Al mes d’abril va editar Virgili, al mes de maig va editar Horaci. Era l’any 1501, el fet es produïa a Venècia i l’editor era, és clar, el gran Aldo Manuzio. Aquestes dues edicions eren les primeres en format de butxaca que publicava el venecià.
De l’edició horaciana, la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència en conserva un exemplar que va exposar l’any 2007 en la mostra “Animali fantastici”, que vaig tenir la sort de poder visitar. L’exemplar era obert per la pàgina amb la miniatura que il·lustra els primers versos de l’Art poètica d’Horaci.
La mateixa biblioteca conserva un manuscrit del segle XII que conté una col·lecció d’obres horacianes. També s’exposava a la mostra la pàgina amb la figura que il·lustra els mateixos cinc versos.
Horaci descriu així aquesta criatura fantàstica: “Si un pintor volgués unir a un cap humà un coll de cavall i vestir amb variades plomes els membres reunits d’ací i d’allà, de manera que el que era de bon començament una dona bella acabés en un peix lletjament negre, convidats a veure això, us aguantaríeu el riure, amics?”
La figura, que Horaci crea -i considera quasi de deliri-, li serveix per posar límits al principi “als pintors i als poetes els ha estat donada la mateixa potestat de gosar fer sempre el que vulguin”. L’estètica clàssica no podia admetre la creativitat sense límits, o fora dels límits de la raó.
Les dues delicioses imatges exposades a Florència mostren la variada creativitat dels il·lustradors.
Vet aquí la interpretació que en va fer Eugeni d’Ors, al seu Glossari: “Que l’ombra augusta del pare Horaci em perdoni; però jo he sospitat sempre, d’ençà de la meva primera lectura, que aquell famós començ de l’Epístola als Pisons no era gaire just. Amb parts diverses de dona, de cavall i de peix pot, em penso, un artista, que sigui un bon artista, fer quelcom que, no solament no faci riure, més que complagui el més depurat bon gust.”
L’estètica havia canviat.
Entrades
