Filologia clàssica

Matí de diumenge plujós. Reviso el correu, abans d’esmorzar. Hauré de sortir després i no sé quan tornaré. Rebo un missatge de la xarxa Academia.edu amb articles de nova incorporació durant la setmana. Responen als meus interessos acadèmics, així em trobo amb un paper que parla de la dignitat del príncep en l’humanisme polític: Deo similis; amb un estudi sobre el nom acadèmic de l’humanista Achille Bocchi que es feia dir Phileros; amb un treball el títol del qual comença “La Vall del Tempe”, i tracta sobre la descripció geogràfica, els models literaris i arquetípics del locus amoenus; i un estudi sobre una nota exegètica a Ciceró, Att., 10, 8, 7, és a dir sobre el mot uicem. Els fullejo un moment, si és que de passar pàgines a l’ordinador se’n pot dir fullejar. Tots són interessants, tots afegeixen alguna reflexió al gruix bibliogràfic de l’humanisme, de la teoria literària, de la filologia, en definitiva. La Filologia clàssica, el meu plaer i la meva feina, des de fa anys, la base de la cultura nostra, l’occidental, sempre tan amenaçada de desaparició dels plans d’estudi, aquests darrers dies també. Per molt que governants d’horitzons limitats intentin anorrear-la, ella, la Filologia clàssica sobreviurà. Perquè no podem existir sense conèixer els començaments.

Dilluns passat, anava a fer la meva classe de llatí a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i vaig fotografiar el començament del dia que il·lustra el post d’avui.

Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.

Miralls per a tots els gustos

El 26 de gener de 1967, Rodoreda parlava d’una seva novel·la en una carta a l’editor Joan Sales: “L’altre dia, abans de venir a París, remenant més paperots, vaig trobar 60 pàgines d’una novel·la que escrivia conjuntament amb la Plaça (estava molt bé de salut). Al dematí escrivia la Plaça i, a la tarda, aquesta altra que se n’havia de dir La casa abandonada. Si actualment tingués la força d’acabar-la i sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant. Ja veurem. El que em destorba -i faig amb certa mala gana- és l’adob d’Aloma.” 

En tornà a parlar en una carta del 6 de febrer del mateix any i en devia parlar en una carta del 3 d’abril, que no sembla que es conservi. A la resposta, Sales li diu: “La casa abandonada: d’acord amb l’Obiols que estaria molt millor Mirall trencat, però l’Obiols no podia saber, ni vós, que en aquests moments el CLUB ha llançat una novel·la d’en Ferran de Pol que es diu Miralls tèrbols. I Catalunya és massa petit perquè hi puguin aparèixer en un any o poc més de diferència (suposant que la vostra la publiquéssim d’aquí a un any) dues novel·les amb “miralls” en el títol.” 

Ja coneixeu el meu gust per les llistes. He fet un cop d’ull i, a més dels dos ja mencionats, m’he trobat amb tots aquests miralls en els títols de novel·les o poemaris, de la literatura catalana: El mirall entelat, El mirall inhumà, El mirall de la metròpoli, El mirall de Circe, El mirall venecià, Mirall nu, Com en un mirall, Un mirall en el camí, Mirall negre, El mirall del futur, La porta en el mirall, Mirall, Mirall de la veu i el crit, Mirall antic, Miques de mirall, El mirall i l’ombra, El mirall embruixat, Història d’un mirall, L’esguard al mirall, L’home dins el mirall, El mirall meravellós, El mirall imaginari. 

L’Alícia de Lewis Carroll, segons Sir John Tenniel, a punt de passar a l’altre costat del mirall, il·lustra aquest post emmirallat.

Destí i sort

Diu Coromines que el mot destí és un derivat romànic paral·lel en totes les llengües llatines. Té raó. En llatí, el verb destinare, d’on prové el mot romànic, no ha engendrat cap substantiu. El mot que es fa servir, en llatí, per anomenar allò que entenem per destí és sors, que s’ha convertit en sort. En francès, però, hi ha encara un altre mot sinònim als dos que acabo de mencionar: destinée. Vet aquí com Émile Littré explica aquests tres mots al seu diccionari de la llengua francesa. Tradueixo: “El destin és allò que destina, és a dir l’encadenament necessari de les coses. La destinée és allò que és destinat, és a dir allò que resulta de l’encadenament necessari. El destin condueix Alexandre a Babilònia on una febre havia d’acabar la seva destinée de victoriós i conqueridor. Però aquests dos mots són tan veïns que, per poc que se n’abusi conformament a aquest abús que és permès en totes les llengües, recauen l’un en l’altre. Sort respon a destin o a destinée, amb aquesta unió que en comptes de considerar la necessitat que encadena les coses, considera allò que elles tenen de fortuït.”

Pensava en el significat dels mots i dels fets, i en el destí de les persones i en el destí que un milió i mig de persones vam demanar per a Catalunya dimarts passat, aquesta tarda, mentre escrivia en el meu diari. 

Quan he girat la pàgina, m’he trobat el quadre que il·lustra el post d’avui, Girl Reading, pintat l’any 1909 pel nord-americà Edmund Tarbell (1862-1938), i conservat al Museum of Fine Arts de Boston.

Tristeses humanes

Ella no sabia què hi tenia al dedins, aquell matí de diumenge. Va començar a regirar en la seva biblioteca. Va treure un llibre rere l’altre. Els fullejava, en llegia el sumari, els tornava a tancar. Res no hi havia digne de la seva atenció, aquell matí de diumenge. Va sortir de la lleixa un llibre de Valérie de Gasparin. Els tenia tots d’ella, bellament enquadernats amb pell fosca. Era justament Les tristesses humaines. Va fer el mateix que amb els altres llibres que acabava de fullejar. I el sumari li va escopir a la cara aquest catàleg de tristeses humanes: les opressions, els menyspreus, l’aclaparament, les destruccions, l’infern dins de l’ànima, les belles tristeses, la mort, per què. En va tenir prou. Ja sabia què tenia a l’ànima, aquell matí de diumenge. Va agafar un disc a l’atzar. Era Liszt. I va escoltar la Consolació número 3.

Vaig capturar la posta de la fotografia el dia 7 de setembre passat.

Pons a Illa del Riberal

Rengles de xiprers, rengs de pollancres, rengleres de presseguers. La natura és arrenglerada als voltants d’Illa del Riberal, el poble de Josep Sebastià Pons, al Rosselló. Ahir s’hi va celebrar una “Diada Ponsiana” per recordar el poeta, ara que fa cinquanta anys de la seva mort. Hi vaig explicar de quina manera Maria Àngels Anglada va trobar consol i veu en els versos de Josep Sebastià Pons per dir la seva pena per la mort del germà i en la mort de Josep Pla. I per mostrar-ho vaig llegir, entre d’altres, aquesta vívida estrofa de Pons:

Parpella d’or del vespre, la tardor 

a enrogir la vall fina vindrà encara, 

i no en veurà la resplendor 

ella que ha fet ma vida clara.

Al migdia, a la plaça del Ram, vaig fotografiar la font que porta el nom del poeta i aquesta inscripció amb una altra estrofa ponsiana.

Quin raig més prim per perfilar el seu cant

vindràs a seure una mica a la vora

i ja veuràs com te va penetrant

d’una tendra bondat inspiradora.

La vall fina arrenglerada era ben verda encara, tot esperant la tardor, mentre el sol la besava de biaix, a la tornada.

Enamorament virtual

Es van conèixer al Facebook. Ell era un amic d’una amiga d’un amic... allò del sisè grau, vaja, i ella va aparèixer a la columna de la dreta del mur, la de la gent que potser coneixes. I ell va pensar que li agradaria de conèixer-la. Li va demanar amistat. Ella va rebre la petició, va anar a tafanejar el mur d’ell i va acceptar. Durant dies ell li enviava tota mena d’invitacions a aplicacions, a esdeveniments. Ella no en feia gaire cas, per no dir cap cas. Un dia, però, ell li va enviar un missatge privat que ella va considerar prou suggeridor i el va respondre. Van iniciar tot un anar i venir de missatges. Es van donar el número dels mòbils i van continuar a través del WhatssApp, per la immediatesa. Només d’obrir els ulls al matí, havent dinat, abans d’apagar el llum a la nit, qualsevol hora i qualsevol lloc eren bons per dir-se amoretes. Al cap de dies de paraules escrites, ella va decidir que volia sentir la veu d’ell a cau d’orella. El “digui” que va sonar de dins de l’iPhone la va deixar aterrida. Va penjar i el va esborrar. No em va voler dir perquè va quedar aterrida, però se la veia aterrida, quan m’ho explicava. I trista. Però encara obre el WhatssApp cada dia i rellegeix les converses antigues. 

El cel de la fotografia no és virtual, és del dia 3 de setembre.

Lluna setembrina

“La lluna setembrina, set llunes endevina”, diu un proverbi fet per a aquest mes que acaba de començar. Diu que també ho diuen de la lluna d’octubre i que vol dir que farà el mateix temps durant set llunes seguides, que deu ser aquest temps intermedi entre estiu i tardor. Quan encara pot ser bo de passejar Au clair de la lune i veure aquesta Blue moon que voldríem guardar dins d’un cove, per poder vorejar el Moon river, una vegada i una altra, i recordar que An jenem Tag im blauen Mond September / Still unter einem jungen Pflaumenbaum / Da hielt ich sie, die stille bleiche Liebe / In meinem Arm wie einen holden Traum i evocar La lluna la pruna de la infantesa. Pot ser bellíssima la tristesa que destil·la la Moonlight Sonata, mentre recordes una lluna octubrera de València i decideixes que vols tornar a demanar la lluna, encara que no sigui de mel, ni rosa, i passes de la mala lluna a la bona lluna, però blava, quan mires per la finestra i tornes a veure aquells “naixements de lluna més emperlats” i l’abraçada de la lluna al Hudson. Encara que només sigui amb la imaginació.

La lluna setembrina de la fotografia la vaig pescar en un matiner cel gironí, l’any 2010, amb un avió que Fly me to the Moon.

En llatí, si us plau

L’any 1965 els preveres Joan Llauró Padrosa i Jaume Marquès i Casanovas van publicar un Diccionario español-latino, motivats pel “nuevo impulso que la Santa Sede acaba de dar al cultivo de la Lengua Latina en los Seminarios y entre los eclesiásticos”, segons que expliquen al pròleg.

Vaig conèixer mossèn Jaume Marquès l’any 1972, quan vaig començar a freqüentar l’Arxiu Capitular de Girona, on era arxiver. Feia la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona i anava a la cerca i captura de documentació llatina per fer la meva tesina. Quan, en acabar la carrera, vaig començar a donar classes a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, mossèn Marquès em va donar una bona quantitat d’exemplars d’aquell diccionari que tenia a casa seva, a Casa Carles a la plaça del Vi de Girona, perquè els repartís entre els meus estudiants. Així ho vaig fer, curs rere curs, fins que es van acabar.

Hi he pensat ara que el papa Benet XVI vol fer créixer “la conoscenza della lingua di Cicerone, di Agostino e di Erasmo da Rotterdam, nell’ambito della Chiesa ma anche della società civile e della scuola e sta per pubblicare un motu proprio che istituisce la nuova Pontificia Academia Latinitatis”.

El mateix article que explica aquesta notícia parla del Lexicon recentis latinitatis del també prevere Cleto Pavanetto, publicat l’any 2003, amb 15.000 mots. Vet aquí com l’un i els altres tradueixen els quatre mots que segueixen, amb quasi quaranta anys de distància (que no són res, si parlem de llatí).

Gol: retis violatio (CP), follis in rete inmissio o també follis in portam introductio (Ll-M).

Paracaigudes: umbrella descensoria (CP), retardator o també casibus retardandis instrumentum (Ll-M).

Bàsquet: follis canistrique ludus (CP), pilae canistrique ludus (Ll-M).

Bitllet de banc: charta nummaria (aquí hi ha coincidència).

Vaig fotografiar la inscripció llatina que il·lustra el post d’avui en una església del Corso, a Roma, a començaments de març de l’any 2011.

Els abecedaris de Goffredo Parise

La poesia va i ve, deia Goffredo Parise a l’advertiment inicial dels seus Sillabari, l’any 1982, una mica com la vida i sobretot com l’amor, afegia. I la poesia el va abandonar a la lletra S, declara. Per això no va poder completar les seves proses poètiques sobre els sentiments humans de l’A a la Z, dotze anys després d’haver-s’ho proposat. Parise va morir el dia 31 d’agost de l’any 1986, per això m’agrada de recordar avui la llista dels seus abecedaris. Aquesta: 

Amore. Affetto. Altri. Amicizia. Anima. Allegria. Antipatia. Bacio. Bambino. Bellezza. Bontà. Caccia. Carezza. Casa. Cinema. Cuore. Dolcezza. Donna. Estate. Età. Eleganza. Famiglia. Felicità. Fascino. Fame. Gioventù. Grazia. Guerra. Hotel. Ingenuità. Italia. Lavoro. Libertà. Madre. Malinconia. Mare. Matrimonio. Mistero. Noia. Nostalgia. Odio. Ozio. Paternità. Patria. Paura. Pazienza, Primavera. Poesia. Povertà. Ricordo. Roma. Sesso. Simpatia. Sogno. Solitudine.

La protagonista de Cinema va a veure la pel·lícula que il·lustra el post d’avui, La città d’oro, de 1942. I la peça de Cole Porter, Night and day, protagonista d’Età, posa la il·lustració musical al post.

El test d’alfàbrega

Dia gris. Finals d’estiu. Menys hores de sol, més hores foscants. Antídot: llistes de plantes i flors. Carolina. Alfàbrega. Xicranda. Xuclamel. Lliri. Llessamí. Lilà. Magnòlia. Menta. Julivert. Rosa. Camèlia. Nenúfar. Fulles de saló. Falgueres. Mimoses. Baladres. Butleies. Xeringuilles. Farigola. Roselles. Xuclamel. Glicines. Dulcamara. Espígol. Ginesta. Clavells. Dàlies. Violetes. Nards. Marialluïsa. Gardènies. Cineràries. Miosotis. Buguenvílees. Vidalba. Gladiols. Geranis. Jonquilles. Didaleres. Si les voleu trobar totes, encara que no sigui el temps, us esperen al Bloc Mercè Rodoreda.

L’alfàbrega de cuinar i la d’espantar mosquits s’ofereixen així d’esponeroses, amb el llessamí de fons, aquests dies, al jardí de Llagostera, com el test d’alfàbrega de John Keats.

Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.

L’om d’Eneas i de Stoner

Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. 

Probablement John Williams pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situà un om a casa de Stoner, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”

El gravat de Wenceslaus Hollar (Prague, 1607- Londres, 1677), conservat a la Biblioteca de la Universitat de Toronto, que acompanya el post d’avui, il·lustra l’arribada d’Eneas i la Sibil·la als Inferns, amb un únic arbre, l’om, al fons.

Llegir poemes a la riba

I vet aquí que giro el full i se m’apareix aquesta senyoreta abillada del segle XIX, llegint un llibre asseguda dalt d’un roquissar enlairat, amb una llenca d’aigua triangular que s’entreveu enmig de les roques, que jo vull que sigui de llac suís, encara que el títol del quadre sigui Girl by the Seacoast o Reading on the Rocks, Grand Manan, nom d’una illa del Canadà. Perquè cada mes d’agost, i aquest mes d’agost també, vull complaure’m amb el record dels poemes llegits a la riba del llac de Sils-Maria, quand l’après-midi finissait, i tocava el cel amb les puntes dels dits.

El quadre que ha originat el post d’avui és de John George Brown (1831-1913), va ser pintat pels volts de 1877, i es conserva al Museum of Fine Arts de Boston, d’on he pres la il·lustració.

Incúria d’agost

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

El poema és de Josep Carner i el quadre és de Paul Cézanne. Guardeu-vos de la calor!

Liquiditat

Va ser Zygmunt Bauman qui va crear el terme Modernitat líquida, en l’obra d’aquest títol, publicada l’any 2000. Hi va tornar més endavant amb Amor líquid, Vida líquida, Por líquida, Temps líquids, els anys 2003, 2005 i 2006, respectivament. Tanta liquiditat ja es veu que ens havia de portar si us plau per força a la no liquiditat, en la qual ens hem vist immersos des de la Xina fins als USA tot passant, és clar, pels països que es banyen en el líquid marí, del mare nostrum. I és que ja se sap que tot el que puja baixa i que després de temps favorables en vénen d’adversos. O dit d’una altra manera, després de vaques grasses vénen vaques líquides. No em prengueu pas seriosament: la calor m’ha liquat les neurones. I les paraules. 

Em vaig posar sota la lona blanca, lluny de la liquiditat, per fer aquesta fotografia, a Aiguablava, el dia 2 d’agost.

Les vacances de l’ànima

Sempre n’hi ha hagut. Però Paul Van Tieghem va identificar un tipus de poemes, a la literatura llatina del Renaixement, que va posar en el calaix “de circumstàncies”. Es tracta, és clar, de poemes escrits per deixar constància de fets diversos, commemoratius, d’encàrrec, sense gaire suc ni bruc, per entendre’ns. Amb els posts s’esdevé una mica el mateix. Hi ha temporades que hi deixes l’ànima en el bloc. N’hi ha d’altres de temporades, en canvi, que amagues l’ànima rere les circumstàncies més banals, o més profundes (no ho sabria dir). Perquè l’has posada a recer, l’ànima. O fa vacances. Com és ara en els posts de l’estiu.

Les atzavares florides, que vaig fotografiar a finals de juliol, no creixen a recer de la muralla gironina, sinó a l’embat de vents i tempestes.