La vida podria ser rosa

Hold me close and hold me fast

The magic spell you cast
This is la vie en rose

When you kiss me heaven sighs
And tho I close my eyes
I see la vie en rose

When you press me to your heart
I’m in a world apart
A world where roses bloom

And when you speak...angels sing from above
Everyday words seem...to turn into love songs

Give your heart and soul to me
And life will always be
La vie en rose

A la fotografia, magnòlia de Central Park, el 21 d’abril de 2011. Lliga bé amb la cançó i la veu de Louis Armstrong. 

Doble començ de primavera

Quantes primaveres veurem començar al llarg de la nostra vida? Cinquanta-set? Setanta-vuit? Noranta? Una vegada cada any. M’agrada anar a New York el mes d’abril, per veure començar la primavera dues vegades. Quan a Girona els arbres ja són curulls de fulles, a New York tot just floreixen les magnòlies d’hivern i els narcisos, i alguns arbres comencen a tenir un borrissol verd tendre. Anar a l’abril a New York és retrocedir un mes en el temps i tornar a reviure l’inici de la primavera. Una meravella.

Vaig fer la fotografia, el Dijous Sant de 2011, a Central Park.

Diumenge de Pasqua newyorker

Ni un sol cotxe circula per la Cinquena avinguda. D’un cap a l’altre riuades de gent de totes les edats. I un denominador comú: el barret, amb ous i conillets, com una mona de Pasqua, vaja. És la celebració de l’Easter Sunday, amb l’Easter Parade a l’avinguda més concorreguda, fotografiada i famosa de la ciutat de New York. Només hi faltaven Fred Astaire i Judy Garland. 

Vaig fer les fotografies diumenge passat, 24 d’abril de 2011.

La rosa-llibre de Rilke

Et veig, rosa, llibre entreobert,

que conté tantes pàgines

de felicitat detallada

que no es llegiran mai. Llibre-mag,

que s’obre al vent i que pot ser llegit

a ulls clucs...,

d’on les papallones en surten confoses

per haver tingut les mateixes idees.

Del recull “Les roses”, de Rainer Maria Rilke, inclòs als Poemes francesos, que vaig traduir l’estiu passat i que ha publicat les Edicions de la ela geminada. 

Bon Sant Jordi a tothom, des de la riba de l’oceà. 

Vaig fer la fotografia el dia 15 d’abril al jardí de l’IEC.

Un Cézanne descrit per Rilke

“D’antuvi, el drap blanc, que hi sovinteja, s’amara estranyament del color local predominant, i els objectes disposats hi diuen tots la seva i s’esplaien a pler. L’ús del blanc com a color li fou sempre natural amb el negre, formaven els dos pols de la seva vasta paleta; i en el formós conjunt de la lleixa de pedra negra d’una llar de foc amb el corresponent rellotge de sobretaula, el negre i el blanc (aquest últim en un drap que penja avall, tot cobrint una part de la lleixa) es captenen ben bé com a colors entre els altres colors, amb igualtat de drets i com aclimatats de fa temps. (Altrament s’escau amb Manet, en qui el negre actua com una interrupció del corrent i a més s’encara amb els colors, com si no provingués del mateix lloc que ells.) Damunt el drap blanc s’afirmen, brillants, una tassa de cafè amb una sanefa d’un blau molt fosc, una llimona fresca i ben madura, un vas de vidre polit, de cantell dentat, i, a l’extrem esquerre, un gros i barroc cargol de Tritó, tot extravagant i d’aspecte ben desuet, amb la llista i vermella boca girada endavant. El seu carmí inferior, bo i aclarint-se en el seu desplegament enfora, suscita en la paret posterior un blau tempestuós, el qual eixamplat i apregonat, és repetit pel mirall de marc daurat que penja sobre la llar; en aquesta imatge del mirall ensopega novament amb una antítesi: el rosa lletós d’un gerro de vidre que, tot reposant damunt el rellotge negre, duplica (com a cosa tangible i, una mica més transigent, com a reflex) l’efecte del seu contrast. L’espai real i l’espai del mirall resten definitivament denotats i quasi musicalment discriminats per mitjà d’aquesta doble avaluació, i el quadre els conté de la mateixa manera que un cistell conté fruits i fulles: com si tot això fos talment fàcil de prendre i de donar. Però damunt la lleixa descoberta, arrambat al drap blanc, hi ha algun altre objecte, per mor del qual voldria tornar a examinar el quadre.”

Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 24 d’octubre de 1907, després d’haver visitat durant dies el Salon d’Automne de París, i d’haver contemplat aquest quadre de Cézanne, pintat entre 1869 i 1870, que actualment es conserva a la Col·lecció Niarchos. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.

Dels blaus de Rilke al blau Klein

“I davant el blau m’adono que és aquell peculiar blau del segle XVIII que pertot, a La Tour, a Peronnet [Perronneau], pot trobar-se, i que fins i tot en Chardin no deixa d’ésser elegant, si bé allí (a l’autoretrat del pinça-nas de carei) ja és esmerçat sense miraments com a cinta de la seva estranya gorra. (Hom podria imaginar que algú escrivís una monografia del blau, des de l’espès blau cerós de les pintures murals de Pompeia fins a Chardin i encara fins a Cézanne: quina biografia!) Car el molt peculiar blau de Cézanne té aquesta procedència, prové del blau del segle XVIII, que Chardin desvestí de la seva presumpció i que ara amb Cézanne no aporta cap significat secundari. Chardin ha estat en això el mitjancer.”

Rainer Maria Rilke escrivia sobre el blau en la carta a la seva esposa Clara del 8 d’octubre de 1907. Per completar aquesta monografia del blau, segurament hauria agradat a Rilke l’explosió de blau d’Yves Klein (1928-1962). 

El quadre de Klein que il·lustra aquest post el va fotografiar el meu fill en una de les parets del Metropolitan Museum, a New York, el mes de juliol de l’any 2007. 

Flors per a Mercè Rodoreda

“Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent, sortí un àngel vermell, una tropa d’àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia, reia, reia… presa en una xarxa de tendresa infinita… Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma d’amor.”

Avui fa 28 anys que va morir Mercè Rodoreda. Amb aquest fragment de Mirall trencat i amb les camèlies del jardí que porta el seu nom a l’Institut d’Estudis Catalans, la volia recordar, una vegada més. 

Carriera descrita per Rilke

“Una jove dama, el rostre alçat damunt un coll ben dret i tombat ingènuament cap endavant que sosté davant el seu vestit de randes escotat un petit mico caputxí d’ulls clars que a sota, al marge inferior del retrat, té el mateix esguard fervent que ella a dalt, però un poc més indiferent. Amb la seva petita mà pèrfida i negra aferra la d’ella i, tot estirant d’un dels seus esvelts dits, atreu la mà tendra i distreta vers el quadre. Això és tan ple d’una època que val per a totes. I és pintat amb encant i lleugeresa, però pintat de debò. En el quadre apareixen, a més, un mantell blau i una tija de violer d’un lila esblanqueït, que estranyament fa de joiell. I davant el blau m’adono que és aquell peculiar blau del segle XVIII...”

Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 8 d’octubre de 1907, després d’haver visitat el Museu del Louvre, a París, i d’haver contemplat aquest quadre de Rosalba Carriera, pintat l’any 1721. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.

Roma a Roma

Nouvingut que cerques Roma a Roma,

i res de Roma a Roma no perceps,

els vells palaus, els vells arcs que veus,

i els vells murs, és això el que anomenen Roma.

Mira quin orgull, quina ruïna, i com

aquella que posà el món sota les seves lleis

per domar-ho tot, es domà a vegades,

i esdevingué presa del temps que tot ho consumeix.

Roma de Roma és el sol monument,

i Roma Roma ha vençut solament.

El Tíber sol, que vers la mar fuig,

roman de Roma. Oh mundana inconstància!

El que és ferm és pel temps destruït

i el que fuig al temps fa resistència.

He traduït del francès aquest sonet de Les antiguitats de Roma, de Joachim du Bellay (1522-1560), i l’he il·lustrat amb una fotografia que vaig fer a Roma el dia de Tots Sants de l’any 2009. 

Sonet 733

A Mariàngela, per il compleanno

Per i campi che Venere feconda

con l’eterno amoroso suo sorriso

spumoso di marino paradiso,

scorazza il cuore a cavallo di un onda

che infaticabile da sponda a sponda

le tracce insegue di Marte e Dioniso

fanciulli antichi d’Olimpo e d’Eliso

e per i boschi di Diana errabonda.

Dalla finestra contempla del cielo

pietre consunte, bruciate dal sole

e con lo sguardo di ninfa accarezza

verdi distese che punge la brezza,

poi fra cespugli d’ortensie e viole

l’anima copre d’un verso col velo.

Raffaele Pinto

03.04.11
Vaig fotografiar el mar, a Biblos, el mes d'agost de 2010.
Ti ringrazio, poeta!

La rosa, la poncella i el pugó

La rosa groga de “tantes pàgines de felicitat detallada que no es llegiran mai”, la poncella que potser no arribarà a rosa, tan coberta de pugó, i la paret, que fa més vives la rosa i la poncella, eren allà, el tres d’abril, al jardí de Llagostera. 

La vida en un bloc

Hi cap una ínfima part de vida en un bloc. 

Però, en definitiva, la vida hi resta, escrita.

Avui fa uns quants abrils que vaig néixer. 

Vaig fer la fotografia al jardí de la casa dels meus pares, el dia de Sant Josep.

Agitació primaveral

És aquest no poder parar de la primavera que produeix agitació. Encara no has acabat de gaudir de la florida dels prunus, que ja comencen els arbres de Judea. I, mentre t’extasies davant l’atapeïment de floretes arrapades als troncs, ja arriben els lliris blaus i els groguets als camps. I els xàfecs que ho enllustren tot. Mitjans de març, abril i maig no tens prou ulls ni prou sentits per aprofitar l’esclat de la natura. I jo vaig néixer al bell mig de tanta naixó, que em deleixo cada any per viure.

La flor de marbre que vaig fotografiar el 19 de març és, però, immutable, ja sigui hivern o estiu, primavera o tardor.

Sòlida i fluida

Com la vida. 

L’aigua llisca llisa de la pedra grisa.

La força l’empeny i li mostra el camí.

La vaig fotografiar a Piazza Navona de Roma, el 5 de març passat.

El Dahesh Museum

Cada vegada que passava uns dies a New York, visitàvem el Dahesh Museum of Art. M’agradaven, museu i emplaçament a l’edifici d’IBM a Madison Avenue, al Midtown. Però, la darrera vegada que hi vaig voler anar, havia estat substituït per una casa de subhastes d’art. I no en vaig saber res més, per molt que vam preguntar. Tampoc no hi havia pensat més.

Avui, quan remenava pilons de papers i llibres, oblidats de feia temps, he trobat els fulletons d’algunes de les exposicions que hi havia vist: “El llegat d’Homer”, “Napoleó al Nil”. I he recordat el museu. Era atapeït de pintures i escultures del segle XIX i principis del XX, academicistes: Leighton, Alma-Tadema, Bouguereau, Gerôme. Molta mitologia i orientalisme. Un libanès, Salim Moussa Achi, que s’havia posat el sobrenom de Dr. Dahesh, havia reunit la col·lecció a Beirut. Però, per evitar el risc de la guerra, va traslladar les peces a New York. El museu va obrir primer a la cinquena avinguda i l’any 2003 va ocupar la seu que jo vaig visitar tantes vegades.

En el website expliquen que van tancar l’any 2008. Ara només es poden veure les peces online. Encara sort.

La fotografia que acompanya aquest post la vaig fer en un carrer de Roma, a començaments d’aquest mes. He pensat que aquest Cupido amb els genolls pelats i aquest cap de Minerva no haurien desentonat gaire al Dahesh Museum of Art.

La font

Elles fotografien la font.

Ella el fotografia amb la font.

Ell la fotografia al costat de la font amb el Pantheon darrere.

Ell la fotografia amb la font.

Ell contempla el Pantheon al costat de la font.

Ell fotografia el Pantheon, mentre ella el contempla al costat de la font.

Ells passen sense mirar ni la font, ni el Pantheon. 

Ell les fotografia amb la font.

Esmorzava al meu angle preferit de Roma, quan vaig fer la sèrie de fotografies, el 5 de març passat, a les 10 del matí.

De Ramon Sugranyes a Max Gutzwiller

El passat 26 de febrer va morir Ramon Sugranyes de Franch, a Capellades, el mateix lloc on havia nascut el 31 d’octubre de 1911. És així que ha mort amb 99 anys. Sugranyes va fer la tesi doctoral a la Facultat de Dret de la universitat catòlica de la ciutat suïssa de Friburg. Li va dirigir Max Gutzwiller, catedràtic de dret romà de la mateixa universitat, autor també del pròleg que encapçala la publicació del treball, Études sur le droit palestinien à l’époque évangélique, de l’any 1946. Així ho recorda Sugranyes a les seves memòries, Militant per la justícia, de l’any 1998. 

Max Gutzwiller havia nascut a Basilea el primer d’octubre de 1889. També va morir un mes de febrer, el dia 6, de l’any 1989, pocs mesos abans d’arribar als cent anys de vida, com Sugranyes. Abans de Friburg, el professor Gutzwiller era catedràtic a la Universitat de Heidelberg, però va ser depurat, juntament amb d’altres professors, tal i com es pot llegir en una placa a l’entrada de la Facultat de Dret, a causa de la seva esposa, Gisela Strassmann, una berlinesa d’origen jueu. El professor Gutzwiller va passar els darrers anys de la seva llarga vida a la riba del llac de Morat, on és enterrat, al petit cementiri. 

Aquesta només és una de les abundoses relacions catalanosuïsses al llarg del segle XX. Vaig fotografiar la vista del llac de Morat, el 2 d’agost de l’any 2005.

La primavera segons Horaci

Horaci va dedicar dues odes a l’arribada de la primavera, la I, 4 i la IV, 7. Si l’una és bella, l’altra encara més. L’estructura és la mateixa per a totes dues. A la primera meitat el poeta descriu l’arribada de la nova estació i a la segona reflexiona sobre la mort. Tot just ara que comença la primavera, llegim els versos inicials de cadascuna. Sempre és temps d’omplir el pensament “amb l’hora que s’emporta el dia vivificador”.

“Es desfà el punyent hivern amb l’agradable retorn de la primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les quilles eixutes; ja no plau al bestiar de romandre dins les estables ni al llaurador d’estar-se vora del foc, i els prats ja no blanquegen d’albors de gebre.”

“Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses.”

La traducció és de la Fundació Bernat Metge. La fotografia amb les floretes roses i el fullam tendre és d’ahir, al jardí de la infantesa, a Llagostera. Benvinguda primavera del 2011!