TGV

N’era contrària i, de fet, encara hi estic prou en contra del TGV, sobretot perquè em sembla que hauria estat força més útil arreglar la línia de Girona (o Figueres, no voldria pas que us enfadéssiu amics figuerencs) a Barcelona, per exemple augmentant, i molt, la freqüència i la rapidesa de trens MD. Però, amics meus, dimarts es va produir el miracle. A les 12.50 sortia de Barcelona i a les 13.38 ja feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Inimaginable fa quinze dies, però cert. Amb tot, avui tornaré a pujar a un MD per arribar a Barcelona, i llegiré tranquil·lament el diari, perquè a vegades la vida també va bé de prendre-la a glopets.

Vaig fer la fotografia a l’estació del TGV de Girona un dia d’aquesta setmana que tenia pressa per arribar a una reunió a Barcelona.

Petons i més petons

Al segle I abans de Crist, el poeta llatí Catul va escriure dos poemes sobre els petons que voldria de la seva estimada Lèsbia. En un dels poemes li demana que li faci “mil petons, després cent, després mil més, després un segon centenar, després encara un altre miler i encara cent més”, tot plegat tres mil tres-cents besos. En l’altre poema el compte de petons és infinit: “tants com grans de sorra té el desert de Líbia, entre l’oracle de Júpiter i el sepulcre de Batus o tants com estels té el cel, quan calla la nit”. Vet aquí el desig. Al segle XV, el poeta Giovanni Gioviano Pontano demanava en un poema a la seva estimada que afegís tres-cents mil besos a la suma de besades de Catul. Una mica més tard, Iacopo Sannazzaro pidolava a l’estimada sis-cents petons i afegia “però no d’aquells que es fan al germà o al pare, sinó petons d’enamorada”. Al segle XVI, Iannus Secundus va escriure tot un llibre de petons. I en un dels poemes va refondre més o menys els dos poemes de Catul així:  “Cent vegades cent besos, mil vegades cent besos, mil vegades mil besos i altres tantes mil vegades mil besos, tants com gotes d’aigua té el mar de Sicília, o com estels té el cel, sobre aquestes teves galtes purpúries, sobre aquests teus llavis túrgids i sobre els teus ullets expressius et faria sense repòs, oh bella Neera!” 

No sabia com il·lustrar el nombre de petons d’aquest primer post de l’any. Ni estels, ni grans de sorra, ni gotes d’aigua, he optat per aquests palets de riera del jardí de Llagostera que vaig fotografiar el mes d’abril de l’any 2012. I aquesta música.

Bon 2013!

Agafem-nos fort, tanquem amb pany i clau tot allò que no ens convé i que els fats ens siguin propicis!

Bon 2013, amics!

Bon Nadal!

Àngels, arbres, poemes, llocs, memòries, moments, presències, tot s’agombola a la ment, quan cerco els mots i la imatge per desitjar-vos bon Nadal, des d’aquest bloc. Aquí teniu aquest poema de Rilke que vaig traduir i publicar l’any 2011 i aquesta imatge de l’arbre de Nadal, ple d’àngels, del Metropolitan Museum de New York, que m’enamora. 

Vistos pels Àngels, els cimals dels arbres potser 

són arrels, que beuen dels cels; 

i en el sòl, les profundes arrels d’un faig 

els semblen cims silenciosos. 

Per a ells, la terra, no deu ser transparent 

enfront d’un cel, ple com un cos? 

Aquesta terra ardent, on es lamenta 

vora les deus l’oblit dels morts.

Us desitjo un bon Nadal!

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

An affair to remember

Our love affair is a wondrous thing

That we’ll rejoice in remembering

Our love was born with our first embrace

And a page was torn out of time and space

Our love affair, may it always be

A flame to burn through eternity

So take my hand with a fervent prayer

That we may live and we may share

A love affair to remember.

Pseudònims arcàdics

Ja coneixeu la meva fascinació per les llistes. Vet aquí la imaginació dels poetes de la Renaixença a l’hora de posar-se un pseudònim. Cal un lloc identificable, preferentment un riu, i un substantiu relacionat amb la música. A partir d’aquí, tot és possible. Aquí teniu un catàleg de pseudònims de poetes, més o menys inspirats, amb els noms dels autors al costat, ordenats cronològicament segons data de naixement:

Lo Tamboriner del Fluvià: Pau Estorch i Siqués (1805-1870) 

Lo Flabioler del Ter: Andreu Pastells i Taberner (1811-1896) 

Lo Trobador del Túria: Vicent Boix i Ricarte (1813-1880)

Lo Gaiter del Llobregat: Joaquim Rubió i Ors (1818-1899)

Lo Trobador del Penedès: Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) 

Lo Coblejador de Montcada: Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892)

Lo Trobador de Montserrat: Víctor Balaguer (1824-1901)

Lo Cantor del Francolí: Francesc Morera i Valls (1826-1886)

Lo Joglar de Mallorca: Jeroni Rosselló i Ribera (1827-1902) 

Lo Cançoner de Vilatort: Francesc Muns i Castellet (1833-1894) 

Lo Cantor del Ter: Albert de Quintana i Combis (1834-1907) 

Lo Timbaler del Besòs: Eusebi Pascual i Casas (1837-1883)

Lo Trobador de l’Onyar: Enric Claudi Girbal (1839-1896)

Lo Trobador del Montseny: Francesc Pelai Briz (1839-1889)

Lo Cantor d’Egara: Pere Antoni Ventalló i Vintró (1847-1913)

Lo Trobador mallorquí: Josep Taronjí i Cortès (1847-1890)

L’Almogàver del Montseny: Josep Subirana i Vila (?-1870)

Com a colofó, us porto aquests mots que Lluís Nicolau d’Olwer va escriure l’any 1958 a Caliu: “Obra en els seus inicis d’erudits i de romàntics, patriotes més fervents que no poetes inspirats, la Renaixença es desplegava en un ambient encongit de trobadorisme convencional i d’arcàdia estantissa.” 

El quadre del nord-americà Thomas Eakins (1844-1916) que il·lustra el post d’avui es titula Arcàdia, va ser pintat pels volts de l’any 1883 i es conserva al Metropolitan Museum de New York.

De passions i altres foteses

N’hi ha que viuen passions turques; n’hi ha que són avars del seu temps i s’allunyen de les passions, turques o romanes, tant li fa; n’hi ha que viuen passions efímeres; n’hi ha que cerquen amor en la passió; n’hi ha que tanquen els ulls per reviure passions nostàlgiques; n’hi ha que obren el cor per trobar-hi passions noves. Sigui com sigui, lector d’aquest post, accepta durant una estona la invitació d’aquesta cançó i tanca els ulls. Tanca els ulls, mira la lluna com cau, o es bressola; tanca els ulls, mira el sol com s’esmuny, o remunta; tanca els ulls, mira com un rostre s’esvaeix, i un altre es dibuixa; tanca els ulls, mira com l’hora s’emporta el desig, o el retorna; què faràs del teu dia i què quedarà d’aquests amors que ja no vius? Obre els ulls. I viu. This is divine. No l’esperis assegut la vida, com les dones, infinites, del quadre de Paul Delvaux que il·lustra el post d’avui.

Enamorament oracular

Durant tot el dia va cantussejar Que reste-t-il de nos amours, contenta. No sabia perquè se li havia fixat a la ment aquella cançó. Però, al vespre, ell li va dir que necessitava un descans, de la seva relació volia dir. Aleshores ella va saber que el seu dedins, oracular sempre, ja li ho havia predit durant tot el dia. Ella va callar i va pensar que ja descansaria quan fos morta. Després se li va enganxar una altra cançó, també francesa. I encara la cantusseja; i fila, com l’aranya de la fotografia, que vaig atrapar al jardí de Llagostera el dia 23 d’octubre passat.

Filologia clàssica

Matí de diumenge plujós. Reviso el correu, abans d’esmorzar. Hauré de sortir després i no sé quan tornaré. Rebo un missatge de la xarxa Academia.edu amb articles de nova incorporació durant la setmana. Responen als meus interessos acadèmics, així em trobo amb un paper que parla de la dignitat del príncep en l’humanisme polític: Deo similis; amb un estudi sobre el nom acadèmic de l’humanista Achille Bocchi que es feia dir Phileros; amb un treball el títol del qual comença “La Vall del Tempe”, i tracta sobre la descripció geogràfica, els models literaris i arquetípics del locus amoenus; i un estudi sobre una nota exegètica a Ciceró, Att., 10, 8, 7, és a dir sobre el mot uicem. Els fullejo un moment, si és que de passar pàgines a l’ordinador se’n pot dir fullejar. Tots són interessants, tots afegeixen alguna reflexió al gruix bibliogràfic de l’humanisme, de la teoria literària, de la filologia, en definitiva. La Filologia clàssica, el meu plaer i la meva feina, des de fa anys, la base de la cultura nostra, l’occidental, sempre tan amenaçada de desaparició dels plans d’estudi, aquests darrers dies també. Per molt que governants d’horitzons limitats intentin anorrear-la, ella, la Filologia clàssica sobreviurà. Perquè no podem existir sense conèixer els començaments.

Dilluns passat, anava a fer la meva classe de llatí a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i vaig fotografiar el començament del dia que il·lustra el post d’avui.

Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.

Miralls per a tots els gustos

El 26 de gener de 1967, Rodoreda parlava d’una seva novel·la en una carta a l’editor Joan Sales: “L’altre dia, abans de venir a París, remenant més paperots, vaig trobar 60 pàgines d’una novel·la que escrivia conjuntament amb la Plaça (estava molt bé de salut). Al dematí escrivia la Plaça i, a la tarda, aquesta altra que se n’havia de dir La casa abandonada. Si actualment tingués la força d’acabar-la i sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant. Ja veurem. El que em destorba -i faig amb certa mala gana- és l’adob d’Aloma.” 

En tornà a parlar en una carta del 6 de febrer del mateix any i en devia parlar en una carta del 3 d’abril, que no sembla que es conservi. A la resposta, Sales li diu: “La casa abandonada: d’acord amb l’Obiols que estaria molt millor Mirall trencat, però l’Obiols no podia saber, ni vós, que en aquests moments el CLUB ha llançat una novel·la d’en Ferran de Pol que es diu Miralls tèrbols. I Catalunya és massa petit perquè hi puguin aparèixer en un any o poc més de diferència (suposant que la vostra la publiquéssim d’aquí a un any) dues novel·les amb “miralls” en el títol.” 

Ja coneixeu el meu gust per les llistes. He fet un cop d’ull i, a més dels dos ja mencionats, m’he trobat amb tots aquests miralls en els títols de novel·les o poemaris, de la literatura catalana: El mirall entelat, El mirall inhumà, El mirall de la metròpoli, El mirall de Circe, El mirall venecià, Mirall nu, Com en un mirall, Un mirall en el camí, Mirall negre, El mirall del futur, La porta en el mirall, Mirall, Mirall de la veu i el crit, Mirall antic, Miques de mirall, El mirall i l’ombra, El mirall embruixat, Història d’un mirall, L’esguard al mirall, L’home dins el mirall, El mirall meravellós, El mirall imaginari. 

L’Alícia de Lewis Carroll, segons Sir John Tenniel, a punt de passar a l’altre costat del mirall, il·lustra aquest post emmirallat.

Destí i sort

Diu Coromines que el mot destí és un derivat romànic paral·lel en totes les llengües llatines. Té raó. En llatí, el verb destinare, d’on prové el mot romànic, no ha engendrat cap substantiu. El mot que es fa servir, en llatí, per anomenar allò que entenem per destí és sors, que s’ha convertit en sort. En francès, però, hi ha encara un altre mot sinònim als dos que acabo de mencionar: destinée. Vet aquí com Émile Littré explica aquests tres mots al seu diccionari de la llengua francesa. Tradueixo: “El destin és allò que destina, és a dir l’encadenament necessari de les coses. La destinée és allò que és destinat, és a dir allò que resulta de l’encadenament necessari. El destin condueix Alexandre a Babilònia on una febre havia d’acabar la seva destinée de victoriós i conqueridor. Però aquests dos mots són tan veïns que, per poc que se n’abusi conformament a aquest abús que és permès en totes les llengües, recauen l’un en l’altre. Sort respon a destin o a destinée, amb aquesta unió que en comptes de considerar la necessitat que encadena les coses, considera allò que elles tenen de fortuït.”

Pensava en el significat dels mots i dels fets, i en el destí de les persones i en el destí que un milió i mig de persones vam demanar per a Catalunya dimarts passat, aquesta tarda, mentre escrivia en el meu diari. 

Quan he girat la pàgina, m’he trobat el quadre que il·lustra el post d’avui, Girl Reading, pintat l’any 1909 pel nord-americà Edmund Tarbell (1862-1938), i conservat al Museum of Fine Arts de Boston.

Tristeses humanes

Ella no sabia què hi tenia al dedins, aquell matí de diumenge. Va començar a regirar en la seva biblioteca. Va treure un llibre rere l’altre. Els fullejava, en llegia el sumari, els tornava a tancar. Res no hi havia digne de la seva atenció, aquell matí de diumenge. Va sortir de la lleixa un llibre de Valérie de Gasparin. Els tenia tots d’ella, bellament enquadernats amb pell fosca. Era justament Les tristesses humaines. Va fer el mateix que amb els altres llibres que acabava de fullejar. I el sumari li va escopir a la cara aquest catàleg de tristeses humanes: les opressions, els menyspreus, l’aclaparament, les destruccions, l’infern dins de l’ànima, les belles tristeses, la mort, per què. En va tenir prou. Ja sabia què tenia a l’ànima, aquell matí de diumenge. Va agafar un disc a l’atzar. Era Liszt. I va escoltar la Consolació número 3.

Vaig capturar la posta de la fotografia el dia 7 de setembre passat.

Pons a Illa del Riberal

Rengles de xiprers, rengs de pollancres, rengleres de presseguers. La natura és arrenglerada als voltants d’Illa del Riberal, el poble de Josep Sebastià Pons, al Rosselló. Ahir s’hi va celebrar una “Diada Ponsiana” per recordar el poeta, ara que fa cinquanta anys de la seva mort. Hi vaig explicar de quina manera Maria Àngels Anglada va trobar consol i veu en els versos de Josep Sebastià Pons per dir la seva pena per la mort del germà i en la mort de Josep Pla. I per mostrar-ho vaig llegir, entre d’altres, aquesta vívida estrofa de Pons:

Parpella d’or del vespre, la tardor 

a enrogir la vall fina vindrà encara, 

i no en veurà la resplendor 

ella que ha fet ma vida clara.

Al migdia, a la plaça del Ram, vaig fotografiar la font que porta el nom del poeta i aquesta inscripció amb una altra estrofa ponsiana.

Quin raig més prim per perfilar el seu cant

vindràs a seure una mica a la vora

i ja veuràs com te va penetrant

d’una tendra bondat inspiradora.

La vall fina arrenglerada era ben verda encara, tot esperant la tardor, mentre el sol la besava de biaix, a la tornada.

Enamorament virtual

Es van conèixer al Facebook. Ell era un amic d’una amiga d’un amic... allò del sisè grau, vaja, i ella va aparèixer a la columna de la dreta del mur, la de la gent que potser coneixes. I ell va pensar que li agradaria de conèixer-la. Li va demanar amistat. Ella va rebre la petició, va anar a tafanejar el mur d’ell i va acceptar. Durant dies ell li enviava tota mena d’invitacions a aplicacions, a esdeveniments. Ella no en feia gaire cas, per no dir cap cas. Un dia, però, ell li va enviar un missatge privat que ella va considerar prou suggeridor i el va respondre. Van iniciar tot un anar i venir de missatges. Es van donar el número dels mòbils i van continuar a través del WhatssApp, per la immediatesa. Només d’obrir els ulls al matí, havent dinat, abans d’apagar el llum a la nit, qualsevol hora i qualsevol lloc eren bons per dir-se amoretes. Al cap de dies de paraules escrites, ella va decidir que volia sentir la veu d’ell a cau d’orella. El “digui” que va sonar de dins de l’iPhone la va deixar aterrida. Va penjar i el va esborrar. No em va voler dir perquè va quedar aterrida, però se la veia aterrida, quan m’ho explicava. I trista. Però encara obre el WhatssApp cada dia i rellegeix les converses antigues. 

El cel de la fotografia no és virtual, és del dia 3 de setembre.

Lluna setembrina

“La lluna setembrina, set llunes endevina”, diu un proverbi fet per a aquest mes que acaba de començar. Diu que també ho diuen de la lluna d’octubre i que vol dir que farà el mateix temps durant set llunes seguides, que deu ser aquest temps intermedi entre estiu i tardor. Quan encara pot ser bo de passejar Au clair de la lune i veure aquesta Blue moon que voldríem guardar dins d’un cove, per poder vorejar el Moon river, una vegada i una altra, i recordar que An jenem Tag im blauen Mond September / Still unter einem jungen Pflaumenbaum / Da hielt ich sie, die stille bleiche Liebe / In meinem Arm wie einen holden Traum i evocar La lluna la pruna de la infantesa. Pot ser bellíssima la tristesa que destil·la la Moonlight Sonata, mentre recordes una lluna octubrera de València i decideixes que vols tornar a demanar la lluna, encara que no sigui de mel, ni rosa, i passes de la mala lluna a la bona lluna, però blava, quan mires per la finestra i tornes a veure aquells “naixements de lluna més emperlats” i l’abraçada de la lluna al Hudson. Encara que només sigui amb la imaginació.

La lluna setembrina de la fotografia la vaig pescar en un matiner cel gironí, l’any 2010, amb un avió que Fly me to the Moon.