La dona del quadre

La dona del quadre té el llibre obert a les mans, però no el llegeix. Té la mirada baixa, però no mira. Té l’ànim suspès dels seus pensaments. L’estimo i no sé com dir-li, que pensa ella, mentre el te se li refreda, el sol va anant cap a la posta i el dia se li escapa de les mans, com l’amor del cor.

La dona del quadre és Louise Quivoron, germana de la pintora que la va retratar l’any 1880, Marie Bracquemond, de soltera Pasquiou-Quivoron, que va viure entre 1840 i 1916.

La lluna i els Reis

Al cel també hi ha un fanalet. La lluna va a esperar els Reis al carrer Nou de Girona!

De bancs i fulles

Al banc dels enamorats, només hi ha una fulla. I és groga. Ja ho digué Horaci, Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns erms. 

Vaig fotografiar el banc, o la fulla, no ho sabria dir, el 4 de desembre de 2011, a Riverside Park, a Manhattan. Si voleu, hi podem posar música. 

Agendes

Ja tocava. Aquests dies he aprofitat per passar de l’agenda de paper a l’agenda electrònica. El meu fill hi té art i part, com en tantes altres coses. Una feinada. I alguna constatació en els fulls de l’agenda de paper. Hi ha gent que ja he perdut de vista. Hi ha gent que no sé què hi fa. Hi ha gent que ja ha mort. Hi ha gent que ja no sé qui és. I aquesta darrera és la constatació més inquietant. Tan selectiva és la meva memòria? O no és això? Els noms, a vegades ja molt llunyans en el temps, m’han recordat situacions en les quals vaig parlar amb aquelles persones que van motivar la seva presència a l’agenda. Efímer, tot plegat. Però, en alguns casos, també amistats de les que duren. 

A la fotografia, les Gavarres des del mirador privilegiat de Llagostera. Les vaig fixar el dia de Nadal, però hi són sempre, encara que no les vegi.

Va d’epistolaris i de La plaça del Diamant

Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976). 

L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra. 

Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”

El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”

Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”

Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”

Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.

Bon any 2012!

Us desitjo un bon any nou, amics, amb les paraules dels Fastos d’Ovidi corresponents a l’u de gener: 

“Vet aquí, Germànic, que Janus t’anuncia un feliç any, i és el primer a comparèixer en el meu poema. Janus de doble faç, principi d’any que flueix silenciosament, tu, l’únic dels déus celests que pots veure la teva pròpia esquena, sigues propici als comandants, gràcies al treball dels quals frueix de pau la terra fecunda, de pau el mar. Sigues propici als teus senadors i al poble de Quirí, i amb la teva anuència obre els temples brillants. Neix un dia venturós: guardeu silenci, llengües i esperits! És ara, en aquest dia feliç, que cal dir paraules de bon auguri. S’abstinguin de plets les nostres orelles, romanguin lluny les insensates discòrdies: ajorna la teva tasca, llengua maligne!”

Vaig fotografiar l’arc de Janus, a Roma, el dia 31 de maig de l’any 2010.

Pistes de gel

A Manhattan, des de primers de desembre, hi ha en funcionament, almenys que jo conegui, tres pistes de gel. 

Aquesta és la pista de Bryant Park: pura delícia. Ocupa el centre de la plaça que es troba darrere de la New York Public Library, una plaça encantadora en totes les èpoques de l’any. Em sap greu que la meva càmera fotogràfica, de nit, no sap fer fotos, o surten com aquesta, del dia 9 de desembre passat.

Aquesta és la pista de gel del Rockefeller Center, probablement la més petita, però la més visitada, tot i que quan vaig fer la fotografia estaven allisant el gel i no s’hi podia patinar. Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre passat. 

Si fixeu bé la vista, veureu al fons dels arbres i del pendís la pista de Central Park, pleníssima de gent. És la més gran i aprofita una fondalada del parc. La vaig fotografiar el 31 de desembre de 2007, avui fa quatre anys. 

Barres i llunes

Van captar la meva atenció un fanal, amb tres braços i una banderola, amb quatre llunes, més dues banderes de barres i estrelles, com dues veles al vent. El marc: parets verticals inacabables. No hi ha cap mena de dubte: és Manhattan. Era el dia 9 de desembre.

Bergdorf

Tothom se’ls mira els aparadors de Bergdorf Goodman a la cinquena avinguda amb els carrers 57 i 58, homes i dones, joves i grans. Cada aparador és un món. I té tant per mirar! Mentre la gent mirava, com que jo ja els havia mirat el dia abans, passava i feia fotografies, el dia 8 de desembre.

Carcassa d'àngel

Cada vegada que veig els àngels trompeters de la Promenade del Rockefeller Center, penso en els àngels que feia la meva mare, amb filferro, per posar a l’aparador, per Nadal. Encara en conservem algun, em sembla, a les golfes de la casa dels meus pares, al costat de maniquins i estris diversos. Els vaig fotografiar una vegada més, i no me’n canso, el dia 8 de desembre.

Bon Nadal!

Oh Nadal fet d’infanteses,

les passades, les vinents!

Tot el món és ple d’enceses,

va tothom amb ulls contents.

Fins la fosca s’extasia:

cada anhel fa son repic.

Molsa, arboç de pastoria,

borrallons que fan bonic.

Un gran cor de veus germanes;

i, més alta que els ocells,

tremor d’ales sobiranes

en un cel sense cancells.

Ara tu, cor que somiques

en veient el món esclau

i per terra, feta a miques,

la promesa de la pau,

del Nadal que tant amares

vés, enmig de nous redols,

entre cactus i atzavares

recordant els flabiols.

Josep Carner, Nadal 1943 al Tròpic

La Mare de Déu de la Llet que il·lustra la felicitació de Nadal de l’autora d’aquest bloc és de Llorenç Saragossa, documentat a València i Barcelona entre 1363 i 1406. És un tremp sobre taula que prové de l’ermita de Penella (Cocentaina). El vaig fotografiar a Alcoi, el mes d’octubre passat, amb la intenció de felicitar-vos el Nadal, lectors amics.

Estimat Nicolau d’Olwer

El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918. 

El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”

Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”

La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.

Bones vacances!

Si sabés modificar fotografies, canviaria les dates del senyal de trànsit de la cantonada de la cinquena avinguda amb l’estimat carrer 50, de Manhattan, per desitjar-vos bones vacances de Nadal. Però encara no n’he après. No desisteixo.

Nulla dies sine linea. Que tingueu unes vacances ben llatines!

Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre. 

Arbres de Nadal a New York

Vet aquí la parada de venda d’arbres de Nadal a la cantonada de Broadway amb el carrer 110.

Vet aquí el transport de l’arbre de Nadal a la cantonada de la vuitena amb el carrer 50. Els arbres esperen les boles, els àngels, les espelmes. Després serviran, potser, per adobar els camps. Vaig fer les fotografies els dies 5 i 9 de desembre. 

Nenes a New York

Amb un vestidet vermell de rockette i de la mà de la seva mare, la nena rossa del mig de la fotografia feia cua al Radio City Music Hall per anar a veure l’espectacle de Nadal de The Rockettes.

Amb un abriguet de vellut i de la mà de la mare i la tieta, la nena més rossa encara del mig de la fotografia caminava cap al Lincoln Center per anar a veure The Nutcracker. 

Tot això passava el dia 9 de desembre, quan vaig fer les fotografies. 

Vestits

El dia 13 de desembre va ser santa Llúcia, la patrona de sastres i modistes, que necessiten una bona vista per cosir allà on toca. Deu ser per això que se celebra aquests dies aquell judici dels famosos vestits. Es veu que, a vegades, el santoral i la justícia van de bracet.

A la colla de newyorkers de la fotografia ningú no els va regalar cap vestit. Es van deixar fotografiar el dia de la Immaculada, fa vuit dies.

La perla

Vam veure les cues davant de Christie’s, a New York, la setmana passada. Tothom volia visitar l’exposició de les joies de l’actriu Elizabeth Taylor que s’han subhastat aquests dies. Sembla que s’han pagat nou milions d’euros per una de les seves perles. Li havia regalat Richard Burton, el seu dues vegades marit. 

Juli Cèsar, el primer emperador romà, també tenia la fal·lera de les perles. L’historiador Suetoni explica que Cèsar va anar a conquerir Britània només per aconseguir perles i que les sospesava amb la seva pròpia mà i es quedava les de més grans dimensions. A Servília, una de les seves amants i la mare de Marc Brutus, el seu assassí, Cèsar li va regalar una perla que li va costar sis milions de sestercis. Si tenim present que, en aquell temps, un litre d’oli costava uns 3 sestercis i un legionari cobrava 41 sestercis al mes, Servília valia més que la Taylor!

Hi vaig fotografiar aquest aparador de Nadal d’una joieria de la cinquena avinguda.

Novel·la

Hi ha gent que llegeix novel·les, hi ha gent que escriu novel·les, hi ha gent que viu una vida de novel·la, és a dir en tres dimensions, enfront d’aquells que tenen una vida plana, com les dues cariàtides de la fotografia, encara que siguin de tres dimensions.