Els abecedaris de Goffredo Parise

La poesia va i ve, deia Goffredo Parise a l’advertiment inicial dels seus Sillabari, l’any 1982, una mica com la vida i sobretot com l’amor, afegia. I la poesia el va abandonar a la lletra S, declara. Per això no va poder completar les seves proses poètiques sobre els sentiments humans de l’A a la Z, dotze anys després d’haver-s’ho proposat. Parise va morir el dia 31 d’agost de l’any 1986, per això m’agrada de recordar avui la llista dels seus abecedaris. Aquesta: 

Amore. Affetto. Altri. Amicizia. Anima. Allegria. Antipatia. Bacio. Bambino. Bellezza. Bontà. Caccia. Carezza. Casa. Cinema. Cuore. Dolcezza. Donna. Estate. Età. Eleganza. Famiglia. Felicità. Fascino. Fame. Gioventù. Grazia. Guerra. Hotel. Ingenuità. Italia. Lavoro. Libertà. Madre. Malinconia. Mare. Matrimonio. Mistero. Noia. Nostalgia. Odio. Ozio. Paternità. Patria. Paura. Pazienza, Primavera. Poesia. Povertà. Ricordo. Roma. Sesso. Simpatia. Sogno. Solitudine.

La protagonista de Cinema va a veure la pel·lícula que il·lustra el post d’avui, La città d’oro, de 1942. I la peça de Cole Porter, Night and day, protagonista d’Età, posa la il·lustració musical al post.

El test d’alfàbrega

Dia gris. Finals d’estiu. Menys hores de sol, més hores foscants. Antídot: llistes de plantes i flors. Carolina. Alfàbrega. Xicranda. Xuclamel. Lliri. Llessamí. Lilà. Magnòlia. Menta. Julivert. Rosa. Camèlia. Nenúfar. Fulles de saló. Falgueres. Mimoses. Baladres. Butleies. Xeringuilles. Farigola. Roselles. Xuclamel. Glicines. Dulcamara. Espígol. Ginesta. Clavells. Dàlies. Violetes. Nards. Marialluïsa. Gardènies. Cineràries. Miosotis. Buguenvílees. Vidalba. Gladiols. Geranis. Jonquilles. Didaleres. Si les voleu trobar totes, encara que no sigui el temps, us esperen al Bloc Mercè Rodoreda.

L’alfàbrega de cuinar i la d’espantar mosquits s’ofereixen així d’esponeroses, amb el llessamí de fons, aquests dies, al jardí de Llagostera, com el test d’alfàbrega de John Keats.

Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.

L’om d’Eneas i de Stoner

Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. 

Probablement John Williams pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situà un om a casa de Stoner, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”

El gravat de Wenceslaus Hollar (Prague, 1607- Londres, 1677), conservat a la Biblioteca de la Universitat de Toronto, que acompanya el post d’avui, il·lustra l’arribada d’Eneas i la Sibil·la als Inferns, amb un únic arbre, l’om, al fons.

Llegir poemes a la riba

I vet aquí que giro el full i se m’apareix aquesta senyoreta abillada del segle XIX, llegint un llibre asseguda dalt d’un roquissar enlairat, amb una llenca d’aigua triangular que s’entreveu enmig de les roques, que jo vull que sigui de llac suís, encara que el títol del quadre sigui Girl by the Seacoast o Reading on the Rocks, Grand Manan, nom d’una illa del Canadà. Perquè cada mes d’agost, i aquest mes d’agost també, vull complaure’m amb el record dels poemes llegits a la riba del llac de Sils-Maria, quand l’après-midi finissait, i tocava el cel amb les puntes dels dits.

El quadre que ha originat el post d’avui és de John George Brown (1831-1913), va ser pintat pels volts de 1877, i es conserva al Museum of Fine Arts de Boston, d’on he pres la il·lustració.

Incúria d’agost

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

El poema és de Josep Carner i el quadre és de Paul Cézanne. Guardeu-vos de la calor!

Liquiditat

Va ser Zygmunt Bauman qui va crear el terme Modernitat líquida, en l’obra d’aquest títol, publicada l’any 2000. Hi va tornar més endavant amb Amor líquid, Vida líquida, Por líquida, Temps líquids, els anys 2003, 2005 i 2006, respectivament. Tanta liquiditat ja es veu que ens havia de portar si us plau per força a la no liquiditat, en la qual ens hem vist immersos des de la Xina fins als USA tot passant, és clar, pels països que es banyen en el líquid marí, del mare nostrum. I és que ja se sap que tot el que puja baixa i que després de temps favorables en vénen d’adversos. O dit d’una altra manera, després de vaques grasses vénen vaques líquides. No em prengueu pas seriosament: la calor m’ha liquat les neurones. I les paraules. 

Em vaig posar sota la lona blanca, lluny de la liquiditat, per fer aquesta fotografia, a Aiguablava, el dia 2 d’agost.

Les vacances de l’ànima

Sempre n’hi ha hagut. Però Paul Van Tieghem va identificar un tipus de poemes, a la literatura llatina del Renaixement, que va posar en el calaix “de circumstàncies”. Es tracta, és clar, de poemes escrits per deixar constància de fets diversos, commemoratius, d’encàrrec, sense gaire suc ni bruc, per entendre’ns. Amb els posts s’esdevé una mica el mateix. Hi ha temporades que hi deixes l’ànima en el bloc. N’hi ha d’altres de temporades, en canvi, que amagues l’ànima rere les circumstàncies més banals, o més profundes (no ho sabria dir). Perquè l’has posada a recer, l’ànima. O fa vacances. Com és ara en els posts de l’estiu.

Les atzavares florides, que vaig fotografiar a finals de juliol, no creixen a recer de la muralla gironina, sinó a l’embat de vents i tempestes.

Trompe-l’oeil

Eren les 17.07 del dia 17 del mes 07 d’aquest any. No us enganyo. Potser perquè s’esqueia aquest moment tan rodó i tan precís, aquest joc de miralls em va fer l’ullet, mentre era al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans i parlava amb persones amigues. Veure les columnes del primer pis del claustre il·luminades pel sol de la tarda i reflectides als vidres de la finestra de la planta baixa i, al mateix temps, al fanal em va fascinar. I vaig fer la fotografia. Pensat i fet. Espero que us agradi tant com a mi, avui que també és dia 17.

Arbres generacionals

En el “Fitxer musical de Carles Riba” que Jaume Medina publica al segon volum del seu treball Carles Riba (1893-1959), de 1989, em va cridar l’atenció, l’altre dia que el repassava, la peça Trees interpretada per Paul Robeson (1898-1976) i la seva orquestra. Es tracta d’un poema de Joyce Kilmer (1886-1918), escriptor nord-americà que va morir durant la Segona Gran Guerra, inclòs al recull publicat a New York l’any 1914 Trees and Other Poems. L’any 1922 el va musicar Oscar Rasbach (1888-1975). Vet aquí el poema i la versió musical de Rasbach que Riba degué escoltar en més d’una ocasió.

I think that I shall never see

a poem lovely as a tree.

A tree whose hungry mouth is prest

against the earth’s sweet flowing breast;

a tree that looks at God all day,

and lifts her leafy arms to pray;

a tree that may in Summer wear

a nest of robins in her hair;

upon whose bosom snow has lain;

who intimately lives with rain.

Poems are made by fools like me,

but only God make a tree. 

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera a finals d'abril.

De Tiziano a Antoní Liberal

A la National Gallery de Londres es pot visitar, des del mes de juliol, una exposició amb tres quadres del Tiziano, Diana i Actèon, La mort d’Actèon i Diana i Cal·listo, tres quadres que no es podien veure junts des del segle XVIII, diuen. Entorn de l’exposició hi ha tot un seguit d’experiències contemporànies sobre les metamorfosis que van des de la pintura al ballet, tot passant per una competició poètica al Twitter i l’edició de llibres. 

He sabut d’aquest interès metamòrfic, al mateix temps que rebia els dos darrers volums de la Fundació Bernat Metge. Són de la sèrie d’escriptors grecs. Un d’ells és el d’Antoní Liberal, Recull de metamorfosis. Tantes metamorfosis van a parar, indefectiblement, a Ovidi. Formen les metamorfosis d’Antoní Liberal un recull de 41 narracions que provenen de diferents autors. Alguns d’aquests autors van servir de font a Ovidi per crear la biblioteca mitològica en vers més important del món grecollatí, Les Metamorfosis, font al seu torn, dels quadres del Tiziano. 

Vet aquí que he pensat que valia la pena de deixar per escrit en el bloc aquesta coincidència, que he il·lustrat amb un dels quadres del Tiziano. I és que les lliçons de les metamorfosis de la mitologia grecollatina són vàlides avui, com fa dos mil anys.

Les cartes d’amor de Pessoa

Pobre Pessoa! Resulta que acaben de publicar les seves “ridícules” cartes d’amor amb la seva única enamorada, de bell nom, Ofèlia. No hi ha, sembla, el nom d’Ofèlia als seus poemes. Hi ha sí, Cloes i Lídies, els mateixos noms poètics que Horaci utilitzava per anomenar les dones (o la dona) de la seva vida. I és que el món és ple de poetes (i d’homes) que deuen ser incapaços de mantenir lligams d’amor, és a dir de donar més que de rebre, amb una dona. Trista vida, quan només queda la literatura. Pessoa prou se’n lamentava en aquell poema escrit sota l’heterònim Álvaro de Campos, i datat el 21 d’octubre de 1935, que porta el títol “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Todas as cartas de amor são ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
como as outras,
ridículas.

As cartas de amor, se há amor,
têm de ser
ridículas.

Mas, afinal,
só as criaturas que nunca escreveram
cartas de amor
é que são
ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
sem dar por isso
cartas de amor
ridículas.

A verdade é que hoje
as minhas memórias
dessas cartas de amor
é que são
ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.) 

El 4 d’agost vaig fer la fotografia del post d'avui, a Sant Feliu de Guíxols.

En la mort de Hermann Hesse

Avui fa cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse. De manera que, com l’any passat, aquest bloc el vol recordar ara amb aquest text del seu recull El caminant, publicat l’any 1920. 

“Benaurat el camperol! Benaurat el terratinent i el sedentari, el fidel, el virtuós! Puc estimar-lo, admirar-lo, beneir-lo. Però he malgastat mitja vida provant d’imitar la seva virtut. Volia ser el que no era. Voila ser un poeta, sí, però alhora volia ser un burgès. Volia ser un artista, un home amb imaginació, i alhora ser virtuós i gaudir de la meva terra. Vaig trigar molt a adonar-me que l’home no pot ser ambdues coses alhora, ni tenir-les, que jo sóc nòmada i no pas camperol, explorador i no pas guardià. I durant molt de temps m’he mortificat davant déus i lleis que per a mi tan sols eren fetitxes. Heus aquí el meu error, el meu suplici, la meva aportació a la misèria del món. Vaig multiplicar la culpa i el suplici del món emprant la violència en contra meu, sense gosar seguir el camí de la salvació. I el camí de la salvació no em porta ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, sinó recte al meu cor, i només allà trobo Déu, i només allà trobo la pau.”

El text es pot llegir mentre s’escolta una de les cançons d’Hugo Wolf (1860-1903) sobre un poema de Joseph von Eichendorff (1788-1857). Hesse se les sabia de memòria, “destil·len malenconia”, deia, “però aquesta malenconia només és un núvol d’estiu darrere del qual hi ha el sol i la confiança.” 

Hesse va pintar l’aquarel·la que il·lustra el post l’any 1924.

L’empatia

Diu el DIEC que de la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona” se’n diu empatia. La sents o no la sents l’empatia. L’experimento en quasi totes les històries que m’expliquen, ja sigui amb imatges o amb paraules, en novel·les, pel·lícules o de viva veu. No sé pas si és millor o pitjor sentir o no sentir empatia. Només constato el fet que m’identifico amb els protagonistes de les històries que m’expliquen, i amb aquells que me les expliquen també. Pot arribar a ser enutjós. Sobretot si tens consciència que aquella història no s’aguanta per enlloc. Però també en aquests casos sento empatia. 

Tot aquest excursus ve del fet que he acabat Stoner, la novel·la de John Williams, que sí que s’aguanta. No podia no sentir-me identificada amb el protagonista, professor universitari de literatura. I m’hi he sentit en molts moments. Però amb una certa distància. Com la que l’autor posa amb el seu personatge. Si n’haig de triar un dels paràgrafs de la novel·la que he subratllat, em quedo amb aquest: “El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.”

Sento empatia estiuenca per aquest blau sense horitzó d’Aiguablava que va tenyir l’objectiu del meu mòbil el passat 2 d’agost.

En la mort de Marilyn Monroe

Avui fa cinquanta anys que va morir Marilyn Monroe i enguany en fa cent del naixement del poeta i llatinista Miquel Dolç. L’any 1973, al seu recull Imago mundi, Dolç va incloure aquest poema que va titular “En la mort de Marilyn Monroe”. Per il·lustrar el post he triat aquesta fotografia de Marilyn, de Getty images, de l’any 1956, poc després d’haver-se casat amb Arthur Miller.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort

per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,

que un mercadeig infame de guineus

ultratjà i exalçà fins a un deliri

d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust

ens ha deixat de llot i d’alga

el teu inútil acte impietós,

que t’ha fet sols un número de cripta!

Tu, l’escultura, pols avui,

pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos

admiratius. Sense conèixer els jocs

ni els lleures infantívols, et llançares,

tu, la dumb blonde, víctima innocent,

cap a l’enorme trampa de la vida.

I et fou trampa com un circ golut,

però desert, enmig d’un públic àvid

d’enviliments. Avui, dels milions

de llops que atreia el teu tumult d’imatges,

¿qui per a tu tindrà un esquitx

de la infinita pietat que ens feies?

Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons

d’aquest progrés de coca-cola

i de desvari nuclear, que encén,

delint els vells, cent mòduls nous, que jutja

més viril el barbut, que confon l’art

amb la publicitat a tant la lletra

i amb el tòrax florit! Estem sadolls

de fang i de mentides,

i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys

pel passadís de vori,

duent al puny l’auricular

per enviar-nos des de l’altra riba...

¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?

Ai, dea sense entranyes!

Paisatge d’estiu

Canyissars tendres, mars de blat de moro, camps arranats, rostolls groc Van Gogh, bales de palla.

El cérvol

A Stoner, la novel·la de John Williams, la Katherine i l’Stoner van passar deu únics dies, tots dos sols, a Lake Ozark. En aquell paradís ideal, i mitificat, “una vegada, van veure un cérvol que havia baixat de les muntanyes més altes a buscar menjar. Era una femella d’un groc torrat enlluernador que contrastava amb la severitat dels pins foscos i de la neu blanca. Els va mirar a menys de cinquanta metres de distància; alçava una pota del davant amb delicadesa damunt la neu, tenia les orelletes inclinades cap endavant i uns ulls marrons perfectament arrodonits i increïblement dolços. Cap dels tres no es va moure. El rostre delicat de la cérvola es va decantar, com si els escodrinyés amb cordialitat; llavors, sense pressa, es va girar i es va allunyar, alçant les potes de la neu amb elegància i tornant-les a col·locar amb precisió, arrencant cruixits quasi inaudibles.”

No sé si els antics consideraven que veure un cérvol de llarga vida tenia alguna propietat oracular i, de considerar-ho, no sé quin seria el significat de la visió d’un cérvol ben a la vora. De la sobtada visió d’un cérvol als boscos de negres avets a la riba del llac de Sils, a l’Engadina, en queda aquesta fotografia, que vaig fer el 5 d’agost de l’any 2008, i el record d’un silenci dolcíssim tancat al meu cap. No hi havia neu.