Viure sense records això és el que li han receptat a l’home pintat per Lucian Freud. I què li queda? El seu cos, nu. Ni pensa l’home del quadre, perquè li han prohibit recordar. Viu, i no sap que viu. Perquè no viu la seva vida recordada, viu la vida buida de passat que li volen fer viure. És per un bé seu, que diuen. Però, qui ho sap?
El quadre que il·lustra el post es pot veure al Metropolitan Museum de New York.
Entrades
Em repugna i fascina alhora, lo Lucian Freud. Pinta gent com si només fóssim carn sense cor ni cervell. Però pintava genialment bé!
ResponEliminaPer tot el que que dius vaig decidir que només Lucian Freud podia il·lustrar el fet que explico, Cantireta.
ResponEliminaLucian Freud pintava cossos en la seva més pura carnalitat. L'esperit hi és, però el cos sembla no assabentar-se'n, la qual cosa no és tan estranya per algunes persones tan enganxades al seu cos fins a confondre-s'hi...
ResponEliminaLa memòria ens dóna identitat, és el fil conductor d'aquesta vida...
Com sempre, un post per pensar. Abraçades
Només som memòria, fins i tot aquella que no és fruit de la nostra experiència personal. El futur, una projecció imaginativa del passat. Però, és clar, això és el que em diu el meu pensament, que sense la memòria seria un no-res. Quin parany més estrany. Lucian Freud és extraordinari. La feblesa d'aquest cos descomunal sense records és desoladora. Què som sense identitat?
ResponElimina