Sobre Àurea de Sarrà

No sé si em va fascinar primer el seu nom, o que dansés a Eleusis representant Demèter, o que rebés una condecoració a Grècia al mateix temps que el poeta Kavafis, o que Clarà la dibuixés, com dibuixà Isadora Duncan. Sobre Àurea de Sarrà he publicat els treballs que apareixen a continuació (alguns es poden llegir a la xarxa), i n’he fet conferències, però a l’ordinador hi tinc molts escrits inèdits, encara. En aquest bloc de notes, també hi trobareu algunes entrades que li he dedicat.

“Àurea de Sarrà la dansarina del món clàssic”, L’escletxa, 1 (1996), pp. 19-20.

“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59. 

“Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols”, El Carrilet, 90, Desembre 1997, pp. 28-29.

“La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà”, Revista de Girona, 186 (1998), pp. 97-106.  

“Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà”, Revista de Girona, 193 (1999), pp. 43-45.   

“Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego”, dins Literatura iberoamericana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (edd.),  Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València 1999, pp. 465-471.

“Clarà i la dansa”, dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931, Fundació Caixa de Sabadell 2000, pp. 39-46.

“Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pp. 30-61. 

“Àurea de Sarrà”, dins La fascinació per Grècia. Catàleg, Museu d'Art, Girona 2009, pp. 222-224.

“Àurea de Sarrà, una bailarina desconocida”, Alenarte Revista, núm. 69, febrero 2011.

Àurea de Sarrà: una Demèter catalana al Partenó

La darrera vegada que vaig parlar d’Àurea de Sarrà va ser al Museu de la Ciutat d’Atenes. Ho tornaré a fer dimarts que ve, dia 4 d'octubre, a les 7 de la tarda, dins del cicle de conferències Catalunya a Grècia / Grècia a Catalunya que ha organitzat Eusebi Ayensa a CaixaForum Girona. 

Vaig saber de l’existència d’Àurea ja fa uns quants anys. Em va seduir una petita fotografia d’una gran enciclopèdia, que els fats em van fer trobar un dia, quan estava capficada a la cerca de no sé quina dada vital per a no sé quin treball importantíssim (o això considerava jo en el moment d’elaboració de la meva tesi doctoral).

En la fotografia es veia una dona vestida amb un pèplum preciós i calçada amb unes sandàlies de cuir; una diadema cenyia el seu cap i innombrables braçalets s’arrapaven als seus braços. Estava en una posició de dansa enmig de l’escenari del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis d’Atenes. Es deia Àurea de Sarrà, havia nascut a Barcelona quasi al tombant del segle passat i, després d’haver ballat en escenaris de mig món, havia mort a Arenys d’Empordà. Era, vaig pensar, la Isadora Duncan catalana. 

Ja no me la vaig poder treure mai més del cap. N’he resseguit les seves petjades per mig món. Em va apassionar la seva vida apassionada i apassionant, amb un punt d’ingenuïtat que me l’acostava humanament. He parlat d’ella, he escrit d’ella, va passar a ser de la família, com els llibres, com els arbres del jardí. 

El títol del post és el de la conferència de dimarts. La fotografia que l’il·lustra és la de la fascinació primera. Ara, la tinc a casa.

Estelrich, els clàssics i els homes d'acció

A la posta de sol del 31 de juliol de l’any 1927 es va celebrar l’anomenat Ungiment de l’Arc de Berà, qualificat com una Festa popular d’una alta valor clàssica, davant del monument romà. La ballarina Àurea de Sarrà va interpretar la seva Demèter i Joan Estelrich va parlar de “La influència dels clàssics damunt els homes d’acció”. Ho va fer amb aquestes paraules: 

“Ciutadans.

El temps no permet discursos. Procuraré ésser breu, breu com un glavi romà.

Fa prop de divuit segles que aquest arc contempla, estàtic, el pas de les generacions. Mola elegant i grandiosa, de majestat fascinant sobre aquesta ampla marina, és un triomf, una esplèndida victòria sobre la massa.

Mentre els homes sentiran la Humanitat i els ulls no es desavesaran de la grandesa estètica, vindran les gents a admirar-te. En aquesta tarda lluminosa i daurada, ínclita hora vespral sobre la pedra gloriosament impertorbable, venim nosaltres a rebre la teva unció eterna, sota la seva ombra augusta, d’una eloqüència sense mots ni fites. En aquesta hora que l’Arc abandona la seva austeritat republicana del ple dia, per a vestir-se, imperial i sumptuós, amb l’or i la púrpura del capvespre, nosaltres hem vingut, per uns instants, a submergir la nostra ànima en l’ànima sempre vivent del gran poble antic que ens el deixà com un vestigi perdurable indestructible. Ell simbolitza per a nosaltres la realitat, insigne i fecunda de la idea llatina.

Sens dubte, els organitzadors d’aquesta festa, han tingut present, en convidar-nos, la nostra significació com a defensors de l’educació clàssica i de la tradició grecollatina. Per això venim i podem dir com l’eminent Coolidge, campió de la cultura clàssica: Venim avui aquí a defensar algunes de les grans realitats de la vida. Venim per a continuar assegurant el progrés en l’esdevenidor, fent que s’estengui més la coneixença del progrés en el passat. Venim per a proclamar la nostra fidelitat a l’ideal que ha plasmat la civilització predominant en el món. Venim perquè creiem que el pensament és el rector de les coses. Venim perquè comprenem que l’única via cap a la llibertat passa per la coneixença de la veritat. La nostra cultura liberal ens ve de Grècia i Roma. L’educació s’hi fonamenta.”

Ho vaig explicar en aquest treball: “Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pàgines 30-61.

Abandonaments

Ja ho va experimentar Plutarc a les seves Vides paral·leles, el segle primer de la nostra Era. Em refereixo al fet d’acarar les vides de dues personalitats diferents, tot cercant-ne les similituds i les diferències, com feia jo, breu, en el post anterior. L’abandó de les cases és una metàfora de la vida de l’ésser humà. La Masia Mariona de Rafael Patxot, al peu del Montseny, va tenir sort. La família la va donar a la Diputació de Barcelona i ara acull un museu Patxot i és la seu de l’oficina del Parc Natural del Montseny. Però les cases, per molt que hi hagin viscut grans protagonistes entre les seves parets, fan bona aquella frase llatina sic transit gloria mundi. La família del marquès de Desvalls va donar el seu palauet de Barcelona a l’Ajuntament. Els jardins del Laberint d’Horta són un dels llocs més encantadors de la ciutat. Però el palauet dels Desvalls, al bell mig, es troba en estat d’abandonament. No tant, encara, com la torre i el castell d’Arenys d’Empordà, propietat que havien estat de la ballarina Àurea de Sarrà, quasi totalment destruïts els interiors, oberts, vandalitzats. O com el Molí de la Torre, a prop de Figueres, on va sojornar i pintar Salvador Dalí, d’adolescent. Com tantes masies i cases pairals arreu de Catalunya que cauen a trossos per obra del saqueig, més que per obra del temps o dels forts vents o de les pluges desfermades.  

Vaig fotografiar, el mes de desembre passat, l’ermita de Santa Seclina, del terme de Caldes de Malavella, quan queia la tarda, amb el sol de biaix. No té ni campanes, li han robat quasi tot. Ella segueix dempeus, com quan lluïa en casaments i trobades populars. Què podem fer per conservar tot el patrimoni que tenim? Hi ha d’haver algú que es proposi de preservar la memòria de les coses, la memòria de les persones, quan ja no hi són. Però, mentre hi són, també hi ha d’haver algú que ajudi a impedir la seva decrepitud, la de les persones i la de les cases. Amb amor, és clar.

Santa Teresa de Jesús

Consolació és el títol del cant plàstic que Àurea de Sarrà va ballar, representant Santa Teresa de Jesús, pels escenaris de mig món. L’argument del cant, segons es pot llegir als programes de mà que donava Àurea, creat per ella mateixa, és aquest:

“La Reverenda Mare Teresa d’Àvila, santificada amb el nom de Teresa de Jesús, fou una dona dotada excepcionalment. Formosa entre les formoses, sàvia entre els savis, amorosa infinitament es feu immortal... Llegint les seves memòries vaig impregnar-me del seu esperit i el sento viure com el sentí Listz en crear “Consolació”. Consolació per a Listz foren els seus acords divins. Consolació per a mí es la unció del ritme. Consolació per a ella no podia ser-ho més que l’Home Redemptor. Jo m’uneixo a Listz per a lloar-la. Argument. El seu amor al Déu-Home és gran, i viu un a un els seus fets. En els dies de prodigi sobre la terra l’adora extasiada... I, en la seva fantasia, el cobreix amorosa amb el seu mantell de cel i d’argent. Davant dels seus miracles i la seva bondat infinita li ofereix el seu do de poeta i per Ell ritma i canta. En l’hora tràgica de la passió i mort, la seva vida proclama... Son ésser és diví, la mort no l’assoleix... L’estreny en sos braços... Oh dolor! Els seus peus son freds i sagnen... Els seus ulls es fixen, la seva boca abrasa, cauen sos genolls, s’inclina el seu cos... Sembla una estàtua... En bes xardorós d’Ell és la seva ànima... No sofreix, no plora, no sospira, no parla... Però des d’aquell dia, Teresa fou Santa.”

La dona de la fotografia és Àurea en una actuació a l’Odeó d’Herodes Àtic, a Atenes, l’any 1926. He volgut recordar-la, ara que comença a Girona el 5è Festival d’Art Independent Pepe Sales, dedicat a Santa Teresa de Jesús.

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.

Isadora

Sempre he imaginat l’escultor Josep Clarà amb un llapis a la mà frisós per captar els moviments efímers de l’art efímer de la dansa. I és que Clarà va dibuixar ballarines i més ballarines, des d’Àurea de Sarrà fins a Josephine Baker, tot passant per la Pavlova, “La Argentina” o Tórtola Valencia. Però la primera musa de la dansa de Clarà va ser la nord-americana Isadora Duncan. 

Clarà va assistir al debut d’Isadora al Théatre Sara Bernhardt de París, l’any 1902. Però no la va conèixer personalment fins el dia 19 de novembre de 1912. L’escultor va descriure aquella trobada en les seves notes: “Dia delectós per mi. En Denis me acompanya a casa la gran Isadora Duncan. Ella mateixa havia manifestat el desij de coneixem. Dins son templa de bellesa estava vestida voluptuosament agessada damunt un gran divan prop d’una tauleta plena de dolçors delectoses. Ha volgut complaurem. Ha ballat per mi, y sols ab en Denis y ella hem passat tan llarga estona que la noció del temps ja no existia per mi. He sentit fondes emocions d’art infinit.” Fou així com s’inicià una intensa relació d’amistat entre l’escultor i la ballarina, potser més per a l’escultor que per a la ballarina. Clarà va dibuixar Isadora incansablement i va parlar d’ella sovint en les seves anotacions. En l’autobiografia d’Isadora, en canvi, Clarà no és mai esmentat. 

Només tenia 49 anys, aquell 14 de setembre de 1927, avui fa vuitanta-quatre anys, quan Isadora Duncan va morir, a Niça, escanyada pel seu propi xal que es va enredar en la roda del descapotable que conduïa a tota velocitat el seu darrer amant per la corniche de la Costa Blava.

En el número del mes de desembre d’aquell any, la revista D’Ací i D’Allà va reproduir aquest dibuix de Clarà que il·lustra el post d’avui, per donar notícia de la mort de la ballarina enamorada de Grècia.

Ball de màscares

La ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona 1889-Arenys d’Empordà 1974) va brillar als escenaris de mig món, durant els anys vint del segle XX, amb unes danses que ella anomenava “Cants plàstics”. S’acompanyava de la música de composicions d’autors com Grieg, Schumann, Granados, Chopin, Bach, Beethoven, entre d’altres. I es transformava en personatges, sempre femenins, és clar, que havien estat motiu d’inspiració artística o literària, com la Santa Teresa de Bernini o la Salambó de Flaubert. Ben al començament de la seva carrera es va inspirar també en un quadre del pintor Carlos Vázquez per escenificar una dona valenciana, com si fos “una fina figulina” de Sèvres.

En la fotografia podem veure Àurea amb el pintor Carlos Vázquez i la famosa cupletista Raquel Meller, en un ball de màscares organitzat pel Círculo Artístico de Barcelona, l’any 1917. L’any abans, el rei Alfons XIII havia concedit al Cercle el títol de Reial. Anys més tard, Vázquez va pintar el retrat del rei destinat al ja Reial Cercle.

Àurea i Tutankamon

Només he estat una vegada a Egipte, a la primavera de l’any 1999. Em va impressionar tant que vaig deixar fixades les meves sensacions en l’article, “La fascinació del país de les piràmides”, que va inaugurar la secció “Viatges” a la Revista de Girona. Ho he recordat avui que els diaris aporten noves dades sobre la vida i la mort de Tutankamon, un dels faraons que més ha atret les mirades de tothom, des que Howard Carter va descobrir la seva tomba l’any 1922.

Va coincidir que l’immens tresor de la tomba es podia visitar al Museu d’El Caire, els dies que hi vam ser. També vam poder visitar les mòmies d’uns quants faraons, exposades impúdicament als ulls dels turistes, en una sala refrigerada. Ells que volien preservar la seva intimitat, després de morts, en els més grans monuments funeraris que mai s’hagin construït!

Però jo, al Museu, anava també a la cerca i captura d’un sarcòfag egipci. L’any 1925, la ballarina Àurea de Sarrà actuà a Egipte, primer a Alexandria, en un casino, i després a El Caire davant del rei Fouad i la seva esposa. Acompanyada del mateix Howard Carter visità les tombes de la Vall dels Reis i especialment la de Tutankamon. Àurea va crear un espectacle nou allà, “La favorita de Ramsès”. Se la podia veure ricament abillada dins d’un sarcòfag egipci preciosament pintat i inspirat, deia, en un que hi havia al Museu.

No el vaig trobar enlloc, ai las! tot i que vaig ensenyar a tots els guardes la imatge que acompanya aquest text, presa d'un diari de l'època.