La ciques i la seva ombra

Ara hi és, ara no hi és. Ara només l’ombra, ara només la ciques. Hi ha una frase de l’escriptor llatí Publili Sirus, que ja s’ha convertit en proverbi, que diu així: etiam capillus unus habet umbram suam. O com diuen en francès: il n’y a si petit buisson qui n’ait son ombre. És a dir, un cabell té la seva ombra, un arbust per petit que sigui té la seva ombra. Que figuradament ve a significar que qualsevol es pot enrabiar, encara que sigui d’allò més tranquil. Es necessita la claror per poder tenir ombra. Ara sí, ara no. De la claror a l’ombra en un instant, quan el sol juga a l’acuit i amagar. 

Vaig fer les fotografies el dia de Sant Joan. 

Cançons franceses

La Piaf ens acompanya, al cotxe, amb les seves erres inefables: regretter, rien, rose, mourir, amour... Cada peça de roba que posem al piló de donar és tot un món de records que desperten. Per això no m’agrada desprendre’m dels objectes que m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Quan els veig, em fan reviure moments que potser romandrien enterrats al fons de la ment, si no tingués aquest estímul. Però, ai, les cases tenen l’espai limitat. I, asseguda al jardí, retorno a una cançó, ara de Charles Trenet, Que reste-t-il de nos amours? I fotografio el branquilló d’espígol aeri entre dos plançons de palmera. 

Bloc Mercè Rodoreda

Fa cosa d’un mes, durant un cap de setmana en el qual volia mantenir la meva ment en stand by de feina, vaig crear un nou bloc. 

Sempre m’han agradat els dibuixos del segle XIX que reprodueixen científicament, però artística, les plantes i els animals. Les descripcions d’animals i plantes que Mercè Rodoreda inclou, al llarg de les seves obres, sempre m’han robat el cor.

Així és que presento en societat el bloc Mercè Rodoreda, dedicat a recollir la flora i la fauna escampades en l’obra rodorediana, il·lustrat amb dibuixos de Hermann Köhler, d’Ernst Haeckel i d’altres que proporciona la xarxa. Una barreja que crea addicció. Almenys a mi.

VIII de les calendes de juliol

És a dir, avui, 24 de juny, dia de Sant Joan. 

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors!” 

Ovidi va escriure les paraules anteriors en la seva obra Fastos, l’any 8 després de Crist, poc abans de marxar a l’exili. 

Vaig fer la fotografia a la Place Vendôme de París, el dia 15 de juny. 

Al Marais

Dijous passat, sortia del Centre d’Études Catalanes, en ple Marais, a la Rue Sainte Croix de la Bretonnerie, i m’entretenia a fotografiar les botigues que trobava pel camí, més que res enamorada dels seus noms. De dalt a baix: Le point virgule, Rendez-vous des Amis, Les mots à la bouche. Giro la cantonada i em trobo l’aparador de les cireres i els llavis. A París, sembla, també és temps de cireres. 

Tornar a París

M’hauria agradat passar per la Rue de l’Université, i no pas per en Semprún, sinó per “oncle Ernest et tante Javotte”, però tenia altres prioritats. No volia perdre’m de cap manera el tè de les cinc de la tarda al Grand Hotel, al costat de l’Opéra, ni tampoc el breu passeig capvespral pels jardins del Luxembourg. Tornava a París en un viatge de feina, vist i no vist. Però el dia era el que era i els records de presències enmig de les absències eren poderosos, i es barrejaven. És clar que vaig tornar a fotografiar les reines de França que la Rodoreda adorava. Però, sobretot, bevia del got dels moments feliços, aquella tarda parisenca del 15 de juny de 2011. 

A les fotografies, el saló del Grand Hotel, amb flors vermelles pel març de l’any 2008 i amb flors blanques pel juny de l’any 2011. 

Les dues cadires

Totes dues són blanques. Totes dues tenen el seient rodó. Totes dues són cadires de braços. Totes dues són de formes arrodonides. Totes dues són de jardí. Totes dues són singulars. Una és de ferro, l’altra és d’alumini. Una va venir de Ginebra, tot fent estada a Romanyà. L’altra sempre ha estat a Llagostera. Les seves mestresses ja no hi són. Les dues cadires es miren, conviuen, reposen, en el jardí clos. 

Vaig fer la fotografia de les dues cadires el 4 de juny passat. 

Sota la lona

S’hi escolten sardanes, s’hi pren el vermut, es parla amb gent que no veus des de l’any passat, a la plaça, sota la lona del casino, el diumenge de la festa major de Llagostera. S’hi festejava, s’hi veia créixer el nen, sota la vela del casino, el dilluns de la Pasqua granada de la festa major de Llagostera. Lluíem el vestit nou, miràvem de reüll els nois, assegudes sota el tendal del casino, el dimarts de la festa major de Llagostera. 

La nina-globus de plàstic, amb el somriure posat, volava sota la lona del casino, diumenge passat, per la festa major de Llagostera, quan la vaig fotografiar.

Maniquins

Gay Talese defineix la ciutat de New York com “la ciutat de coses inadvertides”. Entre aquestes coses descriu així els maniquins dels aparadors de les botigues, de nit, “como centinelas forman fila a lo largo de la Quinta Avenida: maniquíes que escrutan la calle silenciosa con sus cabezas ladeadas, sus puntiagudos pies y sus largos dedos de goma, que esperan cigarrillos que nunca llegarán”. Potser es fixa en els maniquins perquè és fill d’un sastre. I potser perquè jo també sóc filla d’un sastre, també m’encanto mirant i fotografiant aparadors i maniquins, sobretot quan passejo per la Cinquena o per Madison. Vet aquí que Talese considera les maniquins de Lord & Taylor “sabias y curtidas. En Saks son recatadas y maduras, mientras que en Bergdorf’s irradian una elegancia intemporal y una muda riqueza.”

Vaig fotografiar les dues maniquins amb vestits de nit blancs de Lord & Taylor per Nadal de l’any 2008 i la maniquí amb vestit d’estampat de lleopard de Bergdorf’s l’agost de 2009. Jutgeu vosaltres mateixos.

Girona Barcelona MD

El vagó és ple de persones que no sé d’on venen, ni qui són, ni on van, ni què fan. Miro per la finestra. Passen arbres que no conec, pobles amb carrers que no sé com es diuen, flors que no sé quina olor fan. Llegeixo grafits que no sé què volen dir, veig xemeneies que no sé quin fum treuen, desfilen magatzems de productes que no sé per a què serveixen. Aquí hi ha maquinària per a les obres que es fan i es desfan, allà cel i núvols. El món és infinit, jo terriblement finita i el tren mitjana distància.

Era el 4 de juliol de l’any 2009, quan vaig fotografiar les obres del TGV a l’estació de Girona. I en tenim per temps.

Cireres del temps

Quan era petita em posava penjolls de cireres a les orelles, com si fossin arracades. També m’agradava fer-me arracades amb les flors arraïmades de l’avellaner. Hi havia avellaners a l’altre cantó de la paret del fons del jardí de Llagostera. Eren tan espessos i alts que migraven els lilàs que hi teníem. Uns i altres oferien una obaga boníssima a l’estiu. M’agradava seguir el procés de la flor a l’avellana. Especial atenció em mereixien també les pellofes. Les avellanes eren buides de dins, quasi totes. Una frustració. Però, les cireres de cor de colom que ens portava en Berto, el de les cireres que li dèiem, eren menjar diví!

Les cireres de la fotografia eren de Terrades, segons em van dir, quan les vaig comprar. Les d’en Berto eren de Panedes. 

La grip

Llegia l’altre dia Retratos y encuentros de Gay Talese. El magnífic capítol que dedica a Frank Sinatra es titula així “Frank Sinatra está resfriado”. S’hi pot llegir aquesta frase “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor.” Tot plegat em va fer recordar la primera frase del Quadern gris de Josep Pla, “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. 

Pla havia començat a escriure aquest dietari literari el dia 8 de març de l’any 1918, però sembla que el va refer per publicar l’any 1966. L’article de Talese, ara capítol del llibre, va ser publicat l’any 1966 a la revista Esquire. 

Vaig fotografiar aquesta acumulació de cotxes Ferrari en ple centre d’una ciutat que plaïa a Josep Pla: Florència. Avui fa just quatre anys. Vés quines efemèrides permeten fer les fotografies digitals. 

Doctor Vilallonga

Gaudeamus!

El meu fill, aquell nen que va néixer àvid de saber, amb la seva voluntat fèrria, als seus 26 anys acabats de fer, ja és doctor cum laude!

Gaudeamus igitur!

Per molts anys, Borja!