer aquest treball. “Què se n’ha fet de la feminitat dels arbres”, Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Girona (25 i 26 de maig 2001), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2002, pp. 77-88. 

A la fotografia, suros del jardí de la casa de Romanyà, el mes de març passat.

Orfeu, pare dels cants

Al darrer llibre de les Geòrgiques, acabades l’any 29 abans de Crist, Virgili parla així de l’Orfeu que ja ha perdut Eurídice per segona vegada: “plorà i contà les seves dissorts sota les coves gelades, amansint els tigres i arrossegant amb el seu càntic els roures.”

Vint anys més tard, Horaci, a la seva Art poètica, parla d’Orfeu en aquests termes: “El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons.”

I l’any 8 després de Crist, Ovidi comença el llibre onzè de les Metamorfosis, el del desenllaç de la història d’Orfeu, amb aquests mots: “Mentre amb aquest cant el poeta traci [Orfeu] arrossega en seguiment els boscos i els cors de les salvatgines i les roques, vet ací que les dones dels cícons, cobert el pit delirant de pells de feres, des del cim d’un turó veuen Orfeu que acordava els seus versos a les cordes polsades.”

Rainer Maria Rilke en el primer dels seus Sonets a Orfeu, escrits l’any 1922, diu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació! / [...] Surten ocells i feres del silenci / del bosc alliberat; fora el catau / els esdevé de retrobar la pau.”

Les traduccions dels tres autors llatins són les de la Fundació Bernat Metge. La de Rilke és d’Alfred Badia. Els arbres a contrallum de la fotografia són del mes d’agost a Camprodon.