diumenge, 19 de juny del 2011

Tornar a París

M’hauria agradat passar per la Rue de l’Université, i no pas per en Semprún, sinó per “oncle Ernest et tante Javotte”, però tenia altres prioritats. No volia perdre’m de cap manera el tè de les cinc de la tarda al Grand Hotel, al costat de l’Opéra, ni tampoc el breu passeig capvespral pels jardins del Luxembourg. Tornava a París en un viatge de feina, vist i no vist. Però el dia era el que era i els records de presències enmig de les absències eren poderosos, i es barrejaven. És clar que vaig tornar a fotografiar les reines de França que la Rodoreda adorava. Però, sobretot, bevia del got dels moments feliços, aquella tarda parisenca del 15 de juny de 2011. 
A les fotografies, el saló del Grand Hotel, amb flors vermelles pel març de l’any 2008 i amb flors blanques pel juny de l’any 2011. 

divendres, 17 de juny del 2011

Les dues cadires

Totes dues són blanques. Totes dues tenen el seient rodó. Totes dues són cadires de braços. Totes dues són de formes arrodonides. Totes dues són de jardí. Totes dues són singulars. Una és de ferro, l’altra és d’alumini. Una va venir de Ginebra, tot fent estada a Romanyà. L’altra sempre ha estat a Llagostera. Les seves mestresses ja no hi són. Les dues cadires es miren, conviuen, reposen, en el jardí clos. 

Vaig fer la fotografia de les dues cadires el 4 de juny passat. 

dimecres, 15 de juny del 2011

Sota la lona

S’hi escolten sardanes, s’hi pren el vermut, es parla amb gent que no veus des de l’any passat, a la plaça, sota la lona del casino, el diumenge de la festa major de Llagostera. S’hi festejava, s’hi veia créixer el nen, sota la vela del casino, el dilluns de la Pasqua granada de la festa major de Llagostera. Lluíem el vestit nou, miràvem de reüll els nois, assegudes sota el tendal del casino, el dimarts de la festa major de Llagostera. 

La nina-globus de plàstic, amb el somriure posat, volava sota la lona del casino, diumenge passat, per la festa major de Llagostera, quan la vaig fotografiar.

diumenge, 12 de juny del 2011

Maniquins


Gay Talese defineix la ciutat de New York com “la ciutat de coses inadvertides”. Entre aquestes coses descriu així els maniquins dels aparadors de les botigues, de nit, “como centinelas forman fila a lo largo de la Quinta Avenida: maniquíes que escrutan la calle silenciosa con sus cabezas ladeadas, sus puntiagudos pies y sus largos dedos de goma, que esperan cigarrillos que nunca llegarán”. Potser es fixa en els maniquins perquè és fill d’un sastre. I potser perquè jo també sóc filla d’un sastre, també m’encanto mirant i fotografiant aparadors i maniquins, sobretot quan passejo per la Cinquena o per Madison. Vet aquí que Talese considera les maniquins de Lord & Taylor “sabias y curtidas. En Saks son recatadas y maduras, mientras que en Bergdorf’s irradian una elegancia intemporal y una muda riqueza.”
Vaig fotografiar les dues maniquins amb vestits de nit blancs de Lord & Taylor per Nadal de l’any 2008 i la maniquí amb vestit d’estampat de lleopard de Bergdorf’s l’agost de 2009. Jutgeu vosaltres mateixos.

divendres, 10 de juny del 2011

Girona Barcelona MD

El vagó és ple de persones que no sé d’on venen, ni qui són, ni on van, ni què fan. Miro per la finestra. Passen arbres que no conec, pobles amb carrers que no sé com es diuen, flors que no sé quina olor fan. Llegeixo grafits que no sé què volen dir, veig xemeneies que no sé quin fum treuen, desfilen magatzems de productes que no sé per a què serveixen. Aquí hi ha maquinària per a les obres que es fan i es desfan, allà cel i núvols. El món és infinit, jo terriblement finita i el tren mitjana distància.
Era el 4 de juliol de l’any 2009, quan vaig fotografiar les obres del TGV a l’estació de Girona. I en tenim per temps.

dimecres, 8 de juny del 2011

Cireres del temps

Quan era petita em posava penjolls de cireres a les orelles, com si fossin arracades. També m’agradava fer-me arracades amb les flors arraïmades de l’avellaner. Hi havia avellaners a l’altre cantó de la paret del fons del jardí de Llagostera. Eren tan espessos i alts que migraven els lilàs que hi teníem. Uns i altres oferien una obaga boníssima a l’estiu. M’agradava seguir el procés de la flor a l’avellana. Especial atenció em mereixien també les pellofes. Les avellanes eren buides de dins, quasi totes. Una frustració. Però, les cireres de cor de colom que ens portava en Berto, el de les cireres que li dèiem, eren menjar diví!
Les cireres de la fotografia eren de Terrades, segons em van dir, quan les vaig comprar. Les d’en Berto eren de Panedes. 

dilluns, 6 de juny del 2011

La grip


Llegia l’altre dia Retratos y encuentros de Gay Talese. El magnífic capítol que dedica a Frank Sinatra es titula així “Frank Sinatra está resfriado”. S’hi pot llegir aquesta frase “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor.” Tot plegat em va fer recordar la primera frase del Quadern gris de Josep Pla, “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. 
Pla havia començat a escriure aquest dietari literari el dia 8 de març de l’any 1918, però sembla que el va refer per publicar l’any 1966. L’article de Talese, ara capítol del llibre, va ser publicat l’any 1966 a la revista Esquire
Vaig fotografiar aquesta acumulació de cotxes Ferrari en ple centre d’una ciutat que plaïa a Josep Pla: Florència. Avui fa just quatre anys. Vés quines efemèrides permeten fer les fotografies digitals. 

dijous, 2 de juny del 2011

Doctor Vilallonga

Gaudeamus!
El meu fill, aquell nen que va néixer àvid de saber, amb la seva voluntat fèrria, als seus 26 anys acabats de fer, ja és doctor cum laude!
Gaudeamus igitur!
Per molts anys, Borja! 

dilluns, 30 de maig del 2011

The Borgias

Fan a la TV, aquests dies, una sèrie dedicada a la família Borja, amb l’actor Jeremy Irons com a protagonista. Vaig veure una part del primer capítol, un dia que estava cansada, i em vaig adormir. De fet, no m’han agradat mai les pel·lícules històriques. És curiós. M’hi esforço, però desisteixo sempre. M’agraden les històries ambientades en el món d’avui i, a tot estirar, al segle XIX. 

Torno als Borja. No m’hauria imaginat mai Jeremy Irons en la pell d’Alexandre VI. I la veritat és que no li sé veure. Abans d’adormir-me, aquell vespre, encara vaig ser a temps d’atrapar a la pantalla un home que escrivia els fets que tenien lloc al Vaticà. Vaig suposar que els guionistes van voler posar en escena el nostre amic Johannes Burckard, el mestre de cerimònies de cinc papes, en el tombant del segle XV al segle XVI, època de contrasts. 

L’any 2003, un equip de la Universitat de Girona, que vaig tenir la sort de dirigir, vam traduir i publicar una selecció del Liber notarum de Burckard que, per necessitats del guió, diríem, va acabar sortint amb el títol de Dietari secret. Burckard hi descriu fil per randa totes les cerimònies que s’esdevenen al Vaticà i “alguna cosa més” que ha donat lloc a la famosa llegenda negra dels Borja.

La Setmana Santa passada, mentre passejava per la Cinquena avinguda de New York, vaig fotografiar l’autobús que il·lustra aquest post. Per dos motius: hi ha l’anunci de la sèrie dels Borja i s’hi pot llegir la data del meu naixement. Nexus rerum.

dissabte, 28 de maig del 2011

Judt i Talese

Faltaven encara 10 minuts perquè sortís el tren. Al costat de l’estació hi ha una llibreria. Així és que vaig entrar-hi amb alguna intenció concreta, però tampoc gaire. Pocs minuts després, com que no hi havia cua a la caixa, vaig sortir-ne amb Judt i Talese sota el braç. No negaré pas que, en el fons, formaven part de la intenció. El que em va fer decidir ràpidament, però, va ser la necessitat imperiosa de llegir els capítols que cadascun d’ells dedica a New York. Dreta a l’andana, no sé llegir. Però, asseguda al vagó, em vaig llençar amb frisança a la lectura. I el viatge de Barcelona a Girona es va convertir en una agradabilíssima i nostàlgica passejada per New York, “la ciutat del món” de Tony Judt i “la ciutat de coses inadvertides” de Gay Talese. Just el que necessitava.  

A la fotografia, la posta de sol des d’una de les dues finestres que més m’estimo de Manhattan. 

dijous, 26 de maig del 2011

Mentis inops

Mancat de ment, o privat de raó, o sense seny, o forassenyat, vet aquí tot un reguitzell de possibles traduccions d’aquesta iunctura llatina. I n’hi ha més. Sempre n’hi ha més. La gràcia, o l’habilitat, del traductor és trobar la fòrmula exacta, o més adequada, en cada context; o més acostada a cada context. 
Ovidi fa servir l’expressió almenys 7 vegades en aquests contexts de les seves obres. Safo és mentis inops, quan no només mancada de seny, sinó a més furiosa i amb la cabellera desfeta com la deessa de la guerra, cerca Faó, el noi que li ha fet perdre el cap. Actuarà mentis inops l’enamorat que acaba de saber que té un rival. Serà, sens dubte, mentis inops qui vulgui impedir a una mare de plorar el fill en el seu funeral. Només podia ser mentis inops aquell jove Faetont que va perdre les regnes del carro del sol, el seu pare, i va començar a cremar les terres. I es comportava mentis inops la deessa Demèter quan, amb la cabellera també desfeta ara com una mènada, anava a la cerca de la seva filla Persèfone. Però, ah! Ovidi també dibuixa mentis inops la deessa Atenea, que s’ha disfressat de vella, perquè “haver viscut massa temps fa mal”. 

Tot això ve a tomb gràcies al preciós article que ha publicat a Myrtia el meu col·lega de la Universidad de Granada, Jesús Luque Moreno.
Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el passat dia 19 de març, a Llagostera.

dimarts, 24 de maig del 2011

Borinot

Era un “brunzent borinot” carnerià, d’ales blau marí tornassolades que el portaven d’ací d’allà. Brunzia i es delia per la flor del llessamí. De cop descuit, una càmera de fotos atrafegada el va clissar i una mà, gens innocent, va començar a clicar per atrapar la bestiola. Set fotografies més enllà, ho va aconseguir. Tot això passava al jardí de Llagostera, el dissabte 21 de maig. 

diumenge, 22 de maig del 2011

Gronxar-se

Ja ha arribat el dia. Amb els coixins i el tendal hem vestit d’estiu el gronxador. Vet aquí un dels plaers del bon temps, gronxar-se al jardí, al gronxador o a l’hamaca, tot llegint o tot contemplant la lluna, bevent records o trenant paraules. 

Vaig fer la fotografia ahir a la tarda, al jardí de Llagostera.

dijous, 19 de maig del 2011

Papallona blanca

De sobte, va arribar la papallona. No sabia gaire on aturar-se, ara aquí, ara més enllà. Semblava que cap lloc li plaïa. I jo, tot darrere, amb la meva càmera intentava fixar una imatge de la papallona: mentre volava, amb les ales fremint, o quan s’aturava damunt de les fulles, m’era igual. Després, quan he passat les fotografies a l’ordinador, he vist que la papallona m’havia regalat dues poses. Però no he pogut encalçar-la al vol. 
Vaig fer les fotografies al jardí de Llagostera el dia 15 de maig.

dimarts, 17 de maig del 2011

Maig al jardí

 Els altaveus de la primavera.
La rosa que es va enamorar del llessamí.

Vaig fer les fotografies al jardí de Llagostera el dia 14 de maig.

diumenge, 15 de maig del 2011

Vase de pivoines

La forta pluja d’ahir a la tarda va deixar les peònies vençudes d’aigua. Així és que he tallat les que tenien les tiges més malmeses i he guarnit aquest gerro de peònies. Com que ja no pinto, l’he fotografiat. Amb l’esperança, vana ai las! que un Manet o un Fantin-Latour s’apropés a pintar-lo.

dissabte, 14 de maig del 2011

Les peònies de setí



No sé què tenen, les peònies, que sempre m’han robat el cor. Abans que de les de debò, em vaig enamorar de les peònies dels quadres de Fantin-Latour i de Manet. Avui, però, un bouquet de peònies de debò ha vingut del jardí de Llagostera per instal·lar-se en aquest bloc i vestir-lo d’exquisit setí. 
He fet les fotografies aquest matí.

dimecres, 11 de maig del 2011

Escacs

En un dels blocs que segueixo trobo un post amb una fotografia de persones que juguen a escacs en taules, al carrer. Immediatament el pensament se me’n va a un estiu, el de l’any 2007, i a un lloc, Ginebra. Al Parc des Bastions, just a l’entrada per la Place Neuve, al costat del quiosc de música, hi ha un espai per jugar a escacs. La singularitat del lloc ve donada pel fet que hom pot jugar des de dins del tauler, com es pot veure a la primera de les fotografies que il·lustren el meu post d’avui. De Ginebra a New York, només hi ha un sospir, a través de la imaginació. Allà vaig fotografiar una botiga del Village, especialitzada en jocs d’escacs. Era l’any 2009. A la segona de les fotografies del post d’avui es pot veure l’aparador d’aquesta Chess Shop ple de reines i cavalls, alfils, torres i peons de tota mena. Llàstima que no sé jugar a escacs.