Inventari bucòlic

No és exhaustiva, però quasi, aquesta llista d’arbres i plantes que ve a continuació i que prové de les Bucòliques de Virgili. Natura en estat pur. I llatina, mediterrània, vaja, la nostra. Una meravella. Trobava a faltar les llistes!

Faig, pi, avena, avellaner, canya, roure, jonc, xiprer, fruiter, salze, om, espiga, perera, vinya, ginesta, bardissa, all, serpoll, olivella, jacint, malví, lliri, rosella, pensament, narcís, fonoll, cinamom, mirtil, calèndula, prunera, morera, llorer, murtra, vímet, palla, heura, raïm, acant, arboç, gingebre, esbarzer, tamariu, sàlvia, lotus, herba luteïna, llambrusca, espígol, roserar, farigola, molsa, àlber, valeriana, ranuncle sard, boix marí, alga, freixe, avet, pollancre, berbena, teix, ginestell, cànem bord.

De vegades, pel març

De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.

Ales d’abril somreien a frec del campanar,

el bleix del temps gemmat suaument agitava

els jardins de les cases i els jardins de la sang.

Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols

de poncelles besaven aquell vent amorós

i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles.

Però encara era l’hivern als jardins de la sang:

com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,

els havien bressat amb rondalles de por.

Per als jardins de sang era la primavera

una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,

guardà en calzes madurs la llum de dies tendres

i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.

Maria Àngels Anglada

Dia de la poesia catalana a internet

Peus

Em miro el peu d’or d’en Messi i el peu de bronze de l’Auriga de Delfos. Ho veieu com no som diferents dels humans de fa més de dos mil anys? Ens dediquem, des de fa segles, a immortalitzar en metalls duradors els nostres esportistes, ja sigui en or, ja sigui en bronze, sencers o a trossos. És clar que ens costaria d’imaginar l’Auriga amb samarreta i Messi amb pèplum, però això són minúcies. I després ve Horaci i diu que ha fet una obra literària més duradora que el bronze. No sé, no sé...

Tedi

De què serveix la felicitat si, quan la tens, no saps que la tens? Ella es complaïa en el seu tedi, quan John Lavery la va pintar, l’any 1921, durant la seva Honeymoon. 

Us sembla que contemplem el quadre amb aquesta música?

Enamorament per repetició

Aquell dia ella badava pels aparadors d’una gran avinguda d’una gran ciutat. Va veure el rostre d’ell reflectit davant d’un vestit de strass sense mànigues. Li va semblar reconèixer aquell que ocupava el seu cor des de feia anys. Es va girar de cop sobtat. I gairebé va xocar de cara amb l’home repetit. Li va semblar que s’enamorava repentinament. I així van passar uns mesos. Ella veia l’antic amor en l’abraçada dels braços que l’envoltaven. Una nit, però, es va despertar inquieta i es va preguntar què feia al seu costat aquella màscara ridícula. 

La màscara de la fotografia la vam comprar a Atenes el mes de setembre de l’any 2000, des d’aleshores conviu amb l’heura enfiladissa en una paret del jardí de Llagostera.

De la utilitat de la poesia

Quan Horaci va dictaminar que els poetes han de plaure i ser útils, a la seva Art poètica, a finals del segle I abans de Crist, anys abans ja s’havia posat de manifest la utilitat de la poesia a la vida pràctica. Ho havia fet Ciceró en aconseguir de salvar el poeta Àrquias de l’acusació d’haver obtingut la ciutadania romana de manera il·legal. El seu excel·lent (com tots els seus) discurs Defensa d’Àrquias, és també una vehement defensa avant la lettre de la utilitat de la poesia i de les lletres en general. Si ell mateix, argumentava Ciceró, no hagués cultivat cada dia el seu esperit amb la lectura de la poesia, no hauria pogut excel·lir en el fòrum. Si Àrquias, concloïa, no tingués la ciutadania romana, se li hauria hagut de donar immediatament, perquè Roma no podia no tenir un ciutadà de la seva qualitat. Ciceró va guanyar la causa, però dissortadament no ens ha estat concedit de conèixer l’obra poètica d’Àrquias. Tanmateix, si va servir a Ciceró, ja va ser útil. 

Vaig fotografiar el fòrum romà que il·lustra el post d’avui, amb el sol de biaix, a començaments de novembre de 2009.

Sempre llegeix

No és la platja, ni és una escena de Mort a Venècia, però hi podrien fer pensar el quadre i la noia del vestit roig del quadre. Té la mà al cap ella, damunt del capell roig, ocupa dues cadires, i el llibre es veu i no es veu. Coll, canell i turmell descoberts. Més atractiva ella, vestida de roig, que qualsevol de les altres quatre dones del quadre. Sedueix més ella pel que amaga sota la roba roja vaporosa. I perquè llegeix, vora l’aigua, i no es banya. “Jo sempre llegeixo o penso en la lectura”, que repeteix i repeteix la noia del vestit roig de la piscina. I mentrestant la vida que passa al seu voltant. Però ella llegeix.

Girl in a red dress reading by a swimming pool, 1887 (oil on canvas), Lavery, Sir John (1856-1941) / Private Collection / Photo © Christie’s Images / The Bridgeman Art Library.

Rates de biblioteca

Llegeixo un article en una revista d’estudis clàssics sobre el color dels lliris que Anquises, el pare d’Eneas, demana per honorar el malaurat Marcel, fill de la germana d’August mort als 19 anys, quasi al final del llibre sisè de l’Eneida de Virgili. Hi ha qui defensa la vermellor dels aitals lliris, hi ha qui es decanta per la blancor. Sigui com sigui, el passatge ha generat molta literatura filològica, al llarg dels segles. I encara el plet no s’ha resolt, és clar.

Llegeixo el poema que, cada dijous, m’envia per correu electrònic una llibreria antiquària. Aquesta setmana el poema era de Denise Levertov, “Amenaça”. Em fa pensar en una oda d’Horaci, pel pi alt protagonista del poema. El pi de Levertov, venerable i bell, amic, pot esdevenir un perill si el vent fort el sacseja. Així en la mateixa bellesa hi nia la por que caigui el pi alt damunt de la teva casa, damunt teu, damunt de la fragilitat de la rutina de tenir de veí un alt pi.

Aturo els meus ulls al jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu descrit a Primera història d'Esther, “el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil”. Es veu que la palmera gànguil va ser malmesa per una ventada molt forta. Devia ser massa alta, com el pi de Levertov i el d’Horaci. I és que més amunt pujaràs, més dura serà la caiguda.

El quadre que il·lustra el post d’avui el vaig veure, també aquesta setmana, a la portada d’una revista nord-americana d’història. El va pintar entorn de 1850 Carl Spitzweg (1808-1885) i el va titular The Bookworm. Walter Benjamin el va mencionar en el seu assaig “Unpacking my Library: A Talk about Book Collecting”. Ara, el quadre i el text de Benjamin són utilitzats també per William Cronon en el seu article “Recollecting My Library... and My Self”. Vet aquí.

Temps de mimoses

Sobretot avui, 4 de febrer, és temps de mimoses en aquest bloc. La del ram de la fotografia floreix barcelonina i s’hostatja al meu despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, on la vaig fotografiar el primer dia d’aquest mes de febrer, el mes de les mimoses. I, com que diu que Chopin era sensitiu com una mimosa sensilis i per això necessitava atmosferes tèbies com la de Valldemossa, barrejarem els records i escoltarem aquest preludi de Chopin.

Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.

D’arbres i tresors

Canviar de casa també vol dir redescobrir tresors ocults que un temps havien estat ben presents. Em refereixo a llibres, és clar, no en tinc de cap altra mena de tresors materials. Avui he trobat un llibre sobre arbres, publicat l’any 2002, que devia comprar a París en un d’aquells passatges del Boulevard Haussmann, em sembla.

El llibre presenta un recull d’imatges de quadres i dibuixos d’arbres, amb una breu introducció d’un professor de l’École nationale supérieure du paysage de Versailles, que es diu Michel Racine i que degué néixer predestinat a bregar amb arbres i plantes, si fem cas del seu cognom.

Dins del llibre m’hi he trobat un llistat bibliogràfic amb notes escrit a mà per mi mateixa en el revers d’una còpia impresa d’una carta electrònica del 29 de desembre de l’any 2003. M’he entretingut en la lectura i la contemplació de tots aquests tresors que han fet fondes arrels en el meu cor: cartes, arbres, llibres... I he triat aquesta imatge de dos troncs d’arbre, que es reprodueix en el volum, perquè he quedat ullpresa davant d’aquests troncs com columnes amb capitell, on endevino incises inicials de noms d’enamorats que s’han jurat amor etern. L’autor d’aquesta meravella és Paulus Potter. Va viure només 28 anys, perquè una tuberculosi el va matar, durant la primera meitat del segle XVII. A partir d’ara, dins del llibre hi haurà un altre paper: la versió a mà d’aquesta nota d’avui.

Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

TGV

N’era contrària i, de fet, encara hi estic prou en contra del TGV, sobretot perquè em sembla que hauria estat força més útil arreglar la línia de Girona (o Figueres, no voldria pas que us enfadéssiu amics figuerencs) a Barcelona, per exemple augmentant, i molt, la freqüència i la rapidesa de trens MD. Però, amics meus, dimarts es va produir el miracle. A les 12.50 sortia de Barcelona i a les 13.38 ja feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Inimaginable fa quinze dies, però cert. Amb tot, avui tornaré a pujar a un MD per arribar a Barcelona, i llegiré tranquil·lament el diari, perquè a vegades la vida també va bé de prendre-la a glopets.

Vaig fer la fotografia a l’estació del TGV de Girona un dia d’aquesta setmana que tenia pressa per arribar a una reunió a Barcelona.

Petons i més petons

Al segle I abans de Crist, el poeta llatí Catul va escriure dos poemes sobre els petons que voldria de la seva estimada Lèsbia. En un dels poemes li demana que li faci “mil petons, després cent, després mil més, després un segon centenar, després encara un altre miler i encara cent més”, tot plegat tres mil tres-cents besos. En l’altre poema el compte de petons és infinit: “tants com grans de sorra té el desert de Líbia, entre l’oracle de Júpiter i el sepulcre de Batus o tants com estels té el cel, quan calla la nit”. Vet aquí el desig. Al segle XV, el poeta Giovanni Gioviano Pontano demanava en un poema a la seva estimada que afegís tres-cents mil besos a la suma de besades de Catul. Una mica més tard, Iacopo Sannazzaro pidolava a l’estimada sis-cents petons i afegia “però no d’aquells que es fan al germà o al pare, sinó petons d’enamorada”. Al segle XVI, Iannus Secundus va escriure tot un llibre de petons. I en un dels poemes va refondre més o menys els dos poemes de Catul així:  “Cent vegades cent besos, mil vegades cent besos, mil vegades mil besos i altres tantes mil vegades mil besos, tants com gotes d’aigua té el mar de Sicília, o com estels té el cel, sobre aquestes teves galtes purpúries, sobre aquests teus llavis túrgids i sobre els teus ullets expressius et faria sense repòs, oh bella Neera!” 

No sabia com il·lustrar el nombre de petons d’aquest primer post de l’any. Ni estels, ni grans de sorra, ni gotes d’aigua, he optat per aquests palets de riera del jardí de Llagostera que vaig fotografiar el mes d’abril de l’any 2012. I aquesta música.

Bon 2013!

Agafem-nos fort, tanquem amb pany i clau tot allò que no ens convé i que els fats ens siguin propicis!

Bon 2013, amics!

Bon Nadal!

Àngels, arbres, poemes, llocs, memòries, moments, presències, tot s’agombola a la ment, quan cerco els mots i la imatge per desitjar-vos bon Nadal, des d’aquest bloc. Aquí teniu aquest poema de Rilke que vaig traduir i publicar l’any 2011 i aquesta imatge de l’arbre de Nadal, ple d’àngels, del Metropolitan Museum de New York, que m’enamora. 

Vistos pels Àngels, els cimals dels arbres potser 

són arrels, que beuen dels cels; 

i en el sòl, les profundes arrels d’un faig 

els semblen cims silenciosos. 

Per a ells, la terra, no deu ser transparent 

enfront d’un cel, ple com un cos? 

Aquesta terra ardent, on es lamenta 

vora les deus l’oblit dels morts.

Us desitjo un bon Nadal!

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

An affair to remember

Our love affair is a wondrous thing

That we’ll rejoice in remembering

Our love was born with our first embrace

And a page was torn out of time and space

Our love affair, may it always be

A flame to burn through eternity

So take my hand with a fervent prayer

That we may live and we may share

A love affair to remember.