De l'absència

És clar que l’absència és la forma més bella de presència, que diria Joyce. I és clar que, si nodreixes l’amor de pensaments i absència, treurà meravellosa flor, que digué Maragall. Però, tot això és literatura. L’absència, en la vida real, és l’espasa que fibla la presència. 

A la fotografia es pot veure una part d’aquell banc de pedra ovalat de Central Park, a New York, on algú va gravar una inscripció que reprodueix una frase de Sèneca, de les seves Lletres a Lucili, que diu, sencera: Alteri vivas oportet si vis tibi vivere. És a dir: Viu per a l’altre, si vols viure per a tu. Era l’inici de la primavera, quan vaig fer la fotografia. I els magnoliers eren tots florits. De rosa. 

Aracne

Aquesta que veieu a la fotografia abans tenia forma humana. Es deia Aracne i era de Lídia. Diuen les cròniques que, de ben joveneta, ja era una excel·lent brodadora i una hàbil teixidora. Ella, que ho sabia, se n’alegrava de la seva destresa. Un dia que se sentia més feliç que cap altre, perquè havia filat un teixit exquisit, va arribar a dir, ai las! que ni la deessa Atenea no hauria pogut superar aquell teixit, sense cap nus, sense cap imperfecció. I, com que ja se sap que una de les primeres veritats divines és “no es pot ser jo”, referit als pobre mortals és clar, es va establir una contesa entre la dea, Atenea, i la mortal, Aracne. La que perdia, perdia. Atenea va representar en el tapís tots els déus de l’Olimp i els càstigs als quals condemnen els mortals que gosen desafiar-los. Tota una premonició. La noieta, a més, va fer un tapís en el qual es podien veure tots els amors escandalosos dels déus. I com que la segona veritat divina és, ja se sap, els déus sempre guanyen, Aracne tenia totes les de perdre. Vet aquí que la supèrbia d’un moment feliç va condemnar Aracne a teixir i teixir eternament les seves teles. I aquí la teniu, al jardí de Llagostera, fila que fila, el passat dia 6 d’agost.

Dues postes

 

La posta amb aigua va ser fotografiada des d’una finestra newyorker. La posta amb muntanyes va ser fotografiada des d’una finestra gironina. Dos anys de diferència entre una posta i l’altra. Sis mil quilòmetres de distància entre una posta i l’altra. El sol corona un edifici en una posta i en l’altra. Una posta va ser fotografiada pensant en l’altra. I viceversa? Postes de sol de quan l’agost ja va cap a la posta.

Calidoscopis

Llegeixo al DIEC la definició del mot: “Instrument òptic, cilíndric, en el fons del qual hi ha fragments de vidre de color i miralls disposats de manera que apareix a la vista una figura de simetria radiada de múltiples colors que varia il·limitadament en agitar-lo.”

Des que tinc memòria, sempre he tingut un calidoscopi. Quan era petita, el trobava en un dels calaixos d’un vell escriptori que hi havia davant de l’emprovador de la sastreria dels meus pares. Des de fa molts anys el tinc amb mi, a la tauleta de nit. És petit, vermell per fora. A més, damunt del meu escriptori fa cinc anys que en tinc un de més gran. El vam comprar al Metropolitan Museum of Art de New York, en ocasió d’una exposició que vam visitar sobre Louis Comfort Tiffany. Fa uns trenta centímetres, és un cilindre més ample i de fora reprodueix un d’aquells vitralls emplomats i florits de l’autor americà. A casa dels meus pares hi ha un calidoscopi que deu fer mig metre, de llautó, que els vam regalar fa una vintena d’anys. 

Sempre són noves les belles imatges que creen els calidoscopis. Com la vida. I no les podrem aprehendre mai totes. Com la vida. N’he intentat fotografiar una d’un dels calidoscopis que tinc amb mi. Del de casa dels meus pares en vaig fotografiar, fa cosa d’un mes, la peça que crea la il·lusió. Amb perla inclosa!

La mort d’Obiols segons Rodoreda

Avui fa quaranta anys que va morir a Viena l’escriptor Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat. Mercè Rodoreda era a Viena, des del mes de maig, per acompanyar l’escriptor els darrers dies de la seva vida. Ella mateixa va fer la crònica de tot plegat en una carta que va escriure al seu editor Joan Sales, datada a Viena el 20 d’agost de 1971. 

Hi diu així: “Obiols va morir el dia quinze d’agost a dos quarts de sis de la tarda. L’endemà, dia 16, feia exactament quatre mesos que l’havien operat. Va morir cristianament. Li va administrar els Sants Olis mossèn Joan Torelló, un sacerdot català, personatge important a Viena i de l’Opus Dei. En realitat l’agonia de l’Obiols ha durat quatre mesos. Ha estat la cosa més espantosa que m’ha tocat viure, això que en el llarg de la meva vida, la vida s’ha dedicat a curar-me d’espants.”

La carta es pot llegir sencera a Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), publicat l’any 2008 per Club Editor.

A la fotografia, el jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, florit de glicines el passat 14 d’abril.

L’art de manipular

Quan Virgili va escriure l’Eneida, va triar una sèrie de mots, els va posar un rere l’altre, en versos hexàmetres, per a poder dir la història que volia explicar. Això passava al segle I abans de Crist. Un autor del segle IV, Ausoni, va agafar de l’Eneida mitjos versos d’aquí i d’allà i els va combinar, de manera que va confegir una obra diferent. Els mots tots eren de Virgili, sí, però Ausoni va manipular-los i el resultat és una obra d’Ausoni, el contingut de la qual no té res a veure amb el text de Virgili. Perquè, Ausoni fa dir a Virgili allò que no va dir. 

Aquest és l’art de la manipulació, i del centó, que així va titular Ausoni la seva nova peça, Centó nupcial, que explica el que el lector d’aquest post pot imaginar que explica. I així la justificava Ausoni: “I si la vestida severitat de certa gent condemna alguna cosa en la nostra plasenteria, que sàpiga que és treta de Virgili. Així, doncs, qui no s’agradi d’aquesta joguina nostra, que no la llegeixi, o si la llegeix que l’oblidi, o si no l’oblida que la perdoni. Perquè, en realitat, és la descripció d’unes noces i, que vulgui o no vulgui, aquests ritus no són altrament.”

L’any 1928, quan la Fundació Bernat Metge va publicar l’obra completa d’Ausoni, va deixar sense traduir aquesta composició, veureu només puntets en les dues pàgines del volum. El text llatí hi és, sencer. 

Il·lustra aquest post un fragment d’un sepulcre romà que vaig fotografiar, fa un any, al Museu Nacional de Beirut.

Safo

Al segle VI abans de Crist, ella, Safo va escriure: 

La lluna ja s’ha post

i les Plèiades. És 

mitjanit. Debades

m’he esperat, i jec sola.

Al segle I abans de Crist, a les Heroides, Ovidi li va fer dir: “Vaig reconèixer les herbes aplanades del prat que jo sé: l’herbei era enfonsat del nostre pes. Em vaig ajeure, vaig tocar el lloc del costat on tu fores; l’herba que abans m’era plaent, begué les meves llàgrimes. [...] Però si et plau de fugir lluny de Safo grega - i no trobaràs per què hagi de ser fugida-, això almenys m’ho digui, oh malaurada! una lletra cruel, per tal de cercar els meus destins en l’aigua leucàdia.”

Al segle XIX, el pintor de Molins de Rei, Miquel Carbonell la va pintar com es veu a la il·lustració d’aquest post. La tradició ovidiana havia arrelat. El títol del quadre és “Safo llançant-se al mar” i es conserva al Museo del Prado.

La traducció de Safo la va fer Manuel Balasch l’any 1973. La d’Ovidi és d’Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra, de l’any 1927.

Hesse a Sils-Maria

Avui fa quaranta-nou anys, el 9 d’agost de 1962, va morir Hermann Hesse a Montagnola (Suïssa), als 85 anys d’edat. Entre 1949 i 1961, Hermann Hesse va passar els estius a Sils-Maria a la vall de l’Engadina. 

Hesse va escriure de Sils-Maria: “He vist molts paisatges, m’han agradat gairebé tots, però molt pocs han esdevingut un destí, com dedicats a mi, que m’han parlat profundament i sovint han florit a poc a poc com petites segones pàtries. Probablement el més bell paisatge que ha actuat sobre meu va ser l’Alta Engadina... Una contemplació que ha commogut el meu cor, que ha esdevingut estimada i important cada vegada que l’he vista novament: la casa a la vora d’un cingle rocós, una mica fosca, en la qual Nietzsche havia tingut el seu refugi engandinès.” 

El llac de Sils (nineta dels meus ulls) presideix aquest bloc, des dels seus inicis, amb una fotografia que vaig fer l’estiu (feliç estiu) de 2005. 

He il·lustrat aquest post amb una de les moltes aquarel·les que va pintar Hermann Hesse al llarg de la seva vida. És una vista del llac de Lugano i Porlezza, des de la casa on vivia a Montagnola, de 1923. 

Gats

El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat. 

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

La flor de la magnòlia

L’exquisida flor de la magnòlia presentava tota aquesta bellesa el diumenge 19 de juny. Ja s’hi veia la pinya a l’interior.

Vet aquí la pinya, despullada de pètals, un altre diumenge, el 31 de juliol. Les marques de les ales blanques romanen en el seu tronc.

Hesse i Rodoreda

Se’m fa estrany, però aquest bloc encara no ha parlat mai de l’escriptor Hermann Hesse. La primera obra de Hesse que vaig llegir va ser Siddhartha. La vaig conèixer gràcies a unes classes de filosofia oriental, a les quals anava d’oient, quan estudiava Filologia Clàssica a la UAB. Era l’any 1972. 

Poc temps després, un d’aquells dies que eren a la botiga dels meus pares, perquè devien necessitar uns pantalons o unes camises, Mercè Rodoreda i Carme Manrubia em van preguntar si coneixia Hermann Hesse. Tota cofoia, vaig poder respondre que havia llegit Siddhartha. Em van dir que allò no era res, al costat de Demian, una novel·la que em van recomanar vivament perquè, deien, em canviaria la vida. Anys més tard, vam comprar la casa El Senyal, on vivien les dues amigues, quan vam tenir aquella conversa. Carme Manrubia em va explicar aleshores que ella i Rodoreda van posar El Senyal a la casa, pel Demian. 

El protagonista de Quanta, quanta guerra, l’Adrià Guinart, té un senyal al front, com Caín, com Demian, el protagonista de la novel·la de Hesse. Demian diu a la novel·la: “Sí, en aquell moment, jo que era Caín i portava un senyal al front...” I l’Adrià fa: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.” 

El senyal de Caín havia passat a Demian, de Demian a la casa de Romanyà, de la casa a l’Adrià. Ara la casa es diu El Senyal Vell, com es pot veure a la fotografia. 

Àngels

Quan la meva mare em portava a dormir, de petita, em recitava cada vespre aquestes paraules: “En aquest llit em sóc ficat, set àngels hi sóc trobat tres als peus i quatre al cap, la Verge Maria al meu costat, sant Josep per companyó, bona nit que Déu nos dó”. A mi no m’agradava anar a dormir, em semblava que perdia el temps. Mai no en tenia prou per jugar! Un dia devia estar entestada a jugar i a no dormir, perquè li vaig contestar ben empipada: “Jo no en veig cap d’àngel!”. 

Avui és la Mare de Déu dels Àngels. Volia escriure d’àngels i m’he mirat la meva bibliografia angèlica, que prové de llocs diversíssims. Al final he acabat escrivint empesa pel record i no pas pels llibres.

Tanmateix, il·lustra aquest post la portada d’un dels llibres de la meva biblioteca angèlica, el dels àngels d’Andy Warhol, que vaig portar de New York.

Estiu

Para-sol. Roques. Mar. Pins. Sorra. Petxines. Embussos. Suor. Granissats de llimona. Cigales. Jardí. Terra seca. Calitja. Berenades. Riera. Mandra. Espigues. Gandules. Hamaca. Fullaraca. Nimfees. Formigues. Xafogor. Corregudes. Postes de sol. Esmorzars. Jardí. Gossos. Demian. Foc. Tempestes d’agost. Columnes. Pendissos. Pèrdues. Llac. Avets. Cels. Cims. Glaceres. Torrents. Guanys. Passat. 

Durant èpoques de la meva vida escoltava, sense parar, aquest Estate de l’Ornella Vanoni. Però, de fet, la versió que més m’agradava és la de Joao Gilberto, de la meva època de fan absoluta de la música brasilera. Que n’hi va haver. I molta. Als estius. Tot amb tot, no odio l’estiu, com diu la cançó. 

Vam portar, d’un dels estius a la Provença, la cigala de la fotografia, que tenim penjada al jardí de Llagostera. Només em sap greu que no canta.

Bestiari llagosterenc

Aquests dies Llagostera és notícia, no a tots els diaris, però sí a les xarxes socials. Dilluns van trobar un llangardaix gegant al Casino, mentre hi fan les obres de rehabilitació, i el van llençar al bosc de la Torre. Ara, molts van a la cerca i captura del ja anomenat “monstre del Casino”, hashtag a Twitter #monstrudelcasino, si en voleu saber més. De fet és un rèptil de quatre anys i setanta centímetres de llargada, que prové d’Austràlia. Què hi feia un varà al teatre del Casino? 

Sembla que en el darrer ple de l’Ajuntament s’ha aprovat, després d’anys, l’escut municipal. Es veu que els llagosterencs no tindrem més remei que incloure a les nostres vides un llamàntol, és a dir, una llagosta de mar. Tot i que no tenim mar i que des de 1910 vivíem feliços amb el mite del llac que envoltava el castell, com es podia veure en l’escut anterior, noucentista a més no poder. He de confessar que m’agradava molt aquest escut, creat entre la creació de l’IEC l’any 1907 i la creació de la seva Secció Filològica el 1911. Què hi fa un llamàntol en un poble de secà?

El tercer animal d’aquest bestiari llagosterenc i d’aquest post estiuenc és el camell que, durant alguns anys, ja en fa molts, teníem al zoològic de Llagostera, a can Calm, a la carretera. Ens acompanyava les tardes d’estiu, mentre jugàvem a ping-pong amb les amigues i els amics de la colla. El camell ja fa anys que no hi és. Perquè, què hi feia un camell a Llagostera? 

Il·lustra aquest post un representant del bestiari llagosterenc, que vaig fotografiar a la cuina de la casa dels meus pares, un dia de començaments de juny que pensava En blau. 

On és el canvi?

El text que segueix pertany a l’obra Visions de Catalunya de Joan Santamaria i Monné (Lleida, 23 d'abril de 1884-Barcelona, 19 d'abril de 1955). Les proses d’aquesta obra provenen dels articles que l’autor havia publicat a La Veu de Catalunya (1926-1929). 

“Me’n vaig tristoi d’aquest poble. Camino inapetent. Jo diria que algun bruixot m’ha arrencat del cor, amb una urpada, aquell món d’ensomnis que hi duia en arribar en aquests llocs, i ha desencantat amb una bufada les coses, els personatges, les llums i l’escena d’aquelles braves històries de passió i de misteri que aquí vaig trobar en els temps de la meva joventut. El Gilet, la Nina, l’Esperança, l’hereu dels Valentines... m’apar que llurs ombres em volten i m’entrebanquen, mentre llur record em turmenta com un pesombre delirant. Per això ara dubto si el canvi està en mi o fora de mi. Segurament, sóc jo el desencantat. Aquests camps, aquest poble i aquesta gent, deuen viure amb la mateixa somnolència, amb la mateixa grisor i amb el mateix esmorteïment que tenien aleshores, sinó que aleshores, ai Déu!, quina altra cosa més distinta devia ésser el ritme de la meva ànima, la fuga dels meus sentits, la puixança de la meva fantasia i la inquietud creadora dels meus vint-i-cinc anys!”

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, el mes de maig de l’any 2007, a Menorca.

Flora i fauna rodoredianes

Tinc l’escriptori ple de roses i crisantems, corbs i formigues, clavells, dàlies, flors de pèsol, tomàquets xinesos, magnòlies, gardènies, cargols de mar i cavalls. I no només l’escriptori. Al meu cap, els ibis hi fan estada, al costat dels llessamins i les glicines, els gladiols i els miosotis, les papallones hi voleien, les heures s’hi enfilen i els pardals hi nien. Els meus dits teclegen, sense parar, butleies i cineràries, romanins i veròniques, àlbers i arços, albercoquers i cirerers. Tenia consciència que Mercè Rodoreda era sàvia en fauna i flora, però en aquesta meva enterca obsessió de caps de setmana (o estiuenca, no sabria dir-ho), que m’ha pres, amb el bloc que dedico a Rodoreda, ho comprovo encara més. I n’estic entusiasmada: de les paraules de Rodoreda i dels centenars de dibuixos que la xarxa m’ofereix per il·lustrar-les. Com aquests clavells (dianthus caryophyllus) que va dibuixar Hans Simon Holtzbecker, durant el segle XVII. 

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.

L’arròs a la cassola

Sempre procuro fer-lo a la mateixa cassola, la petita de la bateria de cuina d’acer inoxidable que em va regalar la meva àvia, a instàncies de la meva mare, quan tenia disset o divuit anys (la família em va començar a preparar l’aixovar molt aviat). La cassola viu amb mi, des que em vaig casar, arreu on he viscut. 

Els ingredients que poso a l’arròs sempre són els mateixos: ceba, tomàquet, all, costelló de tocino, pollastre amb menuts, sèpia, gambes, brou de peix, arròs, sal i oli. La recepta és la que em va ensenyar la meva mare. Però, ai, l’arròs mai no em surt de la mateixa manera, ni té el mateix gust. És clar que els ingredients poden ser de qualitat o de maduresa diversa, i que el temps de cocció i de manipulació no és mai exacte. 

Amb tot, sempre he tingut el convenciment que el que més influeix en aquesta diferència de gustos prové, sobretot, de la casa on faig l’arròs. A la casa de Romanyà, per exemple, sempre tenia el mateix gust, ben diferent del que tenia al pis de Santa Cristina. 

Amb l’arròs a la cassola em penso que passa, més o menys, com amb l’escriure.

A la fotografia, madame cassola, sense arròs, a la cuina de Girona, diumenge passat.