Posts no publicats

En produïa tants de posts no publicats que vaig crear una carpeta i els vaig posar tots a dins. Molts d’aquests posts només tenen un títol que és el mateix que dir la idea que volia desenvolupar en el post. D’altres contenen dues o tres frases. D’altres són posts acabats que, per raons diverses, he anat ajornant o decidint de no publicar. Com que m’agraden les llistes, quasi més que les efemèrides (senyora efemèrides, em diu el meu fill a temporades), vet aquí uns quants títols de la carpeta de posts no publicats. Afrodita i Atenea. Autobusos. Carrer del Doctor Dou. El lleó Ferran. Els oracles. Les Bucòliques. Lluny de NY. La força de la paraula. Madame Cézanne. Horacianes. Explicar. Família Durrell. Arthur Penn. Americanes i corbates. Banyar-se. 4 de juliol. Barbeta i clotet. Belles ruïnes. Els escuts. Fotografies. I així fins a 109! D’alguns d’aquests títols, ara ja no sabria què en volia dir. És el misteri dels posts no publicats.

La fotografia d’aquest tros de paret del jardí de Llagostera havia de ser motiu d’un altre post, pels contrasts.

L’hamaca

Hem baixat de Romanyà amb el record dolç dels estius a Romanyà arrapat a l’ànima. Havent sopat hem mirat fotografies, sobretot una de fa més de trenta anys d’un estiu a Llagostera. Però he acabat amb els ulls posats a les fotos dels estius a Romanyà i he mirat i remirat la meva foto a l’hamaca. 

Teníem l’hamaca penjada de dos suros. M’hi estirava per mirar el cel, “clapat de fulles, ratllat de branques”. I, als vespres, la lluna.

He agafat de la tauleta de nit The reading woman, que vaig comprar a la botiga de la Morgan Library, a New York, fa uns anys. Volia trobar un quadre d’una dona escrivint per il·lustrar un post que acabava de fer (error, totes llegeixen). I m’he trobat la noia de l’hamaca de Winslow Homer. Així és que he decidit de fer aquest post. Eren massa coincidències. 

El quadre pot ser allò que el meu fill anomenaria una “representació” dels estius a Romanyà: estirar-se a l’hamaca i llegir o mirar els arbres i el cel. I sobretot gronxar-se o que et gronxessin! Plaer de plaers. Homer va pintar aquest quadre l’any 1872 i el va titular Sunlight and Shadow.

Les humanitats indispensables

M’agrada més parlar de les lletres, però, com que sembla que el mot humanitats és més estès avui dia, parlarem d’humanitats. De fet, el mot és dins de l’expressió llatina que ja utilitzava Ciceró, al segle I abans de Crist, i que va tenir gran difusió durant el Renaixement, em refereixo als studia humanitatis. I el mot és un derivat d’homo. Així és que la traducció literal seria “els estudis relacionats amb l’home”. Vet aquí que Ciceró considerava indispensables i útils aquests estudis fins i tot per a la seva dedicació professional: la d’advocat, com en diríem avui. 

El fragment que reprodueixo l’he extret del discurs que va pronunciar en defensa del poeta Àrquias, al qual s’havia acusat d’usurpació de la ciutadania romana: “Aquests estudis [d’humanitats] inciten la joventut, delecten la vellesa, adornen els moments feliços, en l’adversitat ofereixen un refugi i un conhort, alegren la llar, no destorben quan s’és fora, romanen de nit amb nosaltres, viatgen amb nosaltres, ens acompanyen quan som al camp.”  

El discurs sencer, a més d’una obra mestra, és una defensa abrandada i argumentada de les humanitats i de la poesia.

Deliciós aquest jove Ciceró llegint (potser els poemes d’Àrquias) que va pintar Vincenzo Foppa, entorn de 1464.

Correspondències

A la nit, havia llegit algunes cartes de temps enrere. Al matí, el primer pensament va ser per a les cartes. I vaig pensar que faria un post que parlaria de cartes. Obro un document nou a l’ordinador. Poso el títol: Correspondències. I tot just m’adono del doble sentit del mot. Jo vull parlar de cartes, d’enviar-se cartes. Però el mot que he posat com a títol pot induir a pensar en les accions i els efectes de correspondre o correspondre’s, a les relacions entre les coses o les persones. Però, ben mirat, què són les cartes sinó la correspondència que es mostren i demostren els dos interlocutors? Què són les cartes sinó un monòleg correspost, això és un diàleg entre absents, que es corresponen? Vet aquí el post. 

Vaig atrapar la dona de la fotografia en un cafè de París, el mes de juny passat. Seia sola, no semblava que esperés ningú, potser pensava en la seva correspondència. Més o menys com jo? Bé, jo, de fet, acabava d’arribar a París i em menjava una crep, perquè estava afamada.

Filles i pares

Vet aquí un post que neix de la lectura de notícies a diaris diversos, que s’enllacen en l’imaginari. Florence Delay ocupa la cadira número 10 de l’Académie Française des del mes de desembre de l’any 2000. En el seu discurs de recepció va parlar del seu pare Jean Delay, psiquiatre i escriptor, que havia ocupat la cadira número 17. Tan orgullosa es va sentir de ser la primera filla d’un acadèmic que era rebuda a l’Académie, que es va posar el vestit d’home del seu pare. Va dir que la vida del seu pare havia estat gran “que és com dir bella, que és com dir dura”. 

Ursula Priess recorda el seu pare Max Frisch en un llibre que acaba d’aparèixer en traducció francesa, en una editorial de Ginebra, A través de tots els miralls, escrit, diu la crònica que llegeixo, a la manera d’un diari íntim. Aquest any se celebra, a Suïssa, el centenari del naixement de l’escriptor nascut a Zuric que va morir l’any 1991. Sembla que a la filla li ha calgut escriure aquesta obra per reconciliar-se amb el pare, per comprendre la natura del pare. “Jo pertanyia a allò que ell havia d’abandonar per sobreviure”, escriu la filla sobre un pare que defugia la dependència sentimental. 

Vaig fer la fotografia de l’Institut de France, seu de l’Académie, des del Pont des Arts el mes de març de 2008.

De l'absència

És clar que l’absència és la forma més bella de presència, que diria Joyce. I és clar que, si nodreixes l’amor de pensaments i absència, treurà meravellosa flor, que digué Maragall. Però, tot això és literatura. L’absència, en la vida real, és l’espasa que fibla la presència. 

A la fotografia es pot veure una part d’aquell banc de pedra ovalat de Central Park, a New York, on algú va gravar una inscripció que reprodueix una frase de Sèneca, de les seves Lletres a Lucili, que diu, sencera: Alteri vivas oportet si vis tibi vivere. És a dir: Viu per a l’altre, si vols viure per a tu. Era l’inici de la primavera, quan vaig fer la fotografia. I els magnoliers eren tots florits. De rosa. 

Aracne

Aquesta que veieu a la fotografia abans tenia forma humana. Es deia Aracne i era de Lídia. Diuen les cròniques que, de ben joveneta, ja era una excel·lent brodadora i una hàbil teixidora. Ella, que ho sabia, se n’alegrava de la seva destresa. Un dia que se sentia més feliç que cap altre, perquè havia filat un teixit exquisit, va arribar a dir, ai las! que ni la deessa Atenea no hauria pogut superar aquell teixit, sense cap nus, sense cap imperfecció. I, com que ja se sap que una de les primeres veritats divines és “no es pot ser jo”, referit als pobre mortals és clar, es va establir una contesa entre la dea, Atenea, i la mortal, Aracne. La que perdia, perdia. Atenea va representar en el tapís tots els déus de l’Olimp i els càstigs als quals condemnen els mortals que gosen desafiar-los. Tota una premonició. La noieta, a més, va fer un tapís en el qual es podien veure tots els amors escandalosos dels déus. I com que la segona veritat divina és, ja se sap, els déus sempre guanyen, Aracne tenia totes les de perdre. Vet aquí que la supèrbia d’un moment feliç va condemnar Aracne a teixir i teixir eternament les seves teles. I aquí la teniu, al jardí de Llagostera, fila que fila, el passat dia 6 d’agost.

Dues postes

 

La posta amb aigua va ser fotografiada des d’una finestra newyorker. La posta amb muntanyes va ser fotografiada des d’una finestra gironina. Dos anys de diferència entre una posta i l’altra. Sis mil quilòmetres de distància entre una posta i l’altra. El sol corona un edifici en una posta i en l’altra. Una posta va ser fotografiada pensant en l’altra. I viceversa? Postes de sol de quan l’agost ja va cap a la posta.

Calidoscopis

Llegeixo al DIEC la definició del mot: “Instrument òptic, cilíndric, en el fons del qual hi ha fragments de vidre de color i miralls disposats de manera que apareix a la vista una figura de simetria radiada de múltiples colors que varia il·limitadament en agitar-lo.”

Des que tinc memòria, sempre he tingut un calidoscopi. Quan era petita, el trobava en un dels calaixos d’un vell escriptori que hi havia davant de l’emprovador de la sastreria dels meus pares. Des de fa molts anys el tinc amb mi, a la tauleta de nit. És petit, vermell per fora. A més, damunt del meu escriptori fa cinc anys que en tinc un de més gran. El vam comprar al Metropolitan Museum of Art de New York, en ocasió d’una exposició que vam visitar sobre Louis Comfort Tiffany. Fa uns trenta centímetres, és un cilindre més ample i de fora reprodueix un d’aquells vitralls emplomats i florits de l’autor americà. A casa dels meus pares hi ha un calidoscopi que deu fer mig metre, de llautó, que els vam regalar fa una vintena d’anys. 

Sempre són noves les belles imatges que creen els calidoscopis. Com la vida. I no les podrem aprehendre mai totes. Com la vida. N’he intentat fotografiar una d’un dels calidoscopis que tinc amb mi. Del de casa dels meus pares en vaig fotografiar, fa cosa d’un mes, la peça que crea la il·lusió. Amb perla inclosa!

La mort d’Obiols segons Rodoreda

Avui fa quaranta anys que va morir a Viena l’escriptor Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat. Mercè Rodoreda era a Viena, des del mes de maig, per acompanyar l’escriptor els darrers dies de la seva vida. Ella mateixa va fer la crònica de tot plegat en una carta que va escriure al seu editor Joan Sales, datada a Viena el 20 d’agost de 1971. 

Hi diu així: “Obiols va morir el dia quinze d’agost a dos quarts de sis de la tarda. L’endemà, dia 16, feia exactament quatre mesos que l’havien operat. Va morir cristianament. Li va administrar els Sants Olis mossèn Joan Torelló, un sacerdot català, personatge important a Viena i de l’Opus Dei. En realitat l’agonia de l’Obiols ha durat quatre mesos. Ha estat la cosa més espantosa que m’ha tocat viure, això que en el llarg de la meva vida, la vida s’ha dedicat a curar-me d’espants.”

La carta es pot llegir sencera a Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), publicat l’any 2008 per Club Editor.

A la fotografia, el jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, florit de glicines el passat 14 d’abril.

L’art de manipular

Quan Virgili va escriure l’Eneida, va triar una sèrie de mots, els va posar un rere l’altre, en versos hexàmetres, per a poder dir la història que volia explicar. Això passava al segle I abans de Crist. Un autor del segle IV, Ausoni, va agafar de l’Eneida mitjos versos d’aquí i d’allà i els va combinar, de manera que va confegir una obra diferent. Els mots tots eren de Virgili, sí, però Ausoni va manipular-los i el resultat és una obra d’Ausoni, el contingut de la qual no té res a veure amb el text de Virgili. Perquè, Ausoni fa dir a Virgili allò que no va dir. 

Aquest és l’art de la manipulació, i del centó, que així va titular Ausoni la seva nova peça, Centó nupcial, que explica el que el lector d’aquest post pot imaginar que explica. I així la justificava Ausoni: “I si la vestida severitat de certa gent condemna alguna cosa en la nostra plasenteria, que sàpiga que és treta de Virgili. Així, doncs, qui no s’agradi d’aquesta joguina nostra, que no la llegeixi, o si la llegeix que l’oblidi, o si no l’oblida que la perdoni. Perquè, en realitat, és la descripció d’unes noces i, que vulgui o no vulgui, aquests ritus no són altrament.”

L’any 1928, quan la Fundació Bernat Metge va publicar l’obra completa d’Ausoni, va deixar sense traduir aquesta composició, veureu només puntets en les dues pàgines del volum. El text llatí hi és, sencer. 

Il·lustra aquest post un fragment d’un sepulcre romà que vaig fotografiar, fa un any, al Museu Nacional de Beirut.

Safo

Al segle VI abans de Crist, ella, Safo va escriure: 

La lluna ja s’ha post

i les Plèiades. És 

mitjanit. Debades

m’he esperat, i jec sola.

Al segle I abans de Crist, a les Heroides, Ovidi li va fer dir: “Vaig reconèixer les herbes aplanades del prat que jo sé: l’herbei era enfonsat del nostre pes. Em vaig ajeure, vaig tocar el lloc del costat on tu fores; l’herba que abans m’era plaent, begué les meves llàgrimes. [...] Però si et plau de fugir lluny de Safo grega - i no trobaràs per què hagi de ser fugida-, això almenys m’ho digui, oh malaurada! una lletra cruel, per tal de cercar els meus destins en l’aigua leucàdia.”

Al segle XIX, el pintor de Molins de Rei, Miquel Carbonell la va pintar com es veu a la il·lustració d’aquest post. La tradició ovidiana havia arrelat. El títol del quadre és “Safo llançant-se al mar” i es conserva al Museo del Prado.

La traducció de Safo la va fer Manuel Balasch l’any 1973. La d’Ovidi és d’Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra, de l’any 1927.

Hesse a Sils-Maria

Avui fa quaranta-nou anys, el 9 d’agost de 1962, va morir Hermann Hesse a Montagnola (Suïssa), als 85 anys d’edat. Entre 1949 i 1961, Hermann Hesse va passar els estius a Sils-Maria a la vall de l’Engadina. 

Hesse va escriure de Sils-Maria: “He vist molts paisatges, m’han agradat gairebé tots, però molt pocs han esdevingut un destí, com dedicats a mi, que m’han parlat profundament i sovint han florit a poc a poc com petites segones pàtries. Probablement el més bell paisatge que ha actuat sobre meu va ser l’Alta Engadina... Una contemplació que ha commogut el meu cor, que ha esdevingut estimada i important cada vegada que l’he vista novament: la casa a la vora d’un cingle rocós, una mica fosca, en la qual Nietzsche havia tingut el seu refugi engandinès.” 

El llac de Sils (nineta dels meus ulls) presideix aquest bloc, des dels seus inicis, amb una fotografia que vaig fer l’estiu (feliç estiu) de 2005. 

He il·lustrat aquest post amb una de les moltes aquarel·les que va pintar Hermann Hesse al llarg de la seva vida. És una vista del llac de Lugano i Porlezza, des de la casa on vivia a Montagnola, de 1923. 

Gats

El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat. 

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

La flor de la magnòlia

L’exquisida flor de la magnòlia presentava tota aquesta bellesa el diumenge 19 de juny. Ja s’hi veia la pinya a l’interior.

Vet aquí la pinya, despullada de pètals, un altre diumenge, el 31 de juliol. Les marques de les ales blanques romanen en el seu tronc.

Hesse i Rodoreda

Se’m fa estrany, però aquest bloc encara no ha parlat mai de l’escriptor Hermann Hesse. La primera obra de Hesse que vaig llegir va ser Siddhartha. La vaig conèixer gràcies a unes classes de filosofia oriental, a les quals anava d’oient, quan estudiava Filologia Clàssica a la UAB. Era l’any 1972. 

Poc temps després, un d’aquells dies que eren a la botiga dels meus pares, perquè devien necessitar uns pantalons o unes camises, Mercè Rodoreda i Carme Manrubia em van preguntar si coneixia Hermann Hesse. Tota cofoia, vaig poder respondre que havia llegit Siddhartha. Em van dir que allò no era res, al costat de Demian, una novel·la que em van recomanar vivament perquè, deien, em canviaria la vida. Anys més tard, vam comprar la casa El Senyal, on vivien les dues amigues, quan vam tenir aquella conversa. Carme Manrubia em va explicar aleshores que ella i Rodoreda van posar El Senyal a la casa, pel Demian. 

El protagonista de Quanta, quanta guerra, l’Adrià Guinart, té un senyal al front, com Caín, com Demian, el protagonista de la novel·la de Hesse. Demian diu a la novel·la: “Sí, en aquell moment, jo que era Caín i portava un senyal al front...” I l’Adrià fa: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.” 

El senyal de Caín havia passat a Demian, de Demian a la casa de Romanyà, de la casa a l’Adrià. Ara la casa es diu El Senyal Vell, com es pot veure a la fotografia. 

Àngels

Quan la meva mare em portava a dormir, de petita, em recitava cada vespre aquestes paraules: “En aquest llit em sóc ficat, set àngels hi sóc trobat tres als peus i quatre al cap, la Verge Maria al meu costat, sant Josep per companyó, bona nit que Déu nos dó”. A mi no m’agradava anar a dormir, em semblava que perdia el temps. Mai no en tenia prou per jugar! Un dia devia estar entestada a jugar i a no dormir, perquè li vaig contestar ben empipada: “Jo no en veig cap d’àngel!”. 

Avui és la Mare de Déu dels Àngels. Volia escriure d’àngels i m’he mirat la meva bibliografia angèlica, que prové de llocs diversíssims. Al final he acabat escrivint empesa pel record i no pas pels llibres.

Tanmateix, il·lustra aquest post la portada d’un dels llibres de la meva biblioteca angèlica, el dels àngels d’Andy Warhol, que vaig portar de New York.