Blocs

Em miro les entrades més llegides d’aquest bloc, des que existeix, segons les estadístiques. De les cinc primeres, tres contenen la paraula “bloc” en el títol. Així és que em proposo de fer un experiment amb el post d’avui. Ja veieu el títol. Serà un dels posts més llegits? Pel que fa al contingut, només volia dir que em penso que la xarxa és com un peix que es menja la cua: principalment llegeix sobre ella mateixa. I, com a la vida real, també a la xarxa és més fàcil fer compartiments estancs que vasos comunicants.  

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera, a finals de juny. 

La casa de Quart

El meu poble és una mica més enllà de Quart, més cap a mar, per això he fet milers de vegades la carretera de Girona a Llagostera. En arribar a Quart, venint de Girona, em fixo en la casa dels narcisos, a mà esquerra; després de pocs metres, a mà dreta, mig amagada rere unes alzines esponeroses, sempre tinc una mirada fugaç per la casa d’en Miquel Pairolí. 

Fins fa pocs dies, el pensava a dins, tal com el vam descriure a l’Atles literari de les terres de Girona: “Miquel Pairolí viu i escriu en plena natura, en una casa enmig de la plana de Quart que és evocada en el seu Paisatge amb flames ‘des d’aquesta habitació on escric contemplo cada dia aquestes roses del roser que s’enfila per la paret de porxo’.” Ara, quan de cua d’ull la casa passa pel meu camí, penso en la mare que ha hagut de viure la mort del fill. 

He il·lustrat aquest post amb una de les pàgines de l’Atles dedicada a Quart.

Impossibilia

De les Bucòliques una enumeració d’impossibilia amb els quals Títir-Virgili vol expressar el seu reconeixement a l’emperador August: “Abans els cérvols lleugers pasturaran per l’airecel i les mars abandonaran els peixos en sec a la ribera; abans, en el seu exili, cansat de recórrer les pròpies terres i les dels altres, el part beurà l’aigua de la Saona o la Germània la del Tigris, que no pas del nostre cor s’esborri la imatge d’aquell home.”

I de les Elegies de Properci aquests altres impossibles per descriure l’amor que el poeta sent per la malagradosa Cíntia: “Abans els abundosos rius lliscaran per la vasta mar, i l’any invertirà l’ordre de les seves estacions, que no pas dins el meu pit el meu cor canviï l’amor que et té: sigues com vulguis, però no indiferent.”

La traducció de Virgili és de Miquel Dolç i la de Properci és de Joan Mínguez. Vaig fotografiar la vasta mar, tallada pel Cap de Creus, des de Sant Martí d’Empúries un dia ventós i feliç del mes d’agost de l’any 2008.

Errata

Agafo un llibre de la biblioteca que tinc darrere meu. No trio un llibre qualsevol. És el llibre que volia fullejar després d’haver llegit un post d’un bloc que segueix algú que jo segueixo, Errata de George Steiner. Fa temps que el tinc, el devia llegir, quan el vaig comprar. Però no el treia del seu lloc feia mesos i potser anys. Entre les pàgines del llibre hi trobo aquests papers: un calendari acadèmic del curs 1997-98 de la Universitat de Girona, un díptic petit del restaurant Ai platani de Bolsena, el full de diari amb la ressenya del llibre que va fer Carlos García Gual a Babelia el 21 de novembre de 1998, una targeta de la llibreria de vell Le palais du livre de Niça, unes notes amb els telèfons de l’Hospital del Mar de Barcelona. Me’n vaig a mirar la llista de dates i llocs de viatges fets. Efectivament, el mes de gener de 1998 vam anar a un congrés a Bolsena i el mes de setembre vam viatjar a la Costa Blava. Petits records de paper fixats dins d’un llibre.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, mentre errava per Manhattan, fa un parell de mesos.

La ciques

Vet aquí tres moments de la vida de la ciques del jardí de Llagostera, durant la passada primavera. Vaig fer la primera imatge el dia 11 de juny, la segona és del dia 19 de juny i la tercera del dia 24 de juny. La metamorfosi constant de la primavera. La meravella de la natura.

"Semper manebunt" virgilians

A la Bucòlica cinquena, el pastor Menalcas acaba el seu cant sobre l’apoteosi de Dafnis, amb aquests mots: “Mentre el senglar estimi els cims de la muntanya i els peixos els rius, mentre de farigola es peixin les abelles i de rou les cigales, sempre viuran el teu culte, el teu nom i les teves lloances.” 

Al llibre primer de l’Eneida, Eneas adreça a Dido aquestes paraules, quan la coneix: “Mentre els rius correran cap al mar, mentre les ombres s’esmunyiran pels plecs de les muntanyes, mentre l’aire del cel peixarà els estels, sempre duraran la teva glòria, el teu nom i les teves lloances damunt qualssevol terres on em cridi el destí.”

Vaig fotografiar l’abella, mentre s’apeixava de flors, al jardí de Llagostera, el dia de Sant Joan. 

Odio els diumenges

Tots els dies de la setmana

són buits i sonen buits

pitjor que la setmana

hi ha el diumenge pretensiós

que vol semblar rosa

i jugar a generós

el diumenge que s’imposa

com un dia feliç.

Odio els diumenges!

Odio els diumenges!

Al carrer hi ha la gentada

de milions de vianants

aquesta gentada que s’escola

amb un aire indiferent

aquesta gentada que camina

com en un enterrament

l’enterrament d’un diumenge

que és mort des de fa molt temps.

Odio els diumenges!

Odio els diumenges!

Treballes tota la setmana i el diumenge també

potser és per això que he pres partit

estimat, si només fossis a prop meu

estaria disposada a estimar tot el que no estimo.

Els diumenges de primavera

tot amarats de sol

que esborren en brillar

les cuites del dia abans

diumenge ple de cel blau

i de riures de nens

de passejades d’enamorats

amb tímids juraments.

I de flors a les branques

I de flors a les branques

I enmig de l’enrenou

de la gent, que, sense pressa,

van a través dels carrers

ens esmunyiríem

tots dos, de la mà

sense intentar saber

què hi haurà demà

i no tenint per esperança res més

que d’altres diumenges

que d’altres diumenges

I totes les gents honestes

que es diuen ben pensants

i aquells que no ho són pas

i que volen que ho creguin

i que van a l’ésglésia

perquè és el costum

que es canvien de camises

i es posen un bell vestit

els que dormen vint hores

perquè res no els ho impedeix

els que es lleven de bon matí

per anar a pescar

aquells per als quals és el dia

d’anar al cementiri

i aquells que fan l’amor

perquè no tenen res a fer

envejarien la nostra felicitat

com jo envejo la seva

de tenir diumenges

de creure en els diumenges

d’estimar els diumenges

quan jo odio els diumenges...

Vet aquí la traducció d’una cançó de la Piaf, que escoltàvem ahir, apropiada per al dia d’avui. La lletra és de l’armeni Aznavourian, més conegut com a Charles Aznavour, i la música de Florence Véran. He mantingut la quasi absència de puntuació. No era diumenge quan vaig fotografiar aquest aparador, a París, a mitjans juny. Bon diumenge!

La ciques i la seva ombra

Ara hi és, ara no hi és. Ara només l’ombra, ara només la ciques. Hi ha una frase de l’escriptor llatí Publili Sirus, que ja s’ha convertit en proverbi, que diu així: etiam capillus unus habet umbram suam. O com diuen en francès: il n’y a si petit buisson qui n’ait son ombre. És a dir, un cabell té la seva ombra, un arbust per petit que sigui té la seva ombra. Que figuradament ve a significar que qualsevol es pot enrabiar, encara que sigui d’allò més tranquil. Es necessita la claror per poder tenir ombra. Ara sí, ara no. De la claror a l’ombra en un instant, quan el sol juga a l’acuit i amagar. 

Vaig fer les fotografies el dia de Sant Joan. 

Cançons franceses

La Piaf ens acompanya, al cotxe, amb les seves erres inefables: regretter, rien, rose, mourir, amour... Cada peça de roba que posem al piló de donar és tot un món de records que desperten. Per això no m’agrada desprendre’m dels objectes que m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Quan els veig, em fan reviure moments que potser romandrien enterrats al fons de la ment, si no tingués aquest estímul. Però, ai, les cases tenen l’espai limitat. I, asseguda al jardí, retorno a una cançó, ara de Charles Trenet, Que reste-t-il de nos amours? I fotografio el branquilló d’espígol aeri entre dos plançons de palmera. 

Bloc Mercè Rodoreda

Fa cosa d’un mes, durant un cap de setmana en el qual volia mantenir la meva ment en stand by de feina, vaig crear un nou bloc. 

Sempre m’han agradat els dibuixos del segle XIX que reprodueixen científicament, però artística, les plantes i els animals. Les descripcions d’animals i plantes que Mercè Rodoreda inclou, al llarg de les seves obres, sempre m’han robat el cor.

Així és que presento en societat el bloc Mercè Rodoreda, dedicat a recollir la flora i la fauna escampades en l’obra rodorediana, il·lustrat amb dibuixos de Hermann Köhler, d’Ernst Haeckel i d’altres que proporciona la xarxa. Una barreja que crea addicció. Almenys a mi.

VIII de les calendes de juliol

És a dir, avui, 24 de juny, dia de Sant Joan. 

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors!” 

Ovidi va escriure les paraules anteriors en la seva obra Fastos, l’any 8 després de Crist, poc abans de marxar a l’exili. 

Vaig fer la fotografia a la Place Vendôme de París, el dia 15 de juny. 

Al Marais

Dijous passat, sortia del Centre d’Études Catalanes, en ple Marais, a la Rue Sainte Croix de la Bretonnerie, i m’entretenia a fotografiar les botigues que trobava pel camí, més que res enamorada dels seus noms. De dalt a baix: Le point virgule, Rendez-vous des Amis, Les mots à la bouche. Giro la cantonada i em trobo l’aparador de les cireres i els llavis. A París, sembla, també és temps de cireres. 

Tornar a París

M’hauria agradat passar per la Rue de l’Université, i no pas per en Semprún, sinó per “oncle Ernest et tante Javotte”, però tenia altres prioritats. No volia perdre’m de cap manera el tè de les cinc de la tarda al Grand Hotel, al costat de l’Opéra, ni tampoc el breu passeig capvespral pels jardins del Luxembourg. Tornava a París en un viatge de feina, vist i no vist. Però el dia era el que era i els records de presències enmig de les absències eren poderosos, i es barrejaven. És clar que vaig tornar a fotografiar les reines de França que la Rodoreda adorava. Però, sobretot, bevia del got dels moments feliços, aquella tarda parisenca del 15 de juny de 2011. 

A les fotografies, el saló del Grand Hotel, amb flors vermelles pel març de l’any 2008 i amb flors blanques pel juny de l’any 2011. 

Les dues cadires

Totes dues són blanques. Totes dues tenen el seient rodó. Totes dues són cadires de braços. Totes dues són de formes arrodonides. Totes dues són de jardí. Totes dues són singulars. Una és de ferro, l’altra és d’alumini. Una va venir de Ginebra, tot fent estada a Romanyà. L’altra sempre ha estat a Llagostera. Les seves mestresses ja no hi són. Les dues cadires es miren, conviuen, reposen, en el jardí clos. 

Vaig fer la fotografia de les dues cadires el 4 de juny passat. 

Sota la lona

S’hi escolten sardanes, s’hi pren el vermut, es parla amb gent que no veus des de l’any passat, a la plaça, sota la lona del casino, el diumenge de la festa major de Llagostera. S’hi festejava, s’hi veia créixer el nen, sota la vela del casino, el dilluns de la Pasqua granada de la festa major de Llagostera. Lluíem el vestit nou, miràvem de reüll els nois, assegudes sota el tendal del casino, el dimarts de la festa major de Llagostera. 

La nina-globus de plàstic, amb el somriure posat, volava sota la lona del casino, diumenge passat, per la festa major de Llagostera, quan la vaig fotografiar.

Maniquins

Gay Talese defineix la ciutat de New York com “la ciutat de coses inadvertides”. Entre aquestes coses descriu així els maniquins dels aparadors de les botigues, de nit, “como centinelas forman fila a lo largo de la Quinta Avenida: maniquíes que escrutan la calle silenciosa con sus cabezas ladeadas, sus puntiagudos pies y sus largos dedos de goma, que esperan cigarrillos que nunca llegarán”. Potser es fixa en els maniquins perquè és fill d’un sastre. I potser perquè jo també sóc filla d’un sastre, també m’encanto mirant i fotografiant aparadors i maniquins, sobretot quan passejo per la Cinquena o per Madison. Vet aquí que Talese considera les maniquins de Lord & Taylor “sabias y curtidas. En Saks son recatadas y maduras, mientras que en Bergdorf’s irradian una elegancia intemporal y una muda riqueza.”

Vaig fotografiar les dues maniquins amb vestits de nit blancs de Lord & Taylor per Nadal de l’any 2008 i la maniquí amb vestit d’estampat de lleopard de Bergdorf’s l’agost de 2009. Jutgeu vosaltres mateixos.

Girona Barcelona MD

El vagó és ple de persones que no sé d’on venen, ni qui són, ni on van, ni què fan. Miro per la finestra. Passen arbres que no conec, pobles amb carrers que no sé com es diuen, flors que no sé quina olor fan. Llegeixo grafits que no sé què volen dir, veig xemeneies que no sé quin fum treuen, desfilen magatzems de productes que no sé per a què serveixen. Aquí hi ha maquinària per a les obres que es fan i es desfan, allà cel i núvols. El món és infinit, jo terriblement finita i el tren mitjana distància.

Era el 4 de juliol de l’any 2009, quan vaig fotografiar les obres del TGV a l’estació de Girona. I en tenim per temps.

Cireres del temps

Quan era petita em posava penjolls de cireres a les orelles, com si fossin arracades. També m’agradava fer-me arracades amb les flors arraïmades de l’avellaner. Hi havia avellaners a l’altre cantó de la paret del fons del jardí de Llagostera. Eren tan espessos i alts que migraven els lilàs que hi teníem. Uns i altres oferien una obaga boníssima a l’estiu. M’agradava seguir el procés de la flor a l’avellana. Especial atenció em mereixien també les pellofes. Les avellanes eren buides de dins, quasi totes. Una frustració. Però, les cireres de cor de colom que ens portava en Berto, el de les cireres que li dèiem, eren menjar diví!

Les cireres de la fotografia eren de Terrades, segons em van dir, quan les vaig comprar. Les d’en Berto eren de Panedes.