Els meus clàssics

Si n’hagués de triar només un, no sabria com fer-ho, perquè no podria renunciar a aquell Amor I, 5 d’Ovidi que acaba amb unes delicioses paraules que no descriuen res i deixen al lector la potestat d’imaginar què ha passat entre el poeta i la seva amada Corinna en aquella cambra a mitja claror: “La resta qui no la sap? Lassos vam reposar ambdós. Que vinguin per a mi sovint migdiades com aquesta!” 

I com podria renunciar a aquells altres versos del poema LI de Catul recreats de Safo: “Em sembla igual a un déu, més encara, que supera els déus, si és lícit dir-ho, aquell que, assegut davant teu, et contempla i et sent riure dolçament.” 

O com podria deixar de banda per haver-ne triat uns altres aquells hexàmetres de la Bucòlica VII de Virgili: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” I com podria callar l’Eneida amb Dido que d’amor “s’abrusa infeliç i enfollida vaga per tota la ciutat com una cèrvola ferida”. 

I com podria menystenir els versos horacians que tant m’ajuden enmig de miratges, certeses i perplexitats de l’Oda I, 24: “És dur, però esdevé més lleuger amb la paciència allò que ja no és lícit corregir.” O aquella altra joia també horaciana de l’Oda II, 10 “L’ànima ben preparada espera un canvi de sort enmig de les dificultats i el tem enmig de les bonances.” 

No sabria quin triar, així és que recullo les veles i faig cas de la màxima incisa al temple d’Apol·lo a Delfos: “De res massa”.  

La versió sencera i original d’aquest post d’avui la trobareu en aquest enllaç. Vaig fer la fotografia en el punt de Roma des d’on m’agrada més fer classe.

La professora de llatí

“No sé exactament què esperen del llatí els joves ni què esperen dels professors. T’asseguro, però, que m’encomanen vitalitat, que una pregunta o un comentari seu m’estimula més que cap altra cosa. Tinc la falsa il·lusió que els ajudo a descobrir l’art dels antics, a desmuntar les mentides del passat que ens transmetem de generació en generació. Els ajudo tant com puc a acostar l’art a l’esperit.

¿A tu com et sona això d’art i esperit? ¿Arribes a comprendre que pot ser una raó fonamental de l’existència? La meva feina no és anar a congressos, corregir exàmens i criar fama de professora dura. No. En el fons jo només milito en la perplexitat, com ho fan el poeta i el filòsof.

Jo no m’he dedicat al llatí per casualitat, sinó perquè m’atreuen les zones de llum i ombra a què el llatí m’ha conduït. El món clàssic m’estira amb un poder superior a la simple vocació. La bellesa m’atreu i em torba. Digues que hi busco la morbositat, si vols, no t’erres pas gaire. ¿Per què llegeixo autors de fa dos mil anys? ¿Per què creus que vaig a museus i visito jaciments? Si et penses que solament ho faig perquè forma part de la meva feina, t’equivoques. La veritat és que m’exciten. Dido i Eneas, Eros i Psique, Apol·lo i Dafne no són fantasies, sinó sensualitat descarnada. Em subjuguen, creu-me.”

Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. 

Avui comença un nou curs a la Facultat de Lletres (a la foto) de la Universitat de Girona. Entraré a classe amb la mateixa vera il·lusió que el primer dia del curs 1974-75. 

Cunqueiro i els àngels

Sembla ser que Álvaro Cunqueiro tenia el propòsit d’escriure un diccionari d’àngels i que ja hi treballava l’any 1969. En diverses entrevistes, quan li preguntaven per aquesta obra, havia dit que ja tenia set mil entrades o que ja havia classificat més d’un milió d’àngels.

Pòstumament va aparèixer una obra amb aquest títol De ángeles y demonios, que inclou onze textos, probablement els únics que va arribar a redactar: “Diccionario de ángeles, Leonardo en viaje, Noticias del diablo, Historia con demonio, Los diablos lusitanos, De los ángeles custodios, Los demonios submarinos, Más sobre velocidades, Los hombres de las alas, Dos o tres diablos i Diablos del bisiesto”. 

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Cunqueiro, l’escriptor que mostra uns quants paral·lelismes amb Josep Pla. Segons Gonzalo Torrente Ballester els dos homes “se entendieron muy bien”. L’atzar va voler que morissin tots dos el mateix any, just fa trenta anys.

Durant l’any del centenari, el Consello da Cultura Galega organitza uns Faladoiros arreu de l’estat. La setmana passada, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, vam acollir el que tractava de Cunqueiro i la cultura catalana. Algunes de les coses que es van dir les explico en aquest post, il·lustrat pel cartell dels Faladoiros.

El “Beatus ille” d’Horaci

Hi ha combinacions de mots, en la llengua que sigui, que fan fortuna. Potser Horaci és un dels autors de qui més en recordem. Penso en Carpe diem i també en Beatus ille. 

La primera d’aquestes dues combinacions afortunades apareix en el titular de la primera plana del “Viure” de La Vanguardia d’avui: “Mercè, carpe diem” titula Jaume V. Aroca el seu reportatge sobre la Festa Major de Barcelona. 

La segona d’aquestes combinacions és el títol que Josep M. Fonalleras posa a la seva crònica de la sèrie “Dues mirades” d’El Periódico també d’avui. Horaci, ja es veu, és un clàssic dels més vigents, encara avui.

El poema d’Horaci que comença amb l’expressió Beatus ille és l’Epode II. Així diuen, en el català de Josep Vergés de 1981, els quatre primers versos del poema: “Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments...” Aquest elogi de la vida del camp continua fins al vers 66. 

Però, ai las! si llegim els darrers quatre versos del poema, ens adonarem que tot plegat és una gran sàtira contra els usurers de la Roma del segle I abans de Crist, altrament dits avui banquers: “Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.”

M’agrada que parlis del meu amic Horaci, Fonalleras!

De la lectura i l’escriptura

“La lectura alimenta la pensa i la refà de la fatiga de l’estudi, no, però, sense un altre estudi. Ni hem d’escriure solament, ni solament llegir, car la primera cosa dissipa i esgota les forces (parlo de la composició), l’altra les dissol i enerva. cal passar de l’una cosa a l’altra i fer que mútuament s’atemperin, a fi que la ploma doni una estructura d’unitat a tot allò que ha recollit la lectura.”

Així s’expressava Sèneca, l’autor llatí del segle I de la nostra Era, a la lletra 84 a Lucili. Una representació de Sèneca, entre Plató i Aristòtil, procedent d’un manuscrit del segle XIV, il·lustra les paraules traduïdes del filòsof, preses del volum corresponent de la Fundació Bernat Metge.

Els llorers de l’Eneida

Hi ha, com a mínim, dos llorers a l’Eneida de Virgili, un al llibre segon i l’altre al llibre setè. Tots dos ornen el pati interior d’un palau i ofereixen protecció als seus habitants. Així, Virgili posa un llorer al casal de Príam, rei de Troia: “Enmig del palau, sota la volta nua del cel, hi havia un altar grandiós i, a la vora, un llorer molt antic que pontava damunt l’altar i cobria els Penats amb la seva ombra. Allí, vanament, a l’entorn d’aquest altar, Hècuba i les seves filles, com un esbart de colomes abatut per la negra tempestat, s’havien assegut ben serrades, abraçant les imatges dels déus” 

Semblantment, Virgili posa un altre llorer al casal del rei Llatí, al Laci: “Hi havia enmig del palau, entre les altes parets del pati interior, un llorer de sagrada cabellera, protegit per la por religiosa durant molts anys: hom deia que el divinal Llatí l’havia trobat, quan bastia els fonaments de la ciutadella, que ell mateix havia consagrat a Febus i que, d’ell, havia donat el nom de laurents al seu poble.” Quan Eneas va arribar al Laci, un eixam d’abelles va penjar-se, de sobte, d’una de les branques del llorer. Els endevins van predir que l’estranger que venia de la mar, com aquelles abelles, dominaria la ciutat.

Les traduccions són de Miquel Dolç i la imatge representa Virgili, vist per Luca Signorelli, en un fresc de la catedral d’Orvieto de finals del segle XV.

Pintor Fortuny

Viatges en tren. Reunions. Dinars de treball. Taules rodones. Recitals de poesia. Sopars de compromís. Més reunions. La rutina tardoral, gens rutinària, ha arribat. Mentrestant, Marià Fortuny torna a formar part dels escenaris quotidians. Per al colom sembla que també. Era dimarts i 13 de setembre, quan els vaig fotografiar.

Isadora

Sempre he imaginat l’escultor Josep Clarà amb un llapis a la mà frisós per captar els moviments efímers de l’art efímer de la dansa. I és que Clarà va dibuixar ballarines i més ballarines, des d’Àurea de Sarrà fins a Josephine Baker, tot passant per la Pavlova, “La Argentina” o Tórtola Valencia. Però la primera musa de la dansa de Clarà va ser la nord-americana Isadora Duncan. 

Clarà va assistir al debut d’Isadora al Théatre Sara Bernhardt de París, l’any 1902. Però no la va conèixer personalment fins el dia 19 de novembre de 1912. L’escultor va descriure aquella trobada en les seves notes: “Dia delectós per mi. En Denis me acompanya a casa la gran Isadora Duncan. Ella mateixa havia manifestat el desij de coneixem. Dins son templa de bellesa estava vestida voluptuosament agessada damunt un gran divan prop d’una tauleta plena de dolçors delectoses. Ha volgut complaurem. Ha ballat per mi, y sols ab en Denis y ella hem passat tan llarga estona que la noció del temps ja no existia per mi. He sentit fondes emocions d’art infinit.” Fou així com s’inicià una intensa relació d’amistat entre l’escultor i la ballarina, potser més per a l’escultor que per a la ballarina. Clarà va dibuixar Isadora incansablement i va parlar d’ella sovint en les seves anotacions. En l’autobiografia d’Isadora, en canvi, Clarà no és mai esmentat. 

Només tenia 49 anys, aquell 14 de setembre de 1927, avui fa vuitanta-quatre anys, quan Isadora Duncan va morir, a Niça, escanyada pel seu propi xal que es va enredar en la roda del descapotable que conduïa a tota velocitat el seu darrer amant per la corniche de la Costa Blava.

En el número del mes de desembre d’aquell any, la revista D’Ací i D’Allà va reproduir aquest dibuix de Clarà que il·lustra el post d’avui, per donar notícia de la mort de la ballarina enamorada de Grècia.

11S 2001

Havíem dormit a Sirmione i, al matí, ens vam passejar per les Grotte di Catullo, abans de dirigir-nos a Vicenza per visitar aquella meravella pal·ladiana que és el Teatro Olimpico. Vam dinar a la Piazza dei Signori sota d’unes arcades, amb vistes monumentals. Havent dinat vam enfilar la carretera que ens havia de menar a Venècia, ens vam fixar encuriosits en una base militar nord-americana als afores de la ciutat. Vam prendre el ferry que ens havia de portar, a través de la Laguna Grande, fins al Lido, on teníem l’hotel, aquell que ens permetia obrir la finestra, en despertar-nos al matí, i contemplar la postal de Venècia. Vam desfer les maletes, vam agafar el vaporetto, i cap a Piazza San Marco. 

Al capvespre ens vam asseure al salonet turc del cafè Florian a prendre un aperitiu. Només hi érem nosaltres i un senyor gran que va entrar més tard i es va situar a la taula de darrere (la nostra era la que donava a la plaça, a tocar de l’orquestrina). Era un general de més de 90 anys, retirat a Venècia, la seva taula era la nostra, cada dia de cada dia, hora foscant. Ell ens va donar la notícia: uns avions han destruït les torres bessones de New York. Vam trucar als meus pares. Estaven esgarrifats, ho havien vist al telenotícies i encara seien davant la TV. Vam sopar en un restaurant amb fanalets a tocar del Canal Grande. La vida continuava, a Venècia, com si res no hagués passat. Ni remotament no em podia imaginar aquell dia que, dos anys després, New York substituiria Romanyà.

La fotografia, d’aquell dia al matí, és una vista de Sirmione: columnes romanes, el llac de Garda i els Alps al fons.

Les dones d’Eneas: Creüsa

Tot i que en la tradició primitiva es deia Eurídice, la primera muller d’Eneas i mare del seu fill fou la princesa troiana Creüsa. En la fugida, després de la destrucció de Troia, Creüsa va desaparèixer. Eneas, ocupat com estava amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Iulus de la mà i les figures dels déus al braç, no se’n va adonar fins que ja eren lluny. Tot i així, va desfer els seus passos i va tornar a la ciutat cremada i va cridar Creüsa una vegada i una altra. Però Creüsa no podia fer el viatge amb Eneas. Implacables, els déus van sacrificar Creüsa a causa de l’elevada missió que reservaven a Eneas: la fundació de Roma. 

Fa menys d’un any que vaig dedicar un post a Creüsa. Hi retorno cíclicament. La mitologia ens ensenya comportaments arquetípics. La representació de Creüsa sempre m’ha interessat. Aquesta il·lustració fidel del final del llibre segon de l’Eneida és de Bartolomeo Pinelli i de 1878. S’hi veu l’ombra de Creüsa quan s’apareix a Eneas per dir-li que ni la cerqui ni l’esperi més. I és que, com Creüsa, Eneas tampoc no és amo de la seva vida: hi té prioritat la família de sang i el destí que li han preparat els déus.

Polifem o la teràpia literària

Era alt com un pi, pelut com un senglar, gros com un ós i tenia un ull al mig del front. Deu ser el gegant més conegut de la mitologia grega, sobretot gràcies a l’episodi amb Ulisses i els seus homes, que explica Homer a l’Odissea i Virgili a l’Eneida. Però hi ha un altre aspecte de Polifem que el lliga amb la creació literària. Polifem es va enamorar de qui no tocava, la nimfa marina Galatea, tota jove, tota bella, tota fina. La bella i la bèstia, vaja. Ella, Galatea, estava enamorada del també jove i bell Acis. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. L’un, Teòcrit, es fixà en un Polifem desconsolat; l’altre, Ovidi, destacà el Polifem més cruel. 

El Polifem desconsolat de Teòcrit és el protagonista de l’Idil·li onzè. Polifem pateix mal d’amor, estima Galatea i ella l’ha refusat. Polifem dubta d’anar a veure un metge per curar-se. Abans, però, s’asseu damunt d’una roca davant de mar i, “dirigint l’esguard a les onades”, canta les seves penes. La conclusió del narrador, al final del monòleg de Polifem, és contundent: “Era així, doncs, amb cants, com Polifem peixia el seu mal d’amor, i es trobava millor que si hagués donat diners (és a dir, si hagués anat a fer-se visitar pel metge).” Vet aquí com, ja a l’antiga Grècia, la literatura era considerada terapèutica.

El fresc que il·lustra aquest post es conserva al Metropolitan Museum de New York, és romà, del segle primer abans de Crist. Hi són tots els membres del triangle: Galatea, Acis i Polifem.

Enric Marquès

Durant molts anys vaig evitar aquell semàfor. Ara hi passo. Amb tot, cada vegada revisc encara aquelles imatges d’un dia com avui fa disset anys. 

De Romanyà vaig baixar a Llagostera per deixar en Borja amb els meus pares. I vaig enfilar la carretera per anar a Girona, a la primera reunió del curs de la Revista de Girona. A la parada del bus em vaig aturar. Hi havia l’Enric Marquès que s’esperava i em vaig oferir per portar-lo a Girona. Anàvem allà mateix. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i vam parlar de les nostres vides durant aquell espai de temps, al cotxe. 

Vam reunir-nos amb en Narcís-Jordi Aragó i en Carles Sapena, tots quatre formàvem allò que en dèiem el “petit comitè” del Consell de la Revista. Les reunions acabaven amb una tertúlia. Jo no m’hi quedava. Pel nen. Aquell dia l’Enric em va dir: “He vingut amb tu i marxo amb tu.” 

Vam pujar al cotxe a la Plaça de Catalunya i vam enfilar el passeig General Mendoza. Parlàvem de la tarda. El semàfor es posa vermell. M’aturo. L’Enric no contesta les meves paraules, me’l miro i em cau al damunt. Una aturada cerebral. Al cap de tres dies en coma va morir. Tenia 63 anys.

Ho havia explicat tantes vegades de viva veu amb tots els detalls. Mai no havia tingut ànims per escriure-ho, ni breu com avui. Ho tinc molt present. 

Els fonaments són la llengua

“El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho. [...] Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima. Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons o que es volgués fer circular un tren d’un costat a un altre sense vies. La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.”

Mercè Rodoreda, 1976.

Baudelaire llatí

Una mica de llatí de les lletanies, velut stella salutaris (vers 13), un polsim de llatí dels cants goliàrdics, in fame mea taberna / in nocte mea lucerna (versos 22-23), un xic de llatí dels himnes pagans, sicut beneficum Lethe (vers 7), o dels himnes cristians, esto sertis implicata (vers 4), un poc de llatí de Catul, o novelletum quod ludis (vers 2), tot ben barrejat i ben amanit i tenim un poema en llatí escrit per Charles Baudelaire: Franciscae meae laudes, és a dir unes lloances a la seva Françoise, una modista erudita i devota, digna destinatària de l’esforç del poeta. És l’únic poema en llatí de Les flors del mal, però sembla que no és pas l’únic que l’autor va escriure, avesat com estava a la composició llatina des de l’escola. I és que, per ser un Baudelaire, la formació llatina, pagana i cristiana, és fonamental. 

Gustave Courbet va pintar aquest retrat de Baudelaire (sempre de cara al pupitre ell!) entre 1848 i 1849. 

Fashion

Ella va ser top model i ara és socialite. Pren el brunch cada weekend al local de les celebrities, perquè és el must. Practica footing i shopping. I no viatja mai amb companyies low cost. Porta els cabells tallats al garçon, té esperit topshop, és molt cool i el seu trench és british. És fan del blog The Sartorialist, porta ulleres vintage perquè li agrada el look amb glamour dels fifty. Quan no vesteix sport, es posa unes peep toe i un tank top de seda. Encara que, a vegades, porta peces oversize, sobretot quan vol sentir-se més easy. Sempre porta body, quan va hipster, i presenta molt chic. Els vestits nude no l’afavoreixen gens, però, a l’hivern, amb un bon abric camel, un foulard patchwork de chiffon, uns leggins i una camisa de strass o, segons com, un clutch, se sent una vertadera lady. Troba el blazer amb uns pantalons print ideals per a un after party. En canvi, el fuseau amb el pull perkins els reserva per a moments més trendy. I, en ocasions especials, un babydoll.

La vaig atrapar en un aparador de Via Condotti, a Roma, el desembre de 2010. Aquell dia portava perruca.


[Després de la lectura d’una revista de moda, que no era en anglès.]